El FMI avisa

El FMI avisa

La directora de l’FMI Christine Lagarde, futura presidenta del BCE, ha afirmat, que l’economia dels Estats Units està funcionant bé, però els riscos  a la que està sotmesa són tants, que en qualsevol moment pot frenar la seva llarga etapa expansiva.

Entre les incerteses de l’economia americana destaca l’alt dèficit i l’elevat deute públic que ha arribat ja al 107% del PIB, el que evidencia una situació insostenible. També preocupa  la política de Donald Trump d’augmentar els aranzels i aplicar mesures proteccionistes que porten a frenar l’economia mundial. Malgrat la moderació que Trump ha mostrat en la recent trobada del G7 a Biarritz, no sembla que hagi renunciat al proteccionisme.

L’informe de l’Oficina Pressupostaria del Congrés dels Estats Units, estima que el dèficit en els pròxims 10 anys serà entre 1 i 1,2 bilions de dòlars anuals. Un 4,4% anual del PIB. El deute públic, que ara és de 22 bilions de dòlars, se situarà l’any 2029 en uns 34 bilions. Suposaria el  130%  del PIB.

També el president de la Reserva Federal dels Estats Units Jerome Powell  ha afirmat en el Congrés que el dèficit i el deute estan entrant en una via perillosa.

Ateses les incerteses econòmiques existents, i la possible recessió, la Reserva Federal ha decidit disminuir lleugerament el tipus d’interès i el BCE, presidit per Mario Draghi, ha anunciat que rebaixarà el tipus d’interès,  tornarà a comprar deute i crearà estímuls per impulsar l’economia.

Quin  és el límit del creixement del deute públic d’un país? No hi ha una resposta clara; però bàsicament depèn de la confiança que el país genera. A la Unió Europea s’ha fixat que el deute públic dels seus membres no pot superar el 60% del PIB, encara que molts el superen amb escreix.

Aquesta situació crea un dilema al Govern i al Congrés americà: optar per seguir emetent dòlars per cobrir el dèficit, la qual cosa a mitjà termini és insostenible, o fer una revisió de les polítiques i del pressupost per reduir el dèficit.

La inflació sempre ha sigut una fórmula útil per reduir el deute real, però no es pot aplicar a gran escala, si no es vol generar un procés inflacionista.  Reduir el dèficit suposa apujar els impostos o retallar la despesa el que sol portar tensió i conflictes.

El pes de l’economia americana i del dòlar en l’economia mundial és tan elevat, que qualsevol decisió que els Estats Units prengui traslladarà els seus efectes a tot el món. En moments com aquest és quan es pot valorar la vàlua i qualitat dels governs i dels seus líders. Confiem que estaran a l’altura que decisions tan delicades exigeixen.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat i del Consell Directiu d’Acció Solidària Contra l’Atur

Article publicat a La Vanguardia el 30/08/2019.

 

 

Alemanya, un exemple a seguir

[:CA]A finals dels anys 1970 el deute públic dels països de la UE era del 30% del PIB. En els anys següents va augmentar espectacularment el que obligà que en el Tractat de Maastricht de 1992 es fixessin els criteris de convergència i entre ells que l’endeutament no superes el 60% del PIB. Malgrat que aquest acord el deute públic de la zona euro va seguir creixent i amb la crisi econòmica va arribar l’any 2014 al 91,8% del PIB, per posteriorment reduir-se lleugerament.

Per sortir de la crisi econòmica el BCE i el seu president Mario Dragui van decidir que “farien tot el que fos necessari” per estimular l’economia, la qual cosa es traduí en comprar als estats membres gran quantitat de deute públic i, en menor quantia, deute privat. Ara, un cop s’ha tornat a créixer, s’hauria de reduir el nivell del deute i apujar el tipus d’interès per tornar gradualment a la normalitat monetària, ja que amb un endeutament tan elevat com l’actual, quines armes els queden al BCE i als governs per fer front a una propera crisi?

Alemanya ho ha vist clar. Després que el seu deute públic l’any 2010 arribes al 81% del PIB, van decidir que havien de situar el dèficit pressupostari a zero i que l’endeutament net no podia augmentar. En tres anys van aconseguir els dos objectius. Avui el deute públic alemany és del 64,13% del PIB i el ministre de finances Olaf Scholz (SPD), l’espera situar al 58% l’any 2019. Aquesta disminució ha estat possible gràcies a la bona marxa de l’economia alemanya, als menors costos financers del deute i als superàvits pressupostaris.

A Espanya s’ha fet un esforç important per reduir el dèficit públic fins a situar-lo l’any 2017 al 3,2% del PIB, però en canvi, ha augmentat considerablement el deute públic. Abans de la crisi de 2007 era del 36,7% PIB, i ara es troba en el 98,3%. Segons el governador del Banc d’Espanya Luis Maria Linde “falten moltes dècades” per què el deute públic espanyol, és situí per sota del 60%, tot i que accepta que un nivell tan alt d’endeutament crea riscos pel creixement econòmic.

Espanya, no ha fet prou bé els deures. En comparació a la mitja de la UE els seus ingressos fiscals són bastant baixos. Molts ingressos de rendes altes i de grans empreses es beneficien d’exempcions o de l’ús de paradisos fiscals que drenen els ingressos dificultant així tenir l’escreix fiscal que permetés anar reduint el deute.

S’hauria d’aprofitar la bona situació de l’economia espanyola, que creix entorn del 3% del PIB, per reduir el deute, de manera que en moments de dificultat hi hagi un coixí que eviti mesures doloroses pels ciutadans.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya[:es]A finales de los años 1970 la deuda pública de los países de la UE era del 30% del PIB. En los años siguientes aumentó espectacularmente el que obligó que en el Tratado de Maastricht de 1992 se fijaran los criterios de convergencia y entre ellos que el endeudamiento no superas el 60% del PIB. A pesar de que este acuerdo la deuda pública de la zona euro siguió creciente y con la crisis económica llegó en 2014 al 91,8% del PIB, para posteriormente reducirse ligeramente.

Para salir de la crisis económica el BCE y su presidente Mario Dragui decidieron que “harían todo el que fuera necesario” para estimular la economía, lo cual se tradujo al comprar a los estados miembros grande cantidad de deuda pública y, en menor cuantía, deuda privada. Ahora, una vez se ha vuelto a crecer, se tendría que reducir el nivel de la deuda y subir el tipo de interés para volver gradualmente a la normalidad monetaria, puesto que con un endeudamiento tan elevado como el actual, ¿qué armas les quedan al BCE y a los gobiernos para hacer frente a una próxima crisis?

Alemania lo ha visto claro. después de que su deuda pública en 2010 llegas al 81% del PIB, decidieron que tenían que situar el déficit presupuestario a cero y que el endeudamiento neto no podía aumentar. En tres años consiguieron los dos objetivos. Hoy la deuda pública alemana es del 64,13% del PIB y el ministro de finanzas Olaf Scholz (SPD), lo espera situar al 58% en 2019. Esta disminución ha sido posible gracias a la buena marcha de la economía alemana, a los menores costes financieros de la deuda y a los superávits presupuestarios.

En España se ha hecho un esfuerzo importante para reducir el déficit público hasta situarlo en 2017 al 3,2% del PIB, pero en cambio, ha aumentado considerablemente la deuda pública. Antes de la crisis de 2007 era del 36,7% PIB, y ahora se encuentra en el 98,3%. Según el gobernador del Banco de España Luis Maria Linde “faltan muchas décadas” para qué la deuda pública español, se situe por debajo del 60%, a pesar de que acepta que un nivel tan alto de endeudamiento crea riesgos para el crecimiento económico.

España, no ha hecho suficiente bien los deberes. En comparación a la media de la UE sus ingresos fiscales son bastante bajos. Muchos ingresos de rentas altas y de grandes empresas se benefician de exenciones o del uso de paraísos fiscales que drenan los ingresos dificultando así tener el exceso fiscal que permitiera ir reduciendo la deuda.

Se tendría que aprovechar la buena situación de la economía española, que crece en torno al 3% del PIB, para reducir la deuda, de forma que en momentos de dificultad haya una cojín que evite medidas dolorosas para los ciudadanos.

Francesc Raventós
Ex decano del Colegio de Economistas de Cataluña[:]