08/02/2018
L’Assemblea General de les NNUU de 2007 va declarar el dia 20 de febrer de cada any el Dia Mundial de la Justícia Social. Té per objectiu demanar que en l’àmbit internacional s’avanci en erradicar la pobresa, garantir l’ocupació i el treball digne, l’accés al benestar i a la justícia per tots, que són elements essencials per aconseguir la pau i la seguretat.
Molt són els aspectes que componen la justícia social, però voldria aprofundir en una de les injustícies que està creixent enormement: la desigualtat econòmica. Comencem per llegir dues notes de premsa recents. “Els alts directius de l’IBEX-35 cobren de mitjana 207 vegades el sou mínim de la seva empresa” i “Entre 2015 i 2016 el salari dels principals executius de l’IBEX-35 va augmentar un 15% mentre que la retribució mitjana ho va fer en un 0,3%”
A Espanya hi ha 3,2 milions de persones, que estan per sota del llindar de pobresa extrema, convivint amb 21 persones súper riques, que entre totes tenen un patrimoni de 104.000 milions d’euros. A la Unió Europea, passa el mateix; hi ha 123 milions de persones en risc d’exclusió, mentre 324 persones tenen cada una més de mil milions d’euros. Són dades d’Oxfam Intermon. El mateix, o més, passa en l’àmbit mundial.
En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tant reduït de ciutadans tindrien tan poder per augmentar la seva riquesa i privilegis. La concentració de riquesa i poder es tradueix en un enorme augment de les desigualtats. Són molts els informes i escrits que denuncien la situació. El premi Nobel Joseph Stiglitz en un dels seus llibres “La Gran Brecha”, explica com entre l’ 1% de la població i la resta la desigualtat creix.
L’economista de Thomas Piketty, en el seu llibre “El capital al segle XXI”, denuncia que des de l’any 1980 s’ha accelerat la desigualtat en el repartiment de la riquesa i s’ha iniciat un fort procés de concentració en poques mans. Piketty pregunta si és sostenible un model econòmic que permet que en els anys de la crisi del 2007 fins als 2014, el 95% de l’augment del PIB dels Estats Units hagi anat a parar a l’1% dels americans més rics? També afirma que l’augment de les rendes del capital sempre supera el ritme del creixement econòmic. La seva proposta principal contra la desigualtat és establir un impost global i progressiu sobre el patrimoni a escala mundial que en el cas de la UE afectaria el 2,5% de la població i permetria recaptar un 2% del PIB, 300.000 milions d’euros. Si aquest import es destinés a la inversió en educació i coneixement, seria un mecanisme decisiu per a la reducció de les desigualtats.
L’economia espanyola està creixent a un ritme superior al 3% del PIB. Però qui es beneficia d’aquest creixement? En bona part les grans empreses i les grans fortunes. Només en una part molt menor arriba a les pimes i a les famílies.
La mala distribució dels beneficis del creixement econòmic no és solament un problema moral i de justícia social, esdevé també un problema econòmic. Si es vol avançar en tenir una societat més justa, cal un model de societat, que garanteixi un mínim d’ingressos a tots els ciutadans de manera que els permeti teniu un nivell de vida digne en un món lliure i en pau.
Francesc Raventós. Economista
25/01/2018
Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre la informació i les propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar les causes del contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.
- Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”. Són valors històricament d’origen cristià, tot i que els revolucionaris francesos, en proclamar-los, van haver de lluitar contra la noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social i solidaritat”. Penso que gran part del problema és que la seva transposició a la pràctica econòmica i política, al llarg dels darrers segles, ha tingut unes derives que els han anat desfigurant en bona part. D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de “límits” i es van proclamar de forma molt més compulsiva que els drets derivats de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va tractar molt més com un bon sentiment que com una obligació i uns deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir. Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica. Més recentment, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es van trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes van permetre i ajudar a un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscs en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra ciutadania. Si volem mantenir i reforçar els nostres valors, i sobretot, si volem que no quedin en pures declaracions sense prou eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques polítiques. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastants pistes i criteris per fer-ho.
- Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts. El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per a salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes de regulació d’aquesta dimensió. El fenomen de la globalització en el camp comercial ha estat enormement beneficiós a escala mundial i ha disminuït molt les desigualtats en el món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que s’han produït localment guanyadors i perdedors. Els estats no han estat capaços, o no han volgut, de corregir, amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral, aquestes situacions. No es tracta de parar la globalització, sinó d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica. Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’Estat del Benestar han estat una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa; però sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt de la crisi i s’agreugen les desigualtats socials.
El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica i la facilitat de moviments de persones, productes, diners, i informació, estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat que, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixin a tots deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, el respecte per la natura viva i la garantia de sostenibilitat, ecològica, econòmica i social per a les futures generacions.
Joan Majó, enginyer i exministre
18/01/2018
Com a membre del jurat, he tingut la possibilitat de llegir un treball, al que hem atorgat el premi “Catalunya Europa Segle XXI” de la Fundació del mateix nom. M’ha resultat molt interessant, perquè m’ha permès conèixer dades i enquestes que m’han confirmat opinions personals que he escrit i repetit sovint. Les sintetitzo així: “Des de fa uns anys, la percepció que molts ciutadans tenen dels beneficis que ha representat per a ells la construcció europea ha anat disminuint, i en alguns casos es converteix més en un problema que en una solució. Això està posant en perill la seva continuïtat. Cal analitzar aquesta situació intentant separar el que correspon a la realitat i el que potser només és una percepció incorrecta. De forma molt ràpida, analitzo alguns aspectes.
- Beneficis directes o indirectes. Deixo de banda els beneficis no quantificables però molt importants: pau, llibertat, democràcia, seguretat, protecció… Centrant-me només en el econòmics, crec que l’existència del mercat únic ha tingut un efecte molt positiu en la modernització i la capacitat de creació de riquesa de les economies de tots els estats integrats a la UE. Els que, con nosaltres, vam tardar a incorporar-nos, ho vam experimentar amb claredat. Ara bé, és evident que la riquesa creada s’ha anat distribuint cada cop pitjor en les darreres dècades, de forma que les desigualtats han anat augmentant molt en l’interior de molts països i no s’han reduït prou entre països. La UE ha tingut un èxit extraordinari en la creació del mercat, però no ha estat prou eficaç en les possibles mesures de correcció del mercat per assegurar els drets socials. Dit d’una altra manera: Els beneficis evidents del mercat únic no s’ha repartit prou entre els estats ja que la política de “convergència de les economies” no ha funcionat; i la majoria dels estats no han sabut, o volgut, redistribuir internament els beneficis entre els seus guanyadors i perdedors. Cal dons fer retrets tant a la política europea com a les polítiques estatals, que en part està condicionada per aquella. A la primera, perquè ha deixat per més tard la “Europa Social”, i a les segones, per les seves polítiques neoliberals.
- Realitat i percepció. Els beneficis econòmics que la majoria dels ciutadans europeus hem rebut de la UE han estat molt més indirectes que directes, ja que el fet que l’obertura de mercats hagi suposat el creixement d’empreses, l’augment d’exportacions, i la creació de llocs de treball, no és quelcom que hom experimenti directament, cosa que sí que passa amb una subvenció o un ajut. El pressupost comunitari és relativament molt petit (menys de un 1% del PIB comunitari) i per tant només ha suposat ajuts directes a una part de la població. Els beneficis que anomeno indirectes (creixement i fons estructurals) han estat molt més grans durant molts anys i els hem gaudit de forma inconscient, sobre tot els qui no coneixien etapes anteriors. Però s’han estroncat amb l’ampliació de membres i sobre tot amb la crisi. Per combatre-la, les polítiques que molts governs han aplicat, en complicitat amb les autoritats europees, han estat equivocades i han perjudicat la part més feble de la població. Això ha provocat una percepció mol negativa de la UE, encara que aquí, sovint “Brussel·les” hagi estat l’excusa per aplicar polítiques que afavorien interessos concrets (reforma laboral, reformes fiscals regressives, amnistia…).
- Mesures de futur a la UE. En primer lloc, cal que la UE (però sobre tot, la zona Euro) complementi les seves polítiques econòmiques, amb polítiques socials. En segon lloc, cal que, igual que imposa als Estats directives amb límits i mesures en matèria monetària i fiscal, ho faci també en matèria laboral i social. En tercer lloc, cal que s’augmenti de forma important el pressupost comunitari, permetent transferències de fons cap als països menys rics, que es materialitzin en inversions europees de caràcter productiu, i en mutualització de riscos. Finalment, cal que totes aquestes actuacions siguin més perceptibles per als ciutadans, i aquests tinguin una major participació democràtica en les corresponents decisions, i una major percepció de solidaritat entre els membres d’un mercat i una moneda únics. A títol d’exemple, s’hauria de desenvolupar ràpidament el contingut del “Pilar Europeu de Drets Socials” aprovat fa uns mesos a Göteborg; s’hauria de seguir el camí iniciat amb el “Fons Europeu de garantia de dipòsits bancaris”, construint un possible “Fons Europeu d’Assegurança d’Atur” complementari o substitutiu dels estatals; i, per fer això possible, s’hauria de convertir en comunitari l’Impost de Societats, fet que serviria també per resoldre el dumping fiscal dins de la UE.
Les possibles exigències de Schultz per la Gran Coalició amb Merkel, i l’aparent forta voluntat europeista de Macron, poden ajudar a avançar en aquesta línia? Esperem-ho.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
16/01/2018
Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals permetrà a Europa tenir un paper més actiu en l’economia i en la societat. Les polítiques liberals seguides per sortir de la crisi de 2007 han suposat un fort augment de l‘antieuropeisme. La pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat laboral, l’augment de la desigualtat social, la corrupció, la por al futur i la dissolució de la pròpia identitat han creat un entorn propici per a exaltar emocions.
Una globalització descontrolada, la crisi econòmica mal resolta i canvis tecnològics amenaçadores per a molts estan tenint greus conseqüències per a les classes mitjanes i populars. Els partits tradicionals no han sabut donar resposta a les noves inquietuds. Mentre els ciutadans senten que ningú els representa, floreixen partits que prometen solucions fàcils i recuperar un “passat gloriós”.
Són partits d’extrema dreta amb notables diferències entre ells, encara que solen compartir el rebuig a la globalització, a la integració europea i la immigració. L’extrema dreta, com una metàstasi, està penetrant amb força a Europa. Els resultats de les últimes eleccions a Holanda, França, Àustria, Alemanya i la República Txeca ho confirmen.
Abans de la crisi, la classe obrera tenia la sensació que la seva situació havia millorat, però era un sentiment enganyós, ja que l’aparent augment de la capacitat adquisitiva era resultat dels crèdits barats i del fàcil accés a productes de països emergents molt més assequibles. Amb la crisi de 2007 va desaparèixer el miratge. L’atur i la precarietat laboral s’han imposat; els desnonaments han florit; gent que es considerava de classe mitjana s’ha convertit en classe obrera; molts temen quedar-se sense feina pel canvi tecnològic; la immigració es veu com una amenaça; la marginació social creix. Tots ells se senten humiliats, veuen que ningú els representa i que ningú es preocupa per ells.
Avui la classe obrera ja no creu tenir un paper capdavanter com el va tenir en el passat, ni creu en la revolució anticapitalista. La cultura de resistència al capitalisme ha canviat cap a una cultura de resistència a la globalització, a la immigració i als drets humans, el que explica l’augment de l’extrema dreta.
Com es pot reorientar aquest procés que està destruint la democràcia i pot arribar a desintegrar la UE? En primer lloc, acceptant que les polítiques seguides per sortir de la crisi han suposat un fracàs social, i després, donant respostes tangibles a les necessitats reals dels ciutadans.
El president francès, Emmanuel Macron, ha presentat un pla per “tornar Europa als seus ciutadans.” El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, també ha proposat, un cop més, rescatar el pilar europeu de drets socials. En definitiva, declaracions, conferències, trobades, propostes i més propostes, però realitats ben poques.
Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals, podrà redreçar la situació. En paral·lel, s’hauria d’avançar cap a la unitat política, econòmica i social, per poder fer front als reptes de la globalització, el que exigirà que els Estats membres cedeixin sobirania i mostrin major solidaritat.
Si reconeixem que molts dels problemes que es denuncien són reals, no hem de limitar a condemnar la demagògia de l’extrema dreta. La UE ha de tenir un paper més actiu en impulsar l’economia, en distribuir els seus beneficis, corregir les desigualtats, crear llocs de treball, controlar els serveis públics essencials, millorar les condicions laborals i de l’Estat de benestar, defensar els drets civils, la igualtat l’home i la dona, l’ecologisme i la solidaritat.
Les polítiques per sortir de la crisi han suposat un fracàs socialLos Estats han de cedir sobirania i ser més solidaris. L’extrema dreta té un relat molt proper als sentiments i necessitats immediates dels ciutadans, com defensar els llocs de treball, impedir la immigració o assegurar les pensions, i per a això promet recuperar el control de la política i de l’economia, el que aixeca entusiasme i passió.
Un nou progressisme hauria també aixecar passions, no contra el pobre immigrant, sinó contra les elits polítiques i econòmiques que s’apropien del creixement econòmic i destrueixen la cohesió de la societat.
Si es vol sortir de la crisi social i moral actual, caldrà comptar amb l’adhesió dels ciutadans, i per a això presentar un projecte que suposi millores immediates en el marc d’un ambiciós projecte de crear una moderna societat de benestar per a tothom.
Francesc Raventós – gener 2018
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Alternatives econòmiques, 54
02/01/2018
Les expectatives per al 2018 són bones, encara que cal advertir que poden aparèixer algunes dificultats. Si, com desitgem, es confirma la bonança econòmica, s’haurien d’impulsar mesures que suposin un salt qualitatiu en el benestar i la cohesió de la societat.
El 2018 pot ser un bon any per a l’economia. No es tracta d’il·lusionar-nos més del compte i somiar com si féssim la carta als Reis, sinó de tenir unes expectatives raonables del que podem esperar si les coses no es compliquen.
En l’àmbit mundial s’estima que el creixement econòmic serà del 3% del PIB, i el de la Unió Europea d’un 2,1%, fet que confirmaria que ja s’ha sortit de la crisi. Si l’economia creix, permet millorar el benestar de la societat i resulta més fàcil resoldre els problemes existents, cosa impensable en períodes de recessió.
Però no fóra honrat si no deixés constància que hi ha un conjunt de factors que poden fer variar aquestes expectatives favorables. Existeixen riscos polítics, que poden afectar l’estabilitat; econòmics, que creen incertesa, o socials, que generen convulsions. Per posar uns exemples: la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, segons l’acord a què s’arribi, tindrà conseqüències econòmiques, com en tindria també si Donald Trump compleix el seu programa electoral d’impulsar el proteccionisme comercial, fet que seria un greu factor de distorsió per a l’economia mundial. Un altre factor rellevant és la política que seguirà el Banc Central Europeu sobre la compra de deute i el tipus d’interès, ja que molts estats, empreses i particulars estan molt endeutats.
La llista de riscos es podria allargar esmentant, per exemple, que la UE no avanci cap a una integració més gran, atès que estem en un món global que obliga a competir amb les grans potències; que no s’apliquin els Acords de París per lluitar contra l’escalfament del planeta; que l’emigració segueixi augmentant, o que apareguin fortes tensions per la creixent desigualtat social.
Per part nostra, el 2018 s’haurà d’encarar un repte vital que ens afecta molt directament: resoldre la relació Catalunya-Espanya per poder recuperar la tranquil·litat d’esperit que es necessita per conviure en pau i impulsar l’economia i el benestar. Les expectatives de l’any 2018 tant per a Espanya com per a Catalunya són bones.
S’espera un creixement del PIB al voltant del 2,3%, amb la consegüent reducció de l’atur, una inflació controlada, i un tipus d’interès encara baix, però aquesta millora només serà possible si hi ha voluntat política de consensuar acords que donin sortida al problema més greu que actualment tenim.
Però a més de riscos i reptes, també hi ha expectatives positives i bones notícies. La humanitat, especialment en les darreres dècades, ha progressat en tots els camps i el 2018 no serà una excepció.
A Espanya, si no hi ha noves retallades en els pressupostos, la qualitat de l’educació, la prevenció de la salut, un sistema sanitari de qualitat i una millor alimentació permetran allargar amb bones condicions l’esperança de vida. També ens podria sorprendre gratament posant un impost sobre els robots, de manera que ajudés a finançar la deficitària Seguretat Social, que és la que paga les pensions.
També l’any 2018 veurem com se segueix avançant en molts camps. El progrés científic i tecnològic és acumulatiu, de manera que s’aprofiten els esforços i els descobriments dels períodes anteriors. Els avenços mèdics i farmacològics permeten curar malalties i salvar vides. Els avantatges de la quarta revolució industrial, que s’anirà introduint, crearan riquesa abaratint el sistema productiu. La digitalització ens seguirà sorprenent oferint immenses possibilitats. També en el nou any s’hauria de donar un impuls a les energies alternatives, que contribueixen a reduir la pol·lució, disminueixen la generació de CO2 i l’amenaça de l’esgotament de les energies no renovables.
Els humans hem avançat molt i aquest nou any hem de seguir-ho fent, però voldríem que aquest progrés científic i tècnic anés acompanyat del progrés moral i social. Per això, si es confirma la bonança econòmica que desitgem, s’haurien d’impulsar mesures que suposessin un salt qualitatiu en el benestar i la cohesió de la societat.
Els bons desitjos per al nou any els podem resumir dient que voldríem un bon creixement econòmic que permetés crear ocupació, corregir les grans desigualtats, millorar les remuneracions i les condicions de treball, augmentar les pensions i dotar de més recursos l’educació, la sanitat i l’atenció a les persones. Però ha de ser un creixement econòmic sostenible, respectuós amb la natura, que es desenvolupi en un marc d’estabilitat política i social i en un món solidari i en pau. Un món en el qual avanci la globalització, però tenint en compte els efectes socials que produeix. En definitiva, que cadascú de nosaltres i tots junts contribuíssim a fer una societat més justa i més humana.
Confiem que, malgrat algunes dificultats que puguin aparèixer, el 2018 serà un bon any ple de prosperitat, alegria i pau per a tots.
¡Feliç Any!
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a El Periódico el 25/12/2017
Molt són els aspectes que componen la justícia social, però voldria aprofundir en una de les injustícies que està creixent enormement: la desigualtat econòmica. Comencem per llegir dues notes de premsa recents. “Els alts directius de l’IBEX-35 cobren de mitjana 207 vegades el sou mínim de la seva empresa” i “Entre 2015 i 2016 el salari dels principals executius de l’IBEX-35 va augmentar un 15% mentre que la retribució mitjana ho va fer en un 0,3%”