09/03/2021
Venen dies importants i difícils. Penso que no ha de costar gaire posar-se d’acord en dues coses: en primer lloc que, sense escatimar cap esforç per combatre la crisi sanitària, cal accelerar fort la lluita contra la crisi econòmica i social. I en segon lloc que, tant l’una com l’altra demanaran molts esforços i molts recursos econòmics. Sembla que, després de mesos de dubtes comprensibles i d’intents fallits, estem en camí de poder fer front a la pandèmia, però ningú no ens pot assegurar que no haguem de patir noves situacions similars; cal un gran esforç de prevenció. I sabem que l’aturada que de forma voluntària, però totalment necessària, hem provocat a la nostra economia serà llarga i costosa de recuperar.
Necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys. L’actitud amb Espanya i la UE ha de ser de negociació amb fermesa però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.
Tot plegat significa que necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys, tant per fer menys dures les actuals situacions econòmiques de persones i d’empreses, com per impulsar la recuperació i la reconversió de la nostra economia. No tinc ara dades ni coneixements suficients per donar xifres concretes, però les dues experiències que vaig viure tant al Govern de Madrid (Reconversió Industrial) com a la Comissió Europea (Revolució Digital), em fan pensar que seran molt altes les necessitats d’inversió, tant de caràcter privat com del sector públic. És per això que m’atreveixo a fer un seguit de recomanacions, pensant sobre tot en el nou govern català.
- Els orígens dels fons. Després parlaré dels fons privats, però els fons públics disponibles a Catalunya sortiran de la recaptació pròpia, de transferències de l’Estat, de transferències de la UE, o d’endeutament. La gran novetat d’aquests anys son precisament els grans ajuts provinents de la UE i les facilitats d’endeutament que facilita el BCE. Aquesta és sens dubte una gran oportunitat, sense la que la sortida de la crisi seria molt difícil. Cal però tenir en compta tres aspectes derivats de la relació amb l’Estat que poden dificultar la xifra de les transferències: Una, ja molt coneguda, és l’actual sistema de finançament que provoca un excessiu dèficit fiscal, no compensat amb les inversions directes de l’Estat a Catalunya. Una segona que és la formula per el repartiment dels fons extraordinaris que el govern de Madrid pugui distribuir entre totes les comunitats. I una tercera relacionada amb el paper de intermediari que Madrid tindrà com a transmissor dels ajuts rebuts de la UE. Per aquestes raons penso que els acords que es negociïn, sigui de forma bilateral o amb totes les comunitats autonòmiques, marcaran les xifres finals. Cal no oblidar la importància d’aquesta negociació, per assegurar més recursos. I cal pensar que en el nostre cas, a diferència d’altres espais europeus, les possibilitats d’endeutament estan relativament limitades per el gran deute ja existent.
- Finalitats d’utilització. El problema és similar arreu, però no oblidem que els recursos extraordinaris dels que desposarem han de servir per resoldre situacions de dificultat presents, tant de persones com d’empreses, però sobre tot per ajudar a fer les reconversions necessàries per garantir un millor futur. En el cas català això suposa retornar a una economia més industrial i tecnològica, reduint la importància d’alguns tipus de serveis relacionats sobre tot amb el turisme de poca qualitat; impulsar la creació de coneixements i la seva transferència al teixit empresarial; i recuperar en el món de les tecnologies digitals i de la sostenibilitat, el paper que el nostre paí ja havia jugat fa algunes dècades en aquella etapa industrial. La meva experiència em diu que per aconseguir-ho cal una actitud inversora del sector privat, però orientada, estimulada i ajudada des del sector públic. Existeixen possibilitats importants d’inversió en molts sectors econòmics, però es necessita la creació d’oportunitats que suposin una certa col·laboració publico-privada. El nou govern ha de saber-ho i promoure les oportunitats, sigui cofinançant, o potser encara més impulsant mesures de tipus bàsic com millorar el sistema educatiu, augmentar el recolzament a les activitats de recerca i de innovació, i finançant estructures públiques que ho facilitin.
- Estratègia política. Ni em toca, ni puc pas, fer cap programa per a un nou govern. Però m’agradaria insistir en una orientació central, a l’hora de constituir-lo. Per raons de salut pública, de recuperació de l’economia, d’atenció als més perjudicats, i d’exigència de sostenibilitat, necessitarem disposar de més recursos dels que ara tenim. Tinguem clar quins ha de ser els orígens d’aquests recursos i no els posem en perill amb posicions equivocades amb els que han de ser els nostres aliats, però podrien convertir-se en adversaris, Espanya i la UE. Tant en un cas com en l’altre, l’actitud ha de ser de negociació amb fermesa (reducció del dèficit fiscal, augment de la inversió estatal, repartiment adequat dels ajuts europeus…) però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.
Deixeu-me que sintetitzi en tres frases curtes aquesta orientació estratègica: 1) Els diners no ho son pas tot, però sense diners és molt difícil fer una bona política en temps de crisi. 2) Fer el valent en les relacions sense tenir la força suficient, pot portar a un gran fracàs. I 3) A l’hora de constituir un nou govern, cal fer-ho tenint en compta quines seran les prioritats immediates.

Joan Majó, ingenier i exministre
Publicada a el Diaria Ara el 04/03/2021.
25/02/2021
Tots aquells que considerem molt important el paper de les empreses en la societat, i sé que tant els redactors com els lectors d’aquesta publicació formem part d’aquest grup, necessitem fer urgentment una reflexió sobre les circumstàncies actuals que obliguen a fer canvis seriosos d’aquest paper en els propers anys.
L’evolució de la humanitat, des de ja fa molts segles, ha estat produïda per diferents motors, entre els que jo penso que els més importants han estat cinc: per una banda, els canvis en les necessitats de les persones, i l’aparició de nous reptes col·lectius; i per l’altre, l’increment dels coneixements humans, la disponibilitat de noves eines proporcionades per la tecnologia, i la major capacitat d’agrupar-se i de col·laborar per resoldre conjuntament els problemes. Els dos primers han demanat, i els tres últims han fet possible, que es creessin nous models d’organització de la vida col·lectiva. Entre elles podem destacar els Estats en el camp polític, i les Empreses en el camp econòmic. No es poden entendre sense aquestes dues figures organitzatives els darrers tres segles.
Hem de ser conscients que ara ens trobem en uns moments de crisis, entesa com a canvi, per l’aparició de tres reptes que posen en qüestió el nostre sistema de convivència: la crisi ecològica, la crisi sanitària i la crisi produïda per la desigualtat econòmica i social, entre persones i entre països. Cada una d’elles posa en qüestió el futur, i per raons de sostenibilitat, hem de fer front simultàniament a les tres, entre altres raons perquè estan molt més relacionades del que pugui semblar.
Sortosament estem també augmentant molt els nostres coneixements i tenim a la nostra disposició moltes noves tecnologies que ens hi ajudaran. Però per fer-ho, hem de començar acceptant que d’aquí a pocs anys l’estructura de l’organització política serà una altra i que el paper dels Estats canviarà molt, com ja veiem que està passant amb la Globalització. I, encara que potser no sigui tan evident, jo crec que també ha de canviar bastant el paper, la raó de ser, i la forma d’organització de les Empreses. Deixeu-me avançar unes poques idees molt simples i molt generals al respecte.
Molts consideren que la finalitat d’una empresa és la creació d’un producte (material o intel·lectual), o la prestació d’un servei. I molts pensen que és la generació d’un valor material que es reparteixen els que intervenen en ella, en forma de salari o de benefici. Això és real, és acceptat en general, i ha estat útil per el creixement de l’economia. Però vull posar de manifest algunes tendències que crec que hauran d’impulsar canvis, per fer front als reptes que he indicat i que poden modificar aspectes de la política i de l’economia.
- Producte i/o servei. En l’època industrial ens hem acostumat a resoldre les nostres necessitats a través de la possessió de productes materials (cotxes per viatjar, rentadores per netejar, llibres per llegir, aparells per escoltar música…). Encara que ja ho fem, cada cop més haurem de canviar més la “possessió” d’un producte per la possibilitat de “accedir” a un servei; i cada cop hi hauran menys fabricants de màquines i més empreses distribuïdores de serveis. Això reduirà molt el consum de productes minerals i d’energia per fabricar-los, i també canviarà les relacions capital-treball ja que no és la mateixa en una “fàbrica” que en una “oficina” o una “prestadora de serveis”.
- Interès personal i col·lectiu. Una gran quantitat d’empreses treballen per satisfer necessitats personals, però cada vegada hem de ser més conscients dels reptes que son col·lectius (equitat social, sostenibilitat ecològica, seguretat sanitària…). No n’hi ha prou amb intentar, com ara, evitar el seu agreujament establint un salari mínim, o un impost sobre emissions de CO2, o un tractament de residus. Cal que s’ampliï molt el concepte de Responsabilitat Social Corporativa de manera que passi a ser un finalitat empresarial paral·lela a les actuals, que deixi de ser una estratègia de millora d’imatge, i que s’incorpori a la raó de ser. No hem de permetre que una empresa que estigui fent un gran servei a la col·lectivitat, desapareixi per que no tingui un compta de resultats positiu. Guanyar diners ha de deixar de ser la única finalitat d’una empresa!
- L’origen dels ingressos. Poc a poc no tots els ingressos personals hauran de sortir del treball retribuït, ni aquest ocuparà tanta proporció del temps de les persones. Això suposarà la necessitat d’anar pensant uns altres tipus de rendes, com la que ara ha nascut amb l’ingrés mínim vital, o alternativament, augmentant l’accés a serveis públics gratuïts. S’ha de consolidar i mantenir el que s’ha fet el segle XX.
- Capital privat o públic. La llibertat d’actuació de les empreses ha de ser gran, però ha d’estar sempre subjecte a la regulació, i aquesta no hauria de permetre situacions com la que s’ha viscut recentment en el món de l’energia. Crec que fins i tot s’hauria d’acceptar que hi ha d’haver un tipus d’empreses que, per la naturalesa de l’activitat, han de ser sempre de capital públic, i en alguns cassos de capital mixta, aprofitant alhora les avantatges de la gestió professional qualificada, tenint cura dels objectius socials col·lectius.
En resum, les empreses cal que segueixin sent un element fonamental de les nostres societats però, sense caure en els errors d’alguns règims dictatorials, caldrà repensar-les per fer front millor a les noves exigències socials. N’haurem de parlar molt!

Joan Majó, enginyer i ex ministre
03/09/2020
Crec que una part cada vegada més amplia dels catalans i dels espanyols som conscients de les perspectives, preocupants però també estimulants, amb les que estem entrant en els darrers mesos del 2020. Preocupants, com a conseqüència de tres circumstàncies: la nostra debilitat sanitària per fer front al repte actual i a altres que poden aparèixer; la no sostenibilitat climàtica i energètica del model de consum que hem creat; i la necessitat de revisar les bases del sistema econòmic i social per assegurar una convivència pacífica, fins i tot en moments de crisi. Estimulants, per l’evidència de que disposem d’unes capacitats tecnològiques extraordinàries i d’uns possibles recursos financers que no havíem tingut mai a la nostra disposició. Em centro en aquest darrer aspecte, amb algunes idees simples a partir de la iniciativa de la UE de crear el fons mixte (ajut més préstec) anomenat “Next Generetion EU” de 750.000 milions, i del que Espanya pot optar fins a 140.000. Em limito a unes consideracions puntuals.
L’objectiu dels propers anys és una economia més moderna i més sostenible per ser més competitiva, recuperant un sector industrial més ampli, i amb un gran augment del nivell del capital humà.
- Recursos financers. La xifra de la que aquest fons ens permet disposar és molt important, però menys del que sembla si la comparem amb l’esforç que es necessitarà per fer front als tres reptes que he indicats: sanitari, ecològic i social. Vull dir que hem de tenir en compta que caldran unes quantitats comparativament molt superiors que hauran de sortir d’altres orígens. Hem d’acceptar conseqüències de tipus fiscal i d’endeutament per a les Administracions Públiques, i decisions de finançament de les empreses o organitzacions involucrades. Hem d’aconseguir que a l’hora de fer projectes per accedir als fons UE, aquesta part de finançament actuï d’estímul, i serveixi d’ham, per aportacions locals tant públiques com privades.
- Inversions en col·laboració. Es tractarà de “projectes d’inversió”. Però serà important que, a més de la construcció d’infraestructures físiques, s’hi incloguin actuacions que ajudin a millorar el capital humà, que potenciïn las activitats de recerca, desenvolupament i transferència de coneixements, que augmentin l’eficiència en la activitat productiva i administrativa, i que recolzin processos de cooperació, tant entre organismes privats, com amb la col·laboració entre aquests i el sector públic. La agrupació de grans empreses amb ens privats més petits, i amb entitats de caràcter públic pot ser una de les claus d’èxit de molts projectes.
- Prioritats acordades. Tenint en compta que els projectes tindran un procés previ d’aprovació a la UE, és necessari que les prioritats estiguin en línia amb el que son les actuals prioritats polítiques de la pròpia UE (economia verda, transició energètica, transició digital i reindustrialització). Dic això, no només perquè crec que facilitarà la seva aprovació, si no perquè considero que son unes prioritats molt en línia i d’acord amb el que nosaltres necessitem.
- Objectius i eines. M’agradaria separar en el possible, entre les actuacions de les que parlem, el que son objectius politico-socials i el que son eines per aconseguir-los. La salut, la sostenibilitat, i la justícia social, estan entre els primers; i situo els recursos financers i la tecnologia entre les eines, imprescindibles però eines…Faig aquesta distinció al pensar en la transició digital, que veig com un procés absolutament prioritari però que no és un fi en si mateix. La tecnologia digital és una eina que tenim a l’abast i que si no utilitzem prou o prou correctament ens farà molt més difícil assolir els altres objectius. Hi estic absolutament a favor ja que crec que les nostres societats necessiten avançar molt en aquestes tecnologies, però, com passa amb qualsevol altre eina tecnològica, cal prendre paral·lelament mesures per intentar evitar possibles utilitzacions equivocades o mal encaminades que puguin tenir conseqüències no desitjades.
- Reconversió Industrial. He sentit recentment parlar, a Madrid però també a Barcelona, tant de “Plan de Reforma” com de “Plan de Reconstrucción”. Crec que és important que això segon no tapi lo primer. No es tracta de tornar a refer les cases que han caigut, si no fer-ne unes diferents més adaptades a les necessitats actuals, i fins i tot de deixar-ne caure algunes per poder fer-les noves…
Per aquesta raó, i confesso que també per records personals, m’agrada molt més parlar de “Reconversió”, tal com ens vàrem veure obligats a fer als anys 80 per adaptar l’endarrerida economia espanyola a les noves exigències tecnològiques (TIC), comercials (mercat comú), i polítiques (obertura democràtica). L’objectiu prioritari de salvar i mantenir llocs de treball no s’havia d’aconseguir mantenint activitats poc productives, tecnològicament endarrerides, i poc exigents en quan a la qualitat del capital humà necessari.
L’objectiu dels propers anys és una economia més moderna i més sostenible per ser més competitiva, recuperant un sector industrial més ampli, i amb un gran augment del nivell del capital humà. Algú pensa que això no torna a ser estimulant?

Joan Majó, enginyer i ex ministre