23/04/2019
La Plataforma pel Treball Decent, de la que Acció Solidària Contra l’Atur és una de les entitats promotores, en vista de las eleccions generals del 28 de abril de 2019, recuerda la seva reiterada i insistent reivindicació d’un treball digne i decent per a tothom, i que gaudeixi de protecció social. De manera especial per a les persones que estan a l’atur, les que tenen condicions laborals precàries i les que fan les feines més senzilles, menys valorades i amb menys possibilitats de cara al futur. Enguany, quan l’Organització Internacional del Treball (OIT) -que integra sindicats, empresaris i Administracions públiques- compleix 100 anys, escau urgir la revitalització del contracte social en un marc de renovada i necessària solidaritat.
Per tot això proposa:
- Impulsar la vivienda social público, fijando unas condiciones asumibles por las familias vulnerables por el paro o la precariedad laboral.
- Promoure una economia productiva a escala humana, que redueixi les desigualtats i eviti els grans egoismes de l’economia especulativa.
- Refermar la negociació col·lectiva per poder repartir la prosperitat, superant les limitacions de la greu crisi començada el 2008 i la de la Reforma Laboral.
- Fer aflorar l’economia informal i el treball irregular. Cal que les Administracions publiques treballin perquè tothom tingui una feina regularitzada.
- Deixar de vincular les autoritzacions de residència de les persones estrangeres amb l’obligació de tenir un contracte laboral o una oferta de feina, perquè sovint esdevé un requisit impossible d’aconseguir per persones en situació irregular, i quan aquesta és sobrevinguda, s’allarga la situació de vulnerabilitat i de pobresa.
- Dignificar el paper de les persones que es dediquen a la cura de la llar. Cal realitzar canvis perquè les persones ocupades en aquest sector assoleixin la plena equiparació de drets i tinguin garantida una protecció social completa.
- Impulsar l’habitatge social públic, fixant unes condicions assumibles per les famílies vulnerables per l’atur o la precarietat laboral.
La Plataforma pel Treball Decent demana:
- A tots els partits polítics que concorren a aquestes eleccions el seu compromís de treballar responsablement a les noves Corts per tal de fer realitat les sis propostes de l’apartat anterior.
- Als electors i electores que a l’hora de decidir el seu vot actuïn amb responsabilitat tenint en compte els punts anteriors com a criteris de decisió, parant atenció a les propostes dels diferents partits en l’àmbit laboral, econòmic i social, atesa la seva repercussió per facilitar una vida digna a tothom
Barcelona, a 15 d’abril de 2019
![Un adéu al 2018]()
18/12/2018
Se m’ha demanat que fes un balanç de l’any que està acabant. Ho faig amb gust però amb dues precaucions. Sé que ha estat un any intens i convuls tant aquí com arreu, que permet més d’un relat en funció de la perspectiva legítima de cada observador; el que trobareu és el meu. I com que l’escric abans del dia 21 i no veig prudent fer cap balanç del problema català. Com que crec que el que és important és mirar al futur tot analitzant el passat, el que segueix vol aportar algun diagnòstic sobre l’any 18 i unes reflexions sobre lliçons que penso que hauríem d’haver aprés de cara a orientar el 19 i següents…
Per a mi hi ha cinc grans trets que caracteritzen l’any:
- S’ha continuat comprovant que, en contra del que vàrem gaudir la segona meitat del segle XX, el model econòmic actual ha fet que el creixement no hagi millorat la situació social si no que ha continuat augmentant les desigualtats.
- S’ha fet evident que les dificultats de sostenibilitat degudes a la contaminació i l’escalfament global son més preocupants del que semblava fa uns anys i que les mesures, insuficients, pactades per evitar els seus perills, no només no es compleixen si no que s’estan qüestionant en molts llocs.
- Hi ha hagut un augment de preocupació i de indignació en capes molt amples de la societat per la situació present, i de por per les perspectives personals de futur, conseqüència dels dos punts anteriors; sobre tot del primer, però també de la major percepció del segon.
- Aquest malestar ha provocat que s’hagin intensificat corrents perilloses en el camp de la política: L’enyorament d’etapes anteriors i la voluntat de recuperar-les (Brexit); el replegament cap a espais sobirans més petits i el rebuig cap als “altres” (proteccionismes en lo econòmic i nacionalismes en lo polític).
- Una desconfiança generalitzada en les actuacions dels polítics (desafecció transversal), i un aprofitament d’aquestes situacions per part de grups polítics radicals, populistes, i en molts casos antidemocràtiques, que han pogut fer un ús demagògic de la gran llibertat desregulada d’espais per la creació i distribució de la informació.
Tres reflexions que formen part del meu balanç personal.
No podem continuar amb unes dinàmiques econòmiques que milloren les xifres macro però que empitjoren l’equitat social. Això vol dir que hem de construir poders polítics democràtics més socials i que tinguin prou dimensió demogràfica i siguin prou forts per poder imposar-se a l’enorme força del mercat financer mundial. Això no es farà reconstruint o recuperant petites sobiranies, si no creant entitats polítiques que agrupin els estats nació, i que alhora estimulin i respectin la diversitat i la pluralitat interna.
Encara que pugui semblar una expressió truculenta, és cert que estem posant en perill la sostenibilitat del planeta i la seva capacitat d’acollir una població que vagui augmentant contínuament. Cal que revisem la nostra relació amb la natura i molt especialment en els camps energètic i del reciclatge. Aquí també calen solucions globals per uns problemes globals, i no serà possible amb petites polítiques estatals. També hem vist com, tant les conseqüències del canvi climàtic com les mesures per evitar-lo, tenen guanyadors i perdedors, i per tant calen accions complementàries per compensar a aquest darrers.
Cal, finalment, repensar els mecanismes de la política i orientar l’actuació dels gestors públics, per tal de dirigir-la sobre tot a la solució de tres grans problemes: aconseguir que la justícia social avanci simultàniament amb el progrés econòmic, assegurar la sostenibilitat futura del sistema, i reformar els mecanismes de participació democràtica en el nou context digital per evitar les actuacions polítiques curtes de vista, i per poder escoltar millor la voluntat popular, evitant així que la participació es converteixi en una enganyifa.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
Article publicat el 24/12/2018 a Via Empresa.
17/07/2018
Fa unes setmanes feia, una reflexió sobre la incoherència que suposa seguir mesurant el progrés d’una societat basant-se fonamentalment, i a vegades exclusivament, en el creixement del seu PIB. Posava alguns exemples del que queda dins i del que queda fora en el càlcul del PIB tal com actualment s’està fent, i de la necessitat d’introduir altres elements fonamentals en tres aspectes: la distribució, és a dir les desigualtats; la influència que tenen en el benestar les activitats econòmiques que es poden comptabilitzar; i les conseqüències negatives però no tingudes en compta d’aquestes activitats. Voldria afegir alguns elements en aquesta línia, començant amb una rotunda afirmació: El creixement del PIB és un indicador important; però, per sí sol no és una garantia del progrés d’un país.
- Creixement i progrés. Massa sovint s’ha confós una cosa i l’altra. És cert que el creixement econòmic és un element clau per el progrés social, ja que una part important del benestar d’una persona depèn de disposar de recursos materials i de tenir accés a serveis retribuïts, que son els dos elements que es reflecteixen en el PIB. Però és evident que el benestar personal i social depèn de molts altres elements que nos és poden quantificar en termes econòmics. Encara sense sortir de l’àmbit econòmic, és evident que la sensació de benestar depén molt del nivell de renda, però cal tenir en compta altres elements: a) Per a les persones amb rendes baixes o mitges, la dependència és molt directa, però es va reduint a mesura que augmenta la renda. b) Cal no oblidar que la percepció està molt influïda per la renda personal, però també molt per la situació comparativa i la evidència de desigualtats, d’acaparament, i de injustícia. I c) també influeixen molt les perspectives, és a dir la possibilitat de tenir o no oportunitats de millora, a través de l’esforç personal. El creixement pot ajudar a millorar totes aquestes coses, però és clar que depèn del tipus de creixement. El progrés és molt més que el creixement, i la seva mesura ha de incloure elements que reflecteixin la seva qualitat (redistribució, salut, formació, discriminació, oportunitats…) i que tinguin en compta les sensacions personals de benestar, objectiu de tota política. Per tant, cal afegir mesures amb aquest tipus de dades.
- Decreixement i austeritat. El progrés tecnològic ha permès, i la ideologia neoliberal ha disparat, la globalització. Centenars de milions de persones s’incorporen cada dècada a una situació de major benestar . El model de consum dels països desenvolupats actuals no seria aplicable a una població de 3 o 4 mil milions. No es tracta només de la tradicional “escassetat de recursos” i del més recent “excés de residus”. És un problema de insostenibilitat econòmica, ecològica i social del model. La creixent evidència d’això va generar fa uns anys un corrent de pensament a favor del decreixement lligat a una acceptació de renuncies, és a dir d’austeritat. Aquesta formulació va significar fortes reticències a la seva acceptació, i crec que és perquè hi ha una confusió. Si decreixement significa la reducció del consum per càpita de recursos naturals i l’allargament important de la seva vida útil, per tal que puguin ser compartits per molta més gent, és una idea molt raonable. Si decreixement significa traslladar l’origen del benestar des de la utilització i la possessió d’elements materials, cap a la disponibilitat de productes de caràcter immaterial, i l’accés a diverses formes de serveis de tipus personals, també és raonable. Però aquest nou model no tindria necessàriament uns efectes evidents en l’actual concepte del PIB, no implica necessàriament renuncies i austeritat. S’ha de treure la imatge de que un “model més sostenible” significa un model en el que haguem d’acceptar “viure pitjor”. Significa, això sí, “viure diferent” i sobre tot potenciar altres orígens del nostre benestar, però sense necessitat de disminuir-lo. S’està parlant molt de “economia circular”, de “economia digital”, de “economia col·laborativa” i son alguns dels conceptes que porten, modestament per ara, cap a nou model. També veiem esforços per establir una nova relació entre renda i treball retribuït, i per potenciar la capacitat pública de proveir serveis de qualitat. De la mateixa manera que la tecnologia i la ideologia neoliberal ens van conduir a la globalització, les noves i importants oportunitats tecnològiques i una nova ideologia social i sostenible, ens han de permetre anar definint aquest model.
- Conclusió. El creixement del PIB ha de deixar de ser una obsessió política. Un model sostenible de cara al futur farà possible, però no és necessari, que veiem una tendència a disminuir el valor del PIB, si seguim mantenint el sistema de càlcul actual. Però això pot ser una bona notícia, sempre que es mantingui un creixement o una estabilitat en el nivell de benestar percebut per les persones i una major extensió en la població, que son els dos índexs que més interessen.
Ni decreixement ni austeritat son imprescindibles…
Joan Majó, enginyer i ex ministre
05/04/2018
Amb l’objectiu de reduir les desigualtats socials a Barcelona i treballar per una ciutat més inclusiva i igualitària, 701 entitats socials de Barcelona, entre les quals hi ha Acció Solidària Contra l’Atur, i també tots els grups polítics del Plenari del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, ens hem adherit el 9 d’abril de 2018 a l’Estratègia d’inclusió i de reducció de les desigualtats socials de Barcelona 2017-2027.
Aquest document és el resultat d’un any i mig de treball entre la plataforma Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva -de la qual formem part a través del Consell de Governança representats per Inma Noguera-, i tots els grups polítics del Plenari del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
Línies estratègiques de l’acord:
- Reduir la desigualtat en la distribució de la renda i garantir els drets socials, en especial l’accés a l’habitatge, l’ocupació de qualitat i les necessitats bàsiques.
- Incrementar l’equitat educativa i les oportunitats formatives i culturals al llarg de la vida.
- Enfortir i articular els serveis i les xarxes relacionals i comunitàries de suport facilitadores de l’apoderament personal i col·lectiu.
- Eliminar l’estigmatització i la segregació social.
- Disminuir les desigualtats socials territorials.
08/02/2018
L’Assemblea General de les NNUU de 2007 va declarar el dia 20 de febrer de cada any el Dia Mundial de la Justícia Social. Té per objectiu demanar que en l’àmbit internacional s’avanci en erradicar la pobresa, garantir l’ocupació i el treball digne, l’accés al benestar i a la justícia per tots, que són elements essencials per aconseguir la pau i la seguretat.
Molt són els aspectes que componen la justícia social, però voldria aprofundir en una de les injustícies que està creixent enormement: la desigualtat econòmica. Comencem per llegir dues notes de premsa recents. “Els alts directius de l’IBEX-35 cobren de mitjana 207 vegades el sou mínim de la seva empresa” i “Entre 2015 i 2016 el salari dels principals executius de l’IBEX-35 va augmentar un 15% mentre que la retribució mitjana ho va fer en un 0,3%”
A Espanya hi ha 3,2 milions de persones, que estan per sota del llindar de pobresa extrema, convivint amb 21 persones súper riques, que entre totes tenen un patrimoni de 104.000 milions d’euros. A la Unió Europea, passa el mateix; hi ha 123 milions de persones en risc d’exclusió, mentre 324 persones tenen cada una més de mil milions d’euros. Són dades d’Oxfam Intermon. El mateix, o més, passa en l’àmbit mundial.
En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tant reduït de ciutadans tindrien tan poder per augmentar la seva riquesa i privilegis. La concentració de riquesa i poder es tradueix en un enorme augment de les desigualtats. Són molts els informes i escrits que denuncien la situació. El premi Nobel Joseph Stiglitz en un dels seus llibres “La Gran Brecha”, explica com entre l’ 1% de la població i la resta la desigualtat creix.
L’economista de Thomas Piketty, en el seu llibre “El capital al segle XXI”, denuncia que des de l’any 1980 s’ha accelerat la desigualtat en el repartiment de la riquesa i s’ha iniciat un fort procés de concentració en poques mans. Piketty pregunta si és sostenible un model econòmic que permet que en els anys de la crisi del 2007 fins als 2014, el 95% de l’augment del PIB dels Estats Units hagi anat a parar a l’1% dels americans més rics? També afirma que l’augment de les rendes del capital sempre supera el ritme del creixement econòmic. La seva proposta principal contra la desigualtat és establir un impost global i progressiu sobre el patrimoni a escala mundial que en el cas de la UE afectaria el 2,5% de la població i permetria recaptar un 2% del PIB, 300.000 milions d’euros. Si aquest import es destinés a la inversió en educació i coneixement, seria un mecanisme decisiu per a la reducció de les desigualtats.
L’economia espanyola està creixent a un ritme superior al 3% del PIB. Però qui es beneficia d’aquest creixement? En bona part les grans empreses i les grans fortunes. Només en una part molt menor arriba a les pimes i a les famílies.
La mala distribució dels beneficis del creixement econòmic no és solament un problema moral i de justícia social, esdevé també un problema econòmic. Si es vol avançar en tenir una societat més justa, cal un model de societat, que garanteixi un mínim d’ingressos a tots els ciutadans de manera que els permeti teniu un nivell de vida digne en un món lliure i en pau.
Francesc Raventós. Economista
