Valors culturals i polítiques econòmiques

Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre la informació i les propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar les causes del contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.

  1. Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”. Són valors històricament d’origen cristià, tot i que els revolucionaris francesos, en proclamar-los, van haver de lluitar contra la noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social i solidaritat”. Penso que gran part del problema és que la seva transposició a la pràctica econòmica i política, al llarg dels darrers segles, ha tingut unes derives que els han anat desfigurant en bona part. D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de “límits” i  es van proclamar de forma molt més compulsiva que els drets derivats de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va tractar  molt més com un bon sentiment que com una obligació i uns deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir.  Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica. Més recentment, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es van trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes van permetre i ajudar a un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscs en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra ciutadania. Si volem mantenir i reforçar els nostres valors, i sobretot, si volem que no quedin en pures declaracions sense prou eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques polítiques. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastants pistes i criteris per fer-ho.
  2. Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts. El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per a salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes de regulació d’aquesta dimensió. El fenomen de la globalització en el camp comercial ha estat enormement beneficiós a escala mundial i ha disminuït molt les desigualtats en el món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que s’han produït localment guanyadors i  perdedors. Els estats no han estat capaços, o no han volgut, de corregir, amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral, aquestes situacions. No es tracta de parar la globalització, sinó d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica. Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’Estat del Benestar han estat una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa; però sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt de la crisi i s’agreugen les desigualtats socials.

El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica i la facilitat de moviments de persones, productes, diners, i informació, estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat que, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixin a tots deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, el respecte per la natura viva i la garantia de sostenibilitat, ecològica, econòmica i social per a les futures generacions.

Joan Majó, enginyer i exministre

L’extrema dreta que asfíxia a la UE

Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals permetrà a Europa tenir un paper més actiu en l’economia i en la societat. Les polítiques liberals seguides per sortir de la crisi de 2007 han suposat un fort augment de l‘antieuropeisme. La pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat laboral, l’augment de la desigualtat social, la corrupció, la por al futur i la dissolució de la pròpia identitat han creat un entorn propici per a exaltar emocions.

Una globalització descontrolada, la crisi econòmica mal resolta i canvis tecnològics amenaçadores per a molts estan tenint greus conseqüències per a les classes mitjanes i populars. Els partits tradicionals no han sabut donar resposta a les noves inquietuds. Mentre els ciutadans senten que ningú els representa, floreixen partits que prometen solucions fàcils i recuperar un “passat gloriós”.

Són partits d’extrema dreta amb notables diferències entre ells, encara que solen compartir el rebuig a la globalització, a la integració europea i la immigració. L’extrema dreta, com una metàstasi, està penetrant amb força a Europa. Els resultats de les últimes eleccions a Holanda, França, Àustria, Alemanya i la República Txeca ho confirmen.

Abans de la crisi, la classe obrera tenia la sensació que la seva situació havia millorat, però era un sentiment enganyós, ja que l’aparent augment de la capacitat adquisitiva era resultat dels crèdits barats i del fàcil accés a productes de països emergents molt més assequibles. Amb la crisi de 2007 va desaparèixer el miratge. L’atur i la precarietat laboral s’han imposat; els desnonaments han florit; gent que es considerava de classe mitjana s’ha convertit en classe obrera; molts temen quedar-se sense feina pel canvi tecnològic; la immigració es veu com una amenaça; la marginació social creix. Tots ells se senten humiliats, veuen que ningú els representa i que ningú es preocupa per ells.

Avui la classe obrera ja no creu tenir un paper capdavanter com el va tenir en el passat, ni creu en la revolució anticapitalista. La cultura de resistència al capitalisme ha canviat cap a una cultura de resistència a la globalització, a la immigració i als drets humans, el que explica l’augment de l’extrema dreta.

Com es pot reorientar aquest procés que està destruint la democràcia i pot arribar a desintegrar la UE? En primer lloc, acceptant que les polítiques seguides per sortir de la crisi han suposat un fracàs social, i després, donant respostes tangibles a les necessitats reals dels ciutadans.

El president francès, Emmanuel Macron, ha presentat un pla per “tornar Europa als seus ciutadans.” El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, també ha proposat, un cop més, rescatar el pilar europeu de drets socials. En definitiva, declaracions, conferències, trobades, propostes i més propostes, però realitats ben poques.

Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals, podrà redreçar la situació. En paral·lel, s’hauria d’avançar cap a la unitat política, econòmica i social, per poder fer front als reptes de la globalització, el que exigirà que els Estats membres cedeixin sobirania i mostrin major solidaritat.

Si reconeixem que molts dels problemes que es denuncien són reals, no hem de limitar a condemnar la demagògia de l’extrema dreta. La UE ha de tenir un paper més actiu en impulsar l’economia, en distribuir els seus beneficis, corregir les desigualtats, crear llocs de treball, controlar els serveis públics essencials, millorar les condicions laborals i de l’Estat de benestar, defensar els drets civils, la igualtat l’home i la dona, l’ecologisme i la solidaritat.

Les polítiques per sortir de la crisi han suposat un fracàs socialLos Estats han de cedir sobirania i ser més solidaris. L’extrema dreta té un relat molt proper als sentiments i necessitats immediates dels ciutadans, com defensar els llocs de treball, impedir la immigració o assegurar les pensions, i per a això promet recuperar el control de la política i de l’economia, el que aixeca entusiasme i passió.

Un nou progressisme hauria també aixecar passions, no contra el pobre immigrant, sinó contra les elits polítiques i econòmiques que s’apropien del creixement econòmic i destrueixen la cohesió de la societat.

Si es vol sortir de la crisi social i moral actual, caldrà comptar amb l’adhesió dels ciutadans, i per a això presentar un projecte que suposi millores immediates en el marc d’un ambiciós projecte de crear una moderna societat de benestar per a tothom.

Francesc Raventós – gener 2018
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Alternatives econòmiques, 54