04/05/2017
[:CA]L’optimisme és un sentiment personal. Alguns economistes confonen el nivell de satisfacció dels ciutadans amb la marxa de l’economia. Aquesta correlació no necessàriament existeix. Hi han altres aspectes de la vida que són tan o més importants.
Si intentem ser objectius, cal fer una valoració de conjunt de l’entorn en el que vivim. La conclusió és que els europeus, malgrat les coses que no van prou bé, som uns privilegiats. Uns molt, altres no tan, però som uns privilegiats. La majoria disposem d’una certa capacitat adquisitiva, un bon sistema de salut, nivell cultural, estat de benestar i infraestructures, en conjunt, molt superiors a altres països. Però se’ns ha inculcat la cultura de “voler sempre més”, i això ens porta frustracions. Si no, no s’entén aquest ambient de pessimisme dominant a la Unió Europea
Veiem el cas d’Espanya o de Catalunya. L’economia té problemes: elevat atur, fort endeutament, seguretat social deficitaris, o precarietat laboral, però també té els seus punts forts: taxa de creixement superior a la mitjana europea, reducció de l’atur, capacitat exportadora o elevat turisme. La situació no és ideal però tampoc desastrosa.
Més enllà de l’economia hi ha molts aspectes que les persones valoren. En salut som afortunats. Malgrat les retallades tenim un bon sistema sanitari públic que atén a 47.000.000 milions de persones. Els índex de mortalitat infantil o de trasplantaments són excel·lents. El sistema de salut i el plaer de la dieta mediterrània, contribueixen a tenir una expectativa de vida de les més altes del món: 83,2 anys.
Si mirem una mica enrere, el nivell cultural ha millorat. En educació els resultats PISA mostren que no estem on voldríem, però l’educació obligatòria que ja es planteja sigui fins els 18 anys i un ampli sistema universitari, recerca i Erasmus inclosos, són esperançadors.
El sistema polític, d’una qualitat democràtica qüestionable, ofereix als ciutadans elegir els seus governs. Ser membre de la Unió Europea, malgrat la seva manca de líders, no deixa de ser una gran sort. I encara que no és per mèrits propis, tenim una natura esplèndida i un clima envejable, comptem amb la família, les amistat, la comunitat i sabem fruir dels petits grans plaers de la vida.
Resumint, problemes mil, però oportunitats també. Cal encarar els temps confusos actuals amb realisme i optimisme. Cal adaptar-nos a la nova realitat, ser exigents i decidir-nos per governs valents que sàpiguen resoldre problemes i aprofitar les oportunitats que els nous temps ofereixen. Amb optimisme realista i exigència, tot serà més fàcil.
Francesc Raventós – Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a La Vanguardia el 23 d’abril de 2017[:es]El optimismo es un sentimiento personal. Algunos economistas confunden el nivel de satisfacción de los ciudadanos con la marcha de la economía. Esta correlación no necesariamente existe. Hay otros aspectos de la vida que son tan o más importantes.
Si intentamos ser objetivos, hay que hacer una valoración de conjunto del entorno en el que vivimos. La conclusión es que los europeos, a pesar de las cosas que no van del todo bien, somos unos privilegiados. Unos mucho, otros no tanto, pero somos unos privilegiados. La mayoría disponemos de una cierta capacidad adquisitiva, un buen sistema de salud, nivel cultural, estado de bienestar e infraestructuras, en conjunto, muy superiores a otros países. Pero se nos ha inculcado la cultura de “querer siempre más”, y esto nos lleva frustraciones. Si no, no se entiende este ambiente de pesimismo dominante en la Unión Europea
Vemos el caso de España o de Cataluña. La economía tiene problemas: elevado desempleo, fuerte endeudamiento, seguridad social deficitarios, o precariedad laboral, pero también tiene sus puntos fuertes: tasa de crecimiento superior a la media europea, reducción del paro, capacidad exportadora o elevado turismo. La situación no es ideal pero tampoco desastrosa.
Más allá de la economía hay muchos aspectos que las personas valoran. En salud somos afortunados. Pese a los recortes tenemos un buen sistema sanitario público que atiende a 47.000.000 millones de personas. Los índices de mortalidad infantil o de trasplantes son excelentes. El sistema de salud y el placer de la dieta mediterránea, contribuyen a tener una expectativa de vida de las más altas del mundo: 83,2 años.
Si miramos un poco atrás, el nivel cultural ha mejorado. En educación los resultados PISA muestran que no estamos donde quisiéramos, pero la educación obligatoria que ya se plantea sea hasta los 18 años y un amplio sistema universitario, investigación y Erasmus incluidos, son esperanzadores.
El sistema político, de una calidad democrática cuestionable, ofrece a los ciudadanos elegir a sus gobiernos. Ser miembro de la Unión Europea, a pesar de su falta de líderes, no deja de ser una gran suerte. Y aunque no es por méritos propios, tenemos una naturaleza espléndida y un clima envidiable, contamos con la familia, las amistad, la comunidad y sabemos disfrutar de los pequeños grandes placeres de la vida.
Resumiendo, problemas mil, pero oportunidades también. Hay que encarar los tiempos confusos actuales con realismo y optimismo. Hay que adaptarse a la nueva realidad, ser exigentes y decidirnos por gobiernos valientes que sepan resolver problemas y aprovechar las oportunidades que los nuevos tiempos ofrecen. Con optimismo realista y exigencia, todo será más fácil.
Francesc Raventós – Ex decano del Colegio de Economistas de Cataluña
Artículo publicado en La Vanguardia el 23 de abril de 2017[:]
25/04/2017
[:CA]El deute mundial arriba als 208 bilions de dòlars o, el que és el mateix, suposa el 327% del PIB, i segueix pujant
Davant d’un problema difícil, els estadistes prenen decisions que poden ser impopulars, però que a llarg termini és el millor per als ciutadans. Els mals polítics pensen només en les pròximes eleccions i traspassen els problemes existents a altres perquè els resolguin en el futur.
En molts casos s’opta per la solució més fàcil: endeutar-se. El president nord-americà, Donald Trump, ha promès un fabulós programa d’inversions emetent deute. El president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va decidir que per sortir de l’anèmia de l’economia europea seguirà comprant deute públic i privat. El Govern espanyol ha volgut tranquil·litzar els pensionistes dient-los que quan es buidi la “guardiola de les pensions” s’emetrà més deute.
Confiar en el futur creixement no deixa de ser una il·lusió
L’any 2008, la gravetat de la crisi econòmica va justificar inundar el mercat financer amb ingents quantitats de diners a cost gairebé zero. Però deu anys després, la Unió Europea segueix creant liquiditat, de manera que a finals de 2017 hi haurà posat al mercat 4,5 bilions d’euros. És la falta de liquiditat realment la causa de l’anèmia? L’enorme suma del deute públic i privada dels 18 països de la zona euro és ja del 405% del PIB. Però no és només un problema europeu. Segons l’Institut Internacional de Finances (IIF), el deute mundial és de 208 bilions d’euros, equivalent al 327% del PIB, i segueix pujant.
Com reduir el deute? La manera més normal és pagant als creditors. En el cas que no sigui possible són diverses les solucions teòriques: reestructurar el deute total o parcialment, ja sigui amb lleves o ajornaments; intervenir el mercat financer limitant la disposició de transaccions; obligar a certes entitats del país a comprar deute públic; crear impostos sobre els dipòsits, etc. Però la solució preferida pels polítics és la d’esperar que el creixement al costat de la inflació erosionin el deute. En aquest cas els perdedors són els assalariats, els pensionistes i els petits estalviadors.
Tenint present la volatilitat de l’entorn econòmic mundial, el nivell del deute i els dèficits existents, confiar que un futur creixement resoldrà el problema no deixa de ser una il·lusió. A Espanya, per exemple, el dèficit pressupostari de l’any 2016 ha estat de 50.000 milions d’euros. En 2017, per cobrir el dèficit i els venciments del deute públic s’han d’obtenir en els mercats uns 200.000 milions, segurament a tipus d’interès més alts.
L’any 1971, davant la insostenibilitat de la paritat dòlar-or, el llavors president dels EUA, Richard Nixon, va decidir suspendre-la. A partir d’aquest moment, el valor de cada moneda es basa en la confiança, ja que no hi ha actius que la garanteixin. En situacions de crisi algunes monedes corren el risc de pèrdua de confiança, amb el consegüent perill de contagi i efecte dòmino.
Les muntanyes de deute actualment existents suposen un risc que pot generar novament una crisi econòmica, amb l’agreujant que els governs i els bancs centrals han esgotat la fàcil solució de seguir endeutant-se. Si les xifres de deute que es manegen ja són de vertigen i tot el sistema es basa en la confiança en les monedes, la immediata pujada del tipus d’interès pot fer estralls i disparar la prima de risc d’alguns països, la qual cosa els impediria fer front als seus compromisos.
POSAR LÍMITS
Si la Unió Europea vol optar per un creixement sòlid i sostenible, ha de posar límit a futurs endeutaments i reestructurar moderadament el deute d’alguns països. De mantenir-se l’objectiu que el deute no superi el 60% del PIB, en el cas d’Espanya suposaria reestructurar ni més ni menys que 450.000 milions. Ja es veu que és impossible. Cap govern de cap país acceptaria aquesta mesura, llevat que la suspensió de pagaments presagiés fatals conseqüències.
Una reestructuració de deute, en qualsevol cas, resulta molt greu per als creditors, i entre aquests, indirectament, es troba gent humil que ha confiat els seus estalvis a fons de pensions o altres instruments financers. Evidentment, no hauria de tenir el mateix tracte el petit estalviador que els grans inversors.
El problema de l’excessiva deute públic d’alguns països europeus no és un problema menor. Es tracta d’una situació complexa amb possibles repercussions greus, la qual cosa justifica la necessitat de reestructuracions moderades i anar reduint el deute fins a situar a un nivell més raonable. No serà fàcil, de manera que l’espasa de Dàmocles seguirà en alt.
Francesc Raventós (Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya)
Publicat a Alternatives Econòmiques, abril 2017 núm 46[:es]La deuda mundial alcanza los 208 billones de dólares o, lo que es lo mismo, supone el 327% del PIB, y sigue subiendo
Ante un problema difícil, los estadistas toman decisiones que pueden ser impopulares, pero que a largo plazo es lo mejor para los ciudadanos. Los malos políticos piensan sólo en las próximas elecciones y traspasan los problemas existentes a otros para que los resuelvan en el futuro.
En muchos casos se opta por la solución más fácil: endeudarse. El presidente norteamericano, Donald Trump, ha prometido un fabuloso programa de inversiones emitiendo deuda. El presidente del Banco Central Europeo, Mario Draghi, decidió que para salir de la anemia de la economía europea seguirá comprando deuda pública y privada. El Gobierno español ha querido tranquilizar a los pensionistas diciéndoles que cuando se vacíe la “hucha de las pensiones” se emitirá más deuda.
Confiar en el futuro crecimiento no deja de ser una ilusión
En el año 2008, la gravedad de la crisis económica justificó inundar el mercado financiero con ingentes cantidades de dinero a coste casi cero. Pero diez años después, la Unión Europea sigue creando liquidez, de manera que a finales de 2017 habrá puesto en el mercado 4,5 billones de euros. ¿Es la falta de liquidez realmente la causa de la anemia? La enorme suma de la deuda pública y privada de los 18 países de la zona euro es ya del 405% del PIB. Pero no es sólo un problema europeo. Según el Instituto Internacional de Finanzas (IIF), la deuda mundial es de 208 billones de euros, equivalente al 327% del PIB, y sigue subiendo.
¿Cómo reducir la deuda? La manera más normal es pagando a los acreedores. En el caso de que no sea posible son varias las soluciones teóricas: reestructurar la deuda total o parcialmente, ya sea con quitas o aplazamientos; intervenir el mercado financiero limitando la disposición de transacciones; obligar a ciertas entidades del país a comprar deuda pública; crear impuestos sobre los depósitos, etc. Pero la solución preferida por los políticos es la de esperar a que el crecimiento junto a la inflación erosionen la deuda. En este caso los perdedores son los asalariados, los pensionistas y los pequeños ahorradores.
Teniendo presente la volatilidad del entorno económico mundial, el nivel de la deuda y los déficits existentes, confiar que un futuro crecimiento resolverá el problema no deja de ser una ilusión. En España, por ejemplo, el déficit presupuestario del año 2016 ha sido de 50.000 millones de euros. En 2017, para cubrir el déficit y los vencimientos de la deuda pública deberán obtenerse en los mercados unos 200.000 millones, seguramente a tipos de interés más altos.
En el año 1971, ante la insostenibilidad de la paridad dólar-oro, el entonces presidente de los EE UU, Richard Nixon, decidió suspenderla. A partir de este momento, el valor de cada moneda se basa en la confianza, ya que no hay activos que la garanticen. En situaciones de crisis algunas monedas corren el riesgo de pérdida de confianza, con el consiguiente peligro de contagio y efecto dominó.
Las montañas de deuda actualmente existentes suponen un riesgo que puede generar nuevamente una crisis económica, con el agravante de que los gobiernos y los bancos centrales han agotado la fácil solución de seguir endeudándose. Si las cifras de deuda que se manejan ya son de vértigo y todo el sistema se basa en la confianza en las monedas, la inmediata subida del tipo de interés puede hacer estragos y disparar la prima de riesgo de algunos países, lo cual les impediría hacer frente a sus compromisos.
PONER LÍMITES
Si la Unión Europea desea optar por un crecimiento sólido y sostenible, deberá poner límite a futuros endeudamientos y reestructurar moderadamente la deuda de algunos países. De mantenerse el objetivo de que la deuda no supere el 60% del PIB, en el caso de España supondría reestructurar nada menos que 450.000 millones. Ya se ve que es imposible. Ningún gobierno de ningún país aceptaría esta medida, a no ser que la suspensión de pagos presagiase fatales consecuencias.
Una reestructuración de deuda, en cualquier caso, resulta muy grave para los acreedores, y entre éstos, indirectamente, se encuentra gente humilde que ha confiado sus ahorros a fondos de pensiones u otros instrumentos financieros. Evidentemente, no debería tener el mismo trato el pequeño ahorrador que los grandes inversores.
El problema de la excesiva deuda pública de algunos países europeos no es un problema menor. Se trata de una situación compleja con posibles repercusiones graves, lo cual justifica la necesidad de reestructuraciones moderadas e ir reduciendo la deuda hasta situarla a un nivel más razonable. No será fácil, con lo que la espada de Damocles seguirá en alto.
Francesc Raventós (Ex decano del Colegio de Economistas de Catalunya)
Publicado en Alternativas Económicas, abril 2017 nº 46[:]
