D’on sortiran els diners?

D’on sortiran els diners?

Venen dies importants i difícils. Penso que no ha de costar gaire posar-se d’acord en dues coses: en primer lloc que, sense escatimar cap esforç per combatre la crisi sanitària, cal accelerar fort la lluita contra la crisi econòmica i social. I en segon lloc que, tant l’una com l’altra demanaran molts esforços i molts recursos econòmics. Sembla que, després de mesos de dubtes comprensibles i d’intents fallits, estem en camí de poder fer front a la pandèmia, però ningú no ens pot assegurar que no haguem de patir noves situacions similars; cal un gran esforç de prevenció. I sabem que l’aturada que de forma voluntària, però totalment necessària, hem provocat a la nostra economia serà llarga i costosa de recuperar.

Necessitarem molts  recursos econòmics al llarg dels propers anys. L’actitud amb Espanya i la UE ha de ser de negociació amb fermesa però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.

Tot plegat significa que necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys, tant per fer menys dures les actuals situacions econòmiques de persones i d’empreses, com per impulsar la recuperació i la reconversió de la nostra economia. No tinc ara dades ni coneixements suficients per donar xifres concretes, però les dues experiències que vaig viure tant al Govern de Madrid (Reconversió Industrial) com a la Comissió Europea (Revolució Digital), em fan pensar que seran molt altes les necessitats d’inversió, tant de caràcter privat com del sector públic. És per això que m’atreveixo a fer un seguit de recomanacions, pensant sobre tot en el nou govern català.

  1. Els orígens dels fons. Després parlaré dels fons privats, però els fons públics disponibles a Catalunya sortiran de la recaptació pròpia, de transferències de l’Estat, de transferències de la UE, o d’endeutament. La gran novetat d’aquests anys son precisament els grans ajuts provinents de la UE i les facilitats d’endeutament que facilita el BCE. Aquesta és sens dubte una gran oportunitat, sense la que la sortida de la crisi seria molt difícil. Cal però tenir en compta tres aspectes derivats de la relació amb l’Estat que poden dificultar la xifra de les transferències: Una, ja molt coneguda, és l’actual sistema de finançament que provoca un excessiu dèficit fiscal, no compensat amb les inversions directes de l’Estat a Catalunya. Una segona que és la formula per el repartiment dels fons extraordinaris que el govern de Madrid pugui distribuir entre totes les comunitats. I una tercera relacionada amb el paper de intermediari que Madrid tindrà com a transmissor dels ajuts rebuts de la UE. Per aquestes raons penso que els acords que es negociïn, sigui de forma bilateral o amb totes les comunitats autonòmiques, marcaran les xifres finals. Cal no oblidar la importància d’aquesta negociació, per assegurar més recursos. I cal pensar que en el nostre cas, a diferència d’altres espais europeus, les possibilitats d’endeutament estan relativament limitades per el gran deute ja existent.
  2. Finalitats d’utilització. El problema és similar arreu, però no oblidem que els recursos extraordinaris dels que desposarem han de servir per resoldre situacions de dificultat presents, tant de persones com d’empreses, però sobre tot per ajudar a fer les reconversions necessàries per garantir un millor futur. En el cas català això suposa retornar a una economia més industrial i tecnològica, reduint la importància d’alguns tipus de serveis relacionats sobre tot amb el turisme de poca qualitat; impulsar la creació de coneixements i la seva transferència al teixit empresarial; i recuperar en el món de les tecnologies digitals i de la sostenibilitat, el paper que el nostre paí ja havia jugat fa algunes dècades en aquella etapa industrial. La meva experiència em diu que per aconseguir-ho cal una actitud inversora del sector privat, però orientada, estimulada i ajudada des del sector públic. Existeixen possibilitats importants d’inversió en molts sectors econòmics, però es necessita la creació d’oportunitats que suposin una certa col·laboració publico-privada. El nou govern ha de saber-ho i promoure les oportunitats, sigui cofinançant, o potser encara més impulsant mesures de tipus bàsic com millorar el sistema educatiu, augmentar  el recolzament a les activitats de recerca i de innovació, i finançant estructures públiques que ho facilitin.
  3. Estratègia política. Ni em toca, ni puc pas, fer cap programa per a un nou govern. Però m’agradaria insistir en una orientació central, a l’hora de constituir-lo. Per raons de salut pública, de recuperació de l’economia, d’atenció als més perjudicats, i d’exigència de sostenibilitat, necessitarem disposar de més recursos dels que ara tenim. Tinguem clar quins ha de ser  els orígens d’aquests recursos i no els posem en perill amb posicions equivocades amb els que han de ser els nostres aliats, però podrien convertir-se en adversaris, Espanya i la UE.  Tant en un cas com en l’altre, l’actitud ha de ser de negociació amb fermesa (reducció del dèficit fiscal, augment de la inversió estatal, repartiment adequat dels ajuts europeus…) però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.

Deixeu-me que sintetitzi en tres frases curtes aquesta orientació estratègica: 1) Els diners no ho son pas tot, però sense diners és molt difícil fer una bona política en temps de crisi. 2) Fer el valent en les relacions sense tenir la força suficient, pot portar a un gran fracàs. I 3) A l’hora de constituir un nou govern, cal fer-ho tenint en compta quines seran les prioritats immediates.

Joan Majó, ingenier i exministre

Publicada a el Diaria Ara el 04/03/2021.

El paper futur de les empreses

El paper futur de les empreses

Tots aquells que considerem molt important el paper de les empreses en la societat, i sé que tant els redactors com els lectors d’aquesta publicació formem part d’aquest grup, necessitem fer urgentment una reflexió sobre les circumstàncies actuals que obliguen a fer canvis seriosos d’aquest paper en els propers anys.

L’evolució de la humanitat, des de ja fa molts segles, ha estat produïda per diferents motors, entre els que jo penso que els més importants han estat cinc: per una banda, els canvis en les necessitats de les persones,  i l’aparició de nous reptes col·lectius; i per l’altre, l’increment dels coneixements humans, la disponibilitat de noves eines proporcionades per la tecnologia, i la major capacitat d’agrupar-se i de col·laborar per resoldre conjuntament els problemes. Els dos primers han demanat, i els tres  últims han fet possible, que es creessin nous models d’organització de la vida col·lectiva. Entre elles podem destacar els Estats en el camp polític, i les Empreses en el camp econòmic. No es poden entendre sense aquestes dues figures organitzatives els darrers tres segles.

Hem de ser conscients que ara ens trobem en uns moments de crisis, entesa com a canvi, per l’aparició de tres reptes que posen en qüestió el nostre sistema de convivència: la crisi ecològica, la crisi sanitària i la crisi produïda per la desigualtat econòmica i social, entre persones i entre països. Cada una d’elles posa en qüestió el futur, i per raons de sostenibilitat, hem de fer front simultàniament a les tres, entre altres raons perquè estan molt més relacionades del que pugui semblar.

Sortosament estem també augmentant molt els nostres coneixements i tenim a la nostra disposició moltes noves tecnologies que ens hi ajudaran. Però per fer-ho, hem de començar acceptant que d’aquí a pocs anys l’estructura de l’organització política serà una altra i que el paper dels Estats canviarà molt, com ja veiem que està passant amb la Globalització. I, encara que potser no sigui tan evident, jo crec que també ha de canviar bastant el paper, la raó de ser, i la forma d’organització de les Empreses. Deixeu-me avançar unes poques idees molt simples i molt generals al respecte.

Molts consideren que la finalitat d’una empresa és la creació  d’un producte (material o intel·lectual), o la prestació d’un servei. I molts pensen que és la generació d’un valor material que es reparteixen els que intervenen en ella, en forma de salari o de benefici. Això és real, és acceptat en general, i ha estat útil per el creixement de l’economia. Però vull posar de manifest algunes tendències que crec que hauran d’impulsar canvis, per fer front als reptes que he indicat i que poden modificar aspectes de la política i de l’economia.

  1. Producte i/o servei. En l’època industrial ens hem acostumat a resoldre les nostres necessitats a través de la possessió de productes materials (cotxes per viatjar, rentadores per netejar, llibres per llegir, aparells per escoltar música…). Encara que ja ho fem, cada cop més haurem de canviar més la “possessió” d’un producte per la possibilitat de “accedir” a un servei; i cada cop hi hauran menys fabricants de màquines i més empreses distribuïdores de serveis. Això reduirà molt el consum de productes minerals i d’energia per fabricar-los, i també canviarà les relacions capital-treball ja que no és la mateixa en una “fàbrica” que en una “oficina” o una “prestadora de serveis”.
  2. Interès personal i col·lectiu. Una gran quantitat d’empreses treballen per satisfer necessitats personals, però cada vegada hem de ser més conscients dels reptes que son col·lectius (equitat social, sostenibilitat ecològica, seguretat sanitària…). No n’hi ha prou amb intentar, com ara, evitar el seu agreujament establint un salari mínim, o un impost sobre emissions de CO2, o un tractament de residus. Cal que s’ampliï molt el concepte de Responsabilitat Social Corporativa de manera que passi a ser un finalitat empresarial paral·lela a les actuals, que deixi de ser una estratègia de millora d’imatge, i que s’incorpori a la raó de ser. No hem de permetre que una empresa que estigui fent un gran servei a la col·lectivitat, desapareixi per que no tingui un compta de resultats positiu. Guanyar diners ha de deixar de ser la única finalitat d’una empresa!
  3. L’origen dels ingressos. Poc a poc no tots els ingressos personals hauran de sortir del treball retribuït, ni aquest ocuparà tanta proporció del temps de les persones. Això suposarà la necessitat d’anar pensant uns altres tipus de rendes, com la que ara ha nascut amb l’ingrés mínim vital, o alternativament, augmentant l’accés a serveis públics gratuïts. S’ha de consolidar i mantenir el que s’ha fet el segle XX.
  4. Capital privat o públic. La llibertat d’actuació de les empreses ha de ser gran, però ha d’estar sempre subjecte a la regulació, i aquesta no hauria de permetre situacions com la que s’ha viscut recentment en el món de l’energia. Crec que fins i tot s’hauria d’acceptar que hi ha d’haver un tipus d’empreses que, per la naturalesa de l’activitat, han de ser sempre de capital públic, i en alguns cassos de capital mixta, aprofitant alhora les avantatges de la gestió professional qualificada, tenint cura dels objectius socials col·lectius.

En resum, les empreses cal que segueixin sent un element fonamental de les nostres societats però, sense caure en els errors d’alguns  règims dictatorials, caldrà repensar-les per fer front millor a les noves exigències socials. N’haurem de parlar molt!

Joan Majó, enginyer i ex ministre

El nou entorn post Coronavirus

El nou entorn post Coronavirus

La pandèmia Covid-19 ens ha agafat per sorpresa. Les conseqüències sanitàries i econòmiques que està provocant han portat un gran desconcert. Hem descobert que els humans, que ens creiem poderosos, som fràgils i tenim límits que no poden traspassar.

El coronavirus ens ha abocat a una crisi econòmica colossal. El Fons Monetari Internacional estima que la producció i el comerç mundial disminuiran sensiblement, el PIB de la UE i el d’Espanya caurà a nivells que poden superar el desastre econòmic i social de l’any 1929. Per sort, les institucions monetàries internacionals i els governs, per frenar el virus i evitar que l’economia s’ensorri han decidit insuflar enormes xifres de finançament al mercat, empreses i famílies. Els països més industrials, el G7, hi destinaran de moment set bilions de dòlars.

La pandèmia afectarà profundament la societat, les seves costums i model de consum. Hem descobert la necessitat de tenir governs socialment sensibles, i un major protagonisme del sector públic que és l’únic que en situacions d’emergència pot destinar elevats recursos per donar suport a persones i empreses. A Espanya el sistema públic de salut ha donat un gran exemple.

Caldrà repensar la globalització, especialment la financera i el dumping social  als quals s’haurà de posar límits. La Unió Europea ha de fugir de polítiques proteccionistes, però ha de protegir sectors i empreses estratègics bàsicament privades, que garanteixin disposar dels productes bàsics en cas d’emergències. Entre ells destacaríem els sectors: alimentari, sanitari, energia, digital i comunicacions. També per evitar eventualment que es trenqui la cadena de subministrament d’indústries essencials, s’haurà de facilitar la tornada d’empreses manufactureres auxiliars que es van deslocalitzar.

Ara el problema immediat és evitar que les crisis sanitària i econòmica s’agreugin. S’ha de donar tot el suport que calgui a les empreses, autònoms i famílies per reactivar l’activitat econòmica. Aquestes mesures ens portaran un enorme dèficit i endeutament, dels quals un cop la situació s’assereni haurem de veure com reduïm sense frenar l’economia, ni degradar la cohesió social.

També estarem més sensibilitzats davant dels problemes globals, com ara, l’escalfament del planeta, la transició energètica, les migracions, o la creixent desigualtat, als quals només se’ls pot fer front tenint una visió planetària i actuant globalment.

De les crisis en sortirem, però en sortirem més pobres i més endeutats, però humanament més rics i enfortits, Tindrem l’oportunitat de repensar la manera de viure i el model de societat que volem: una societat de progrés més justa que se sent forta per encarar els reptes de futur.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur

Article publicat el 24/05/2020 a La Vanguardia

Suport de ZerosetBCN: 4.000 € per Començar de nou!

ZerosetBCN, l’Associació de treballadors i treballadores municipals de Barcelona amb la convocatòria que cada any obre per donar suport a projectes socials ens ha concedit 4.000 € per al projecte: Començar de nou! Finançament d’eines de treball per lluitar contra la precarietat laboral i crear treball digne.

Amb aquest suport econòmic podrem augmentar les ajudes que donem per a eines d’inserció laboral. L’any 2018 aquestes van suposar la creació de 12 llocs de treball.

Tot i que sembla que anem sortint de la crisi econòmica, a Catalunya hi ha gairebé 400.000 persones aturades i el que és pitjor és que els llocs de treball cada vegada són més precaris. Aquest panorama provoca que un 18% de la població catalana visqui en llars en situacions de privació material severa.

El nostre objectiu és que aquestes persones surtin de la situació de precarietat laboral generant ingressos a través d’un lloc de treball digne i estable i per això les ajudem a crear llocs de treball, en la majoria de casos d’autoocupació. Estudiem el seu pla de negoci i, en el cas que considerem que aquest és viable i efectiu, els atorguem ajudes per adquirir les eines necessàries per posar en marxa l’activitat econòmica de manera immediata i així generin ingressos des del curt termini. Aquestes eines que financem van des d’una màquina de cosir, el finançament del carnet de conduir camions, l’obtenció d’eines informàtiques o un banc de treball, entre molts d’altres.

Aquestes ajudes per a eines d’inserció laboral acostumen a tenir un import d’entre 400 € i un màxim de 2.000 € i la persona beneficiària ha de retornar l’import complet a ASCA sense cap mena d’interessos i en el període de temps que es pacti. L’objectiu del retorn de l’ajuda, a banda de dignificar la persona emprenedora, que veu el suport com una oportunitat I no com almoina, és poder assegurar el finançament de nous projectes (és la nostra roda de la solidaritat).

Creiem fermament que el nostre projecte és molt útil perquè es materialitza en llocs de treball concrets, estables i dignes.

Gràcies per aquest suport ZerosetBCN!

El sistema monetari davant d’una nova recessió

El sistema monetari davant d’una nova recessió

El Fons Monetari Internacional, institucions econòmiques i molts experts, pronostiquen una propera recessió econòmica. Una de les principals causes és l’elevat augment de l’endeutament a nivell mundial. Segons l’Institut Internacional de Finances, el deute global arriba ja 233 bilions d’euros, el 324% del PIB.

Per sortir de l’abisme originat per la crisi econòmica de 2007 els bancs centrals es van veure obligats a una forta expansió monetària. Amb abundant liquiditat financera en el mercat i un cost irrisori dels diners, l’economia ha recuperat el creixement, però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès tornin a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI, i en les principals monedes, es manté, però si es perdés la confiança en elles la situació seria molt delicada.

Un cop aconseguida la recuperació econòmica, la Reserva Federal nord-americana està augmentant el tipus d’interès i el Banc Central Europeu ha anunciat que deixarà de comprar deute i pujarà el cost dels diners.

Són molts els factors de risc que poden contribuir també a una nova recessió: la inestabilitat geopolítica, els desequilibris econòmics, l’augment del proteccionisme, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units i la constant emissió de dòlars per cobrir el seu dèficit, o les debilitats del sistema monetari internacional. La complexa situació actual genera desconcert i un elevat risc de perdre el control del funcionament del sistema monetari, el que aconsella reformar per evitar a temps mals majors.

Amb tantes incerteses i un deute global tan elevada és difícil avaluar les conseqüències del despalanquejament. Es desestabilitzarà l’economia? Resistirà l’actual sistema monetari? Com sortiran d’una nova crisi els governs que estan altament endeutats? Hi ha risc d’un efecte dòmino?

El risc d’una nova recessió i possible desestabilització del sistema monetari afecta tots els països i per tant exigeix ​​la coordinació internacional al més alt nivell. Durant 70 anys, el dòlar ha estat la superpotència del sistema financer i monetari mundial, però la seva dependència de la política interior americana, l’elevat import de dòlars que hi ha al mercat per cobrir el seu permanent dèficit i el fort pes que ja té l’economia xinesa i altres països emergents comença a qüestionar la seva primacia.

La proposta de reforma més racional consistiria que l’FMI assumeixi un major protagonisme impulsant l’emissió i ús dels DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva, i actuar com a banc dels bancs centrals i com prestador de darrera instància. Atès l’extraordinari poder que l’FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu, avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i retre comptes. Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por a perdre els privilegis que li aporta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva.

La reforma del sistema monetari és imprescindible. En la recent crisi els bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat en el sistema. Ara donat l’elevat endeutament existent una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no es vol perdre la confiança dels ciutadans i del mercat financer en un sistema monetari fiduciari en què les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.

D’entrada tots els països amb elevant endeutament haurien de fer un pla per reduir-lo. Pel que fa a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però ha estat a costa d’augmentar l’endeutament, excedint amb molt, la objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. En l’Eurozona s’ha iniciat ja un procés de reducció gradual que ha permès passar del 86,5% del PIB el 2014 al 81,6% el 2017, però en tot cas caldria reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir en la integració financera.

En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a Alternativas Económicas, núm. 64 – Desembre