04/09/2019
La directora de l’FMI Christine Lagarde, futura presidenta del BCE, ha afirmat, que l’economia dels Estats Units està funcionant bé, però els riscos a la que està sotmesa són tants, que en qualsevol moment pot frenar la seva llarga etapa expansiva.
Entre les incerteses de l’economia americana destaca l’alt dèficit i l’elevat deute públic que ha arribat ja al 107% del PIB, el que evidencia una situació insostenible. També preocupa la política de Donald Trump d’augmentar els aranzels i aplicar mesures proteccionistes que porten a frenar l’economia mundial. Malgrat la moderació que Trump ha mostrat en la recent trobada del G7 a Biarritz, no sembla que hagi renunciat al proteccionisme.
L’informe de l’Oficina Pressupostaria del Congrés dels Estats Units, estima que el dèficit en els pròxims 10 anys serà entre 1 i 1,2 bilions de dòlars anuals. Un 4,4% anual del PIB. El deute públic, que ara és de 22 bilions de dòlars, se situarà l’any 2029 en uns 34 bilions. Suposaria el 130% del PIB.
També el president de la Reserva Federal dels Estats Units Jerome Powell ha afirmat en el Congrés que el dèficit i el deute estan entrant en una via perillosa.
Ateses les incerteses econòmiques existents, i la possible recessió, la Reserva Federal ha decidit disminuir lleugerament el tipus d’interès i el BCE, presidit per Mario Draghi, ha anunciat que rebaixarà el tipus d’interès, tornarà a comprar deute i crearà estímuls per impulsar l’economia.
Quin és el límit del creixement del deute públic d’un país? No hi ha una resposta clara; però bàsicament depèn de la confiança que el país genera. A la Unió Europea s’ha fixat que el deute públic dels seus membres no pot superar el 60% del PIB, encara que molts el superen amb escreix.
Aquesta situació crea un dilema al Govern i al Congrés americà: optar per seguir emetent dòlars per cobrir el dèficit, la qual cosa a mitjà termini és insostenible, o fer una revisió de les polítiques i del pressupost per reduir el dèficit.
La inflació sempre ha sigut una fórmula útil per reduir el deute real, però no es pot aplicar a gran escala, si no es vol generar un procés inflacionista. Reduir el dèficit suposa apujar els impostos o retallar la despesa el que sol portar tensió i conflictes.
El pes de l’economia americana i del dòlar en l’economia mundial és tan elevat, que qualsevol decisió que els Estats Units prengui traslladarà els seus efectes a tot el món. En moments com aquest és quan es pot valorar la vàlua i qualitat dels governs i dels seus líders. Confiem que estaran a l’altura que decisions tan delicades exigeixen.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat i del Consell Directiu d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat a La Vanguardia el 30/08/2019.
![Itàlia i Espanya]()
19/12/2018
Itàlia està immersa en un seriós problema. La Comissió Europa (CE) no ha acceptat la proposta de pressupost que ha presentat el govern italià per l’any 2019, ja que no preveu disminuir el dèficit actual del 2,4% del PIB. El motiu bàsic del rebuig és que Itàlia té un enorme deute públic de 2,3 bilions d’euros, el 130% del PIB i no proposa reduir-lo.
La situació econòmica italiana i la desconfiança que està generant en els mercats financers fa que la prima de risc d’Itàlia es situï a entorn d’uns 300 punts, el que suposa un notable encariment tan del deute de l’Estat com del sector privat. Espanya està en una millor situació que Itàlia, però tots dos tenen alguns problemes semblants, com ara, la necessitat de reduir el dèficit i especialment el deute públic.
En els darrers anys Espanya ha fet un esforç destacable en la reducció del dèficit, però en canvi, ha augmentat considerablement el deute públic, que és d’1,2 bilions d’euros, el 98,2% del PIB, el qual s’està reduint a un ritme totalment insuficient per assolir el llindar del 60% que van acordar els membres de la CE. Aquest elevat deute, i el seu cost, està alentint el creixement. La prima de risc es situa entorn dels 110 punts i el cost anual dels interessos és de 32.000 milions d’euros, xifra que augmentarà a mesura que pugi el tipus d’interès.
¿Com disminuir el deute públic? Les respostes teòriques són simples, augmentant els ingressos o retallant la despesa. Són decisions que els polítics temen, ja que cap d’elles és ben acollides pels ciutadans; pels governs és molt més còmode endeutar-se. En el cas espanyol s’hauria d’augmentar gradualment la pressió fiscal per anar-se acostant a la mitjana de la UE. Amb més recursos el govern tindria més marge de maniobra.
La diferència essencial entre Espanya i Itàlia, és que mentre a Espanya ha estat creixent a un ritme del 3% del PIB i hi ha voluntat política de reduir el dèficit, el deute i acceptar les regles de joc de la CE, l’economia italiana ha estat molt temps estancada i el govern italià pretén imposar els seus criteris ignorant les regles que la CE té establertes. De no arribar a una entesa, el govern italià pot tenir dificultats per finançar el dèficit i la renovació dels crèdits, amb el risc de trobar-se en una situació semblant a la de la crisi de Grècia. Seria molt negatiu per tots.
Per això Espanya hauria d’aprofitar l’encara bona situació de l’economia, per anar reduint el dèficit i el deute, de manera que en els moments de major dificultat hi hagi un coixí i confiança en l’economia, que eviti haver de prendre mesures doloroses pels ciutadans.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Publicat a La Vanguardia el 09/12/2018
22/05/2018
A finals dels anys 1970 el deute públic dels països de la UE era del 30% del PIB. En els anys següents va augmentar espectacularment el que obligà que en el Tractat de Maastricht de 1992 es fixessin els criteris de convergència i entre ells que l’endeutament no superes el 60% del PIB. Malgrat que aquest acord el deute públic de la zona euro va seguir creixent i amb la crisi econòmica va arribar l’any 2014 al 91,8% del PIB, per posteriorment reduir-se lleugerament.
Per sortir de la crisi econòmica el BCE i el seu president Mario Dragui van decidir que “farien tot el que fos necessari” per estimular l’economia, la qual cosa es traduí en comprar als estats membres gran quantitat de deute públic i, en menor quantia, deute privat. Ara, un cop s’ha tornat a créixer, s’hauria de reduir el nivell del deute i apujar el tipus d’interès per tornar gradualment a la normalitat monetària, ja que amb un endeutament tan elevat com l’actual, quines armes els queden al BCE i als governs per fer front a una propera crisi?
Alemanya ho ha vist clar. Després que el seu deute públic l’any 2010 arribes al 81% del PIB, van decidir que havien de situar el dèficit pressupostari a zero i que l’endeutament net no podia augmentar. En tres anys van aconseguir els dos objectius. Avui el deute públic alemany és del 64,13% del PIB i el ministre de finances Olaf Scholz (SPD), l’espera situar al 58% l’any 2019. Aquesta disminució ha estat possible gràcies a la bona marxa de l’economia alemanya, als menors costos financers del deute i als superàvits pressupostaris.
A Espanya s’ha fet un esforç important per reduir el dèficit públic fins a situar-lo l’any 2017 al 3,2% del PIB, però en canvi, ha augmentat considerablement el deute públic. Abans de la crisi de 2007 era del 36,7% PIB, i ara es troba en el 98,3%. Segons el governador del Banc d’Espanya Luis Maria Linde “falten moltes dècades” per què el deute públic espanyol, és situí per sota del 60%, tot i que accepta que un nivell tan alt d’endeutament crea riscos pel creixement econòmic.
Espanya, no ha fet prou bé els deures. En comparació a la mitja de la UE els seus ingressos fiscals són bastant baixos. Molts ingressos de rendes altes i de grans empreses es beneficien d’exempcions o de l’ús de paradisos fiscals que drenen els ingressos dificultant així tenir l’escreix fiscal que permetés anar reduint el deute.
S’hauria d’aprofitar la bona situació de l’economia espanyola, que creix entorn del 3% del PIB, per reduir el deute, de manera que en moments de dificultat hi hagi un coixí que eviti mesures doloroses pels ciutadans.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya