17/07/2018
Fa unes setmanes feia, una reflexió sobre la incoherència que suposa seguir mesurant el progrés d’una societat basant-se fonamentalment, i a vegades exclusivament, en el creixement del seu PIB. Posava alguns exemples del que queda dins i del que queda fora en el càlcul del PIB tal com actualment s’està fent, i de la necessitat d’introduir altres elements fonamentals en tres aspectes: la distribució, és a dir les desigualtats; la influència que tenen en el benestar les activitats econòmiques que es poden comptabilitzar; i les conseqüències negatives però no tingudes en compta d’aquestes activitats. Voldria afegir alguns elements en aquesta línia, començant amb una rotunda afirmació: El creixement del PIB és un indicador important; però, per sí sol no és una garantia del progrés d’un país.
- Creixement i progrés. Massa sovint s’ha confós una cosa i l’altra. És cert que el creixement econòmic és un element clau per el progrés social, ja que una part important del benestar d’una persona depèn de disposar de recursos materials i de tenir accés a serveis retribuïts, que son els dos elements que es reflecteixen en el PIB. Però és evident que el benestar personal i social depèn de molts altres elements que nos és poden quantificar en termes econòmics. Encara sense sortir de l’àmbit econòmic, és evident que la sensació de benestar depén molt del nivell de renda, però cal tenir en compta altres elements: a) Per a les persones amb rendes baixes o mitges, la dependència és molt directa, però es va reduint a mesura que augmenta la renda. b) Cal no oblidar que la percepció està molt influïda per la renda personal, però també molt per la situació comparativa i la evidència de desigualtats, d’acaparament, i de injustícia. I c) també influeixen molt les perspectives, és a dir la possibilitat de tenir o no oportunitats de millora, a través de l’esforç personal. El creixement pot ajudar a millorar totes aquestes coses, però és clar que depèn del tipus de creixement. El progrés és molt més que el creixement, i la seva mesura ha de incloure elements que reflecteixin la seva qualitat (redistribució, salut, formació, discriminació, oportunitats…) i que tinguin en compta les sensacions personals de benestar, objectiu de tota política. Per tant, cal afegir mesures amb aquest tipus de dades.
- Decreixement i austeritat. El progrés tecnològic ha permès, i la ideologia neoliberal ha disparat, la globalització. Centenars de milions de persones s’incorporen cada dècada a una situació de major benestar . El model de consum dels països desenvolupats actuals no seria aplicable a una població de 3 o 4 mil milions. No es tracta només de la tradicional “escassetat de recursos” i del més recent “excés de residus”. És un problema de insostenibilitat econòmica, ecològica i social del model. La creixent evidència d’això va generar fa uns anys un corrent de pensament a favor del decreixement lligat a una acceptació de renuncies, és a dir d’austeritat. Aquesta formulació va significar fortes reticències a la seva acceptació, i crec que és perquè hi ha una confusió. Si decreixement significa la reducció del consum per càpita de recursos naturals i l’allargament important de la seva vida útil, per tal que puguin ser compartits per molta més gent, és una idea molt raonable. Si decreixement significa traslladar l’origen del benestar des de la utilització i la possessió d’elements materials, cap a la disponibilitat de productes de caràcter immaterial, i l’accés a diverses formes de serveis de tipus personals, també és raonable. Però aquest nou model no tindria necessàriament uns efectes evidents en l’actual concepte del PIB, no implica necessàriament renuncies i austeritat. S’ha de treure la imatge de que un “model més sostenible” significa un model en el que haguem d’acceptar “viure pitjor”. Significa, això sí, “viure diferent” i sobre tot potenciar altres orígens del nostre benestar, però sense necessitat de disminuir-lo. S’està parlant molt de “economia circular”, de “economia digital”, de “economia col·laborativa” i son alguns dels conceptes que porten, modestament per ara, cap a nou model. També veiem esforços per establir una nova relació entre renda i treball retribuït, i per potenciar la capacitat pública de proveir serveis de qualitat. De la mateixa manera que la tecnologia i la ideologia neoliberal ens van conduir a la globalització, les noves i importants oportunitats tecnològiques i una nova ideologia social i sostenible, ens han de permetre anar definint aquest model.
- Conclusió. El creixement del PIB ha de deixar de ser una obsessió política. Un model sostenible de cara al futur farà possible, però no és necessari, que veiem una tendència a disminuir el valor del PIB, si seguim mantenint el sistema de càlcul actual. Però això pot ser una bona notícia, sempre que es mantingui un creixement o una estabilitat en el nivell de benestar percebut per les persones i una major extensió en la població, que son els dos índexs que més interessen.
Ni decreixement ni austeritat son imprescindibles…
Joan Majó, enginyer i ex ministre
08/02/2018
L’Assemblea General de les NNUU de 2007 va declarar el dia 20 de febrer de cada any el Dia Mundial de la Justícia Social. Té per objectiu demanar que en l’àmbit internacional s’avanci en erradicar la pobresa, garantir l’ocupació i el treball digne, l’accés al benestar i a la justícia per tots, que són elements essencials per aconseguir la pau i la seguretat.
Molt són els aspectes que componen la justícia social, però voldria aprofundir en una de les injustícies que està creixent enormement: la desigualtat econòmica. Comencem per llegir dues notes de premsa recents. “Els alts directius de l’IBEX-35 cobren de mitjana 207 vegades el sou mínim de la seva empresa” i “Entre 2015 i 2016 el salari dels principals executius de l’IBEX-35 va augmentar un 15% mentre que la retribució mitjana ho va fer en un 0,3%”
A Espanya hi ha 3,2 milions de persones, que estan per sota del llindar de pobresa extrema, convivint amb 21 persones súper riques, que entre totes tenen un patrimoni de 104.000 milions d’euros. A la Unió Europea, passa el mateix; hi ha 123 milions de persones en risc d’exclusió, mentre 324 persones tenen cada una més de mil milions d’euros. Són dades d’Oxfam Intermon. El mateix, o més, passa en l’àmbit mundial.
En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tant reduït de ciutadans tindrien tan poder per augmentar la seva riquesa i privilegis. La concentració de riquesa i poder es tradueix en un enorme augment de les desigualtats. Són molts els informes i escrits que denuncien la situació. El premi Nobel Joseph Stiglitz en un dels seus llibres “La Gran Brecha”, explica com entre l’ 1% de la població i la resta la desigualtat creix.
L’economista de Thomas Piketty, en el seu llibre “El capital al segle XXI”, denuncia que des de l’any 1980 s’ha accelerat la desigualtat en el repartiment de la riquesa i s’ha iniciat un fort procés de concentració en poques mans. Piketty pregunta si és sostenible un model econòmic que permet que en els anys de la crisi del 2007 fins als 2014, el 95% de l’augment del PIB dels Estats Units hagi anat a parar a l’1% dels americans més rics? També afirma que l’augment de les rendes del capital sempre supera el ritme del creixement econòmic. La seva proposta principal contra la desigualtat és establir un impost global i progressiu sobre el patrimoni a escala mundial que en el cas de la UE afectaria el 2,5% de la població i permetria recaptar un 2% del PIB, 300.000 milions d’euros. Si aquest import es destinés a la inversió en educació i coneixement, seria un mecanisme decisiu per a la reducció de les desigualtats.
L’economia espanyola està creixent a un ritme superior al 3% del PIB. Però qui es beneficia d’aquest creixement? En bona part les grans empreses i les grans fortunes. Només en una part molt menor arriba a les pimes i a les famílies.
La mala distribució dels beneficis del creixement econòmic no és solament un problema moral i de justícia social, esdevé també un problema econòmic. Si es vol avançar en tenir una societat més justa, cal un model de societat, que garanteixi un mínim d’ingressos a tots els ciutadans de manera que els permeti teniu un nivell de vida digne en un món lliure i en pau.
Francesc Raventós. Economista
25/01/2018
Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre la informació i les propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar les causes del contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.
- Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”. Són valors històricament d’origen cristià, tot i que els revolucionaris francesos, en proclamar-los, van haver de lluitar contra la noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social i solidaritat”. Penso que gran part del problema és que la seva transposició a la pràctica econòmica i política, al llarg dels darrers segles, ha tingut unes derives que els han anat desfigurant en bona part. D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de “límits” i es van proclamar de forma molt més compulsiva que els drets derivats de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va tractar molt més com un bon sentiment que com una obligació i uns deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir. Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica. Més recentment, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es van trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes van permetre i ajudar a un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscs en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra ciutadania. Si volem mantenir i reforçar els nostres valors, i sobretot, si volem que no quedin en pures declaracions sense prou eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques polítiques. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastants pistes i criteris per fer-ho.
- Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts. El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per a salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes de regulació d’aquesta dimensió. El fenomen de la globalització en el camp comercial ha estat enormement beneficiós a escala mundial i ha disminuït molt les desigualtats en el món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que s’han produït localment guanyadors i perdedors. Els estats no han estat capaços, o no han volgut, de corregir, amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral, aquestes situacions. No es tracta de parar la globalització, sinó d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica. Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’Estat del Benestar han estat una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa; però sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt de la crisi i s’agreugen les desigualtats socials.
El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica i la facilitat de moviments de persones, productes, diners, i informació, estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat que, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixin a tots deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, el respecte per la natura viva i la garantia de sostenibilitat, ecològica, econòmica i social per a les futures generacions.
Joan Majó, enginyer i exministre
18/01/2018
Com a membre del jurat, he tingut la possibilitat de llegir un treball, al que hem atorgat el premi “Catalunya Europa Segle XXI” de la Fundació del mateix nom. M’ha resultat molt interessant, perquè m’ha permès conèixer dades i enquestes que m’han confirmat opinions personals que he escrit i repetit sovint. Les sintetitzo així: “Des de fa uns anys, la percepció que molts ciutadans tenen dels beneficis que ha representat per a ells la construcció europea ha anat disminuint, i en alguns casos es converteix més en un problema que en una solució. Això està posant en perill la seva continuïtat. Cal analitzar aquesta situació intentant separar el que correspon a la realitat i el que potser només és una percepció incorrecta. De forma molt ràpida, analitzo alguns aspectes.
- Beneficis directes o indirectes. Deixo de banda els beneficis no quantificables però molt importants: pau, llibertat, democràcia, seguretat, protecció… Centrant-me només en el econòmics, crec que l’existència del mercat únic ha tingut un efecte molt positiu en la modernització i la capacitat de creació de riquesa de les economies de tots els estats integrats a la UE. Els que, con nosaltres, vam tardar a incorporar-nos, ho vam experimentar amb claredat. Ara bé, és evident que la riquesa creada s’ha anat distribuint cada cop pitjor en les darreres dècades, de forma que les desigualtats han anat augmentant molt en l’interior de molts països i no s’han reduït prou entre països. La UE ha tingut un èxit extraordinari en la creació del mercat, però no ha estat prou eficaç en les possibles mesures de correcció del mercat per assegurar els drets socials. Dit d’una altra manera: Els beneficis evidents del mercat únic no s’ha repartit prou entre els estats ja que la política de “convergència de les economies” no ha funcionat; i la majoria dels estats no han sabut, o volgut, redistribuir internament els beneficis entre els seus guanyadors i perdedors. Cal dons fer retrets tant a la política europea com a les polítiques estatals, que en part està condicionada per aquella. A la primera, perquè ha deixat per més tard la “Europa Social”, i a les segones, per les seves polítiques neoliberals.
- Realitat i percepció. Els beneficis econòmics que la majoria dels ciutadans europeus hem rebut de la UE han estat molt més indirectes que directes, ja que el fet que l’obertura de mercats hagi suposat el creixement d’empreses, l’augment d’exportacions, i la creació de llocs de treball, no és quelcom que hom experimenti directament, cosa que sí que passa amb una subvenció o un ajut. El pressupost comunitari és relativament molt petit (menys de un 1% del PIB comunitari) i per tant només ha suposat ajuts directes a una part de la població. Els beneficis que anomeno indirectes (creixement i fons estructurals) han estat molt més grans durant molts anys i els hem gaudit de forma inconscient, sobre tot els qui no coneixien etapes anteriors. Però s’han estroncat amb l’ampliació de membres i sobre tot amb la crisi. Per combatre-la, les polítiques que molts governs han aplicat, en complicitat amb les autoritats europees, han estat equivocades i han perjudicat la part més feble de la població. Això ha provocat una percepció mol negativa de la UE, encara que aquí, sovint “Brussel·les” hagi estat l’excusa per aplicar polítiques que afavorien interessos concrets (reforma laboral, reformes fiscals regressives, amnistia…).
- Mesures de futur a la UE. En primer lloc, cal que la UE (però sobre tot, la zona Euro) complementi les seves polítiques econòmiques, amb polítiques socials. En segon lloc, cal que, igual que imposa als Estats directives amb límits i mesures en matèria monetària i fiscal, ho faci també en matèria laboral i social. En tercer lloc, cal que s’augmenti de forma important el pressupost comunitari, permetent transferències de fons cap als països menys rics, que es materialitzin en inversions europees de caràcter productiu, i en mutualització de riscos. Finalment, cal que totes aquestes actuacions siguin més perceptibles per als ciutadans, i aquests tinguin una major participació democràtica en les corresponents decisions, i una major percepció de solidaritat entre els membres d’un mercat i una moneda únics. A títol d’exemple, s’hauria de desenvolupar ràpidament el contingut del “Pilar Europeu de Drets Socials” aprovat fa uns mesos a Göteborg; s’hauria de seguir el camí iniciat amb el “Fons Europeu de garantia de dipòsits bancaris”, construint un possible “Fons Europeu d’Assegurança d’Atur” complementari o substitutiu dels estatals; i, per fer això possible, s’hauria de convertir en comunitari l’Impost de Societats, fet que serviria també per resoldre el dumping fiscal dins de la UE.
Les possibles exigències de Schultz per la Gran Coalició amb Merkel, i l’aparent forta voluntat europeista de Macron, poden ajudar a avançar en aquesta línia? Esperem-ho.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
