El nou entorn post Coronavirus

El nou entorn post Coronavirus

La pandèmia Covid-19 ens ha agafat per sorpresa. Les conseqüències sanitàries i econòmiques que està provocant han portat un gran desconcert. Hem descobert que els humans, que ens creiem poderosos, som fràgils i tenim límits que no poden traspassar.

El coronavirus ens ha abocat a una crisi econòmica colossal. El Fons Monetari Internacional estima que la producció i el comerç mundial disminuiran sensiblement, el PIB de la UE i el d’Espanya caurà a nivells que poden superar el desastre econòmic i social de l’any 1929. Per sort, les institucions monetàries internacionals i els governs, per frenar el virus i evitar que l’economia s’ensorri han decidit insuflar enormes xifres de finançament al mercat, empreses i famílies. Els països més industrials, el G7, hi destinaran de moment set bilions de dòlars.

La pandèmia afectarà profundament la societat, les seves costums i model de consum. Hem descobert la necessitat de tenir governs socialment sensibles, i un major protagonisme del sector públic que és l’únic que en situacions d’emergència pot destinar elevats recursos per donar suport a persones i empreses. A Espanya el sistema públic de salut ha donat un gran exemple.

Caldrà repensar la globalització, especialment la financera i el dumping social  als quals s’haurà de posar límits. La Unió Europea ha de fugir de polítiques proteccionistes, però ha de protegir sectors i empreses estratègics bàsicament privades, que garanteixin disposar dels productes bàsics en cas d’emergències. Entre ells destacaríem els sectors: alimentari, sanitari, energia, digital i comunicacions. També per evitar eventualment que es trenqui la cadena de subministrament d’indústries essencials, s’haurà de facilitar la tornada d’empreses manufactureres auxiliars que es van deslocalitzar.

Ara el problema immediat és evitar que les crisis sanitària i econòmica s’agreugin. S’ha de donar tot el suport que calgui a les empreses, autònoms i famílies per reactivar l’activitat econòmica. Aquestes mesures ens portaran un enorme dèficit i endeutament, dels quals un cop la situació s’assereni haurem de veure com reduïm sense frenar l’economia, ni degradar la cohesió social.

També estarem més sensibilitzats davant dels problemes globals, com ara, l’escalfament del planeta, la transició energètica, les migracions, o la creixent desigualtat, als quals només se’ls pot fer front tenint una visió planetària i actuant globalment.

De les crisis en sortirem, però en sortirem més pobres i més endeutats, però humanament més rics i enfortits, Tindrem l’oportunitat de repensar la manera de viure i el model de societat que volem: una societat de progrés més justa que se sent forta per encarar els reptes de futur.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur

Article publicat el 24/05/2020 a La Vanguardia

Suport de ZerosetBCN: 4.000 € per Començar de nou!

ZerosetBCN, l’Associació de treballadors i treballadores municipals de Barcelona amb la convocatòria que cada any obre per donar suport a projectes socials ens ha concedit 4.000 € per al projecte: Començar de nou! Finançament d’eines de treball per lluitar contra la precarietat laboral i crear treball digne.

Amb aquest suport econòmic podrem augmentar les ajudes que donem per a eines d’inserció laboral. L’any 2018 aquestes van suposar la creació de 12 llocs de treball.

Tot i que sembla que anem sortint de la crisi econòmica, a Catalunya hi ha gairebé 400.000 persones aturades i el que és pitjor és que els llocs de treball cada vegada són més precaris. Aquest panorama provoca que un 18% de la població catalana visqui en llars en situacions de privació material severa.

El nostre objectiu és que aquestes persones surtin de la situació de precarietat laboral generant ingressos a través d’un lloc de treball digne i estable i per això les ajudem a crear llocs de treball, en la majoria de casos d’autoocupació. Estudiem el seu pla de negoci i, en el cas que considerem que aquest és viable i efectiu, els atorguem ajudes per adquirir les eines necessàries per posar en marxa l’activitat econòmica de manera immediata i així generin ingressos des del curt termini. Aquestes eines que financem van des d’una màquina de cosir, el finançament del carnet de conduir camions, l’obtenció d’eines informàtiques o un banc de treball, entre molts d’altres.

Aquestes ajudes per a eines d’inserció laboral acostumen a tenir un import d’entre 400 € i un màxim de 2.000 € i la persona beneficiària ha de retornar l’import complet a ASCA sense cap mena d’interessos i en el període de temps que es pacti. L’objectiu del retorn de l’ajuda, a banda de dignificar la persona emprenedora, que veu el suport com una oportunitat I no com almoina, és poder assegurar el finançament de nous projectes (és la nostra roda de la solidaritat).

Creiem fermament que el nostre projecte és molt útil perquè es materialitza en llocs de treball concrets, estables i dignes.

Gràcies per aquest suport ZerosetBCN!

Valors culturals i polítiques econòmiques

[:CA]Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre la informació i les propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar les causes del contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.

  1. Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”. Són valors històricament d’origen cristià, tot i que els revolucionaris francesos, en proclamar-los, van haver de lluitar contra la noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social i solidaritat”. Penso que gran part del problema és que la seva transposició a la pràctica econòmica i política, al llarg dels darrers segles, ha tingut unes derives que els han anat desfigurant en bona part. D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de “límits” i  es van proclamar de forma molt més compulsiva que els drets derivats de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va tractar  molt més com un bon sentiment que com una obligació i uns deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir.  Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica. Més recentment, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es van trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes van permetre i ajudar a un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscs en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra ciutadania. Si volem mantenir i reforçar els nostres valors, i sobretot, si volem que no quedin en pures declaracions sense prou eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques polítiques. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastants pistes i criteris per fer-ho.
  2. Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts. El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per a salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes de regulació d’aquesta dimensió. El fenomen de la globalització en el camp comercial ha estat enormement beneficiós a escala mundial i ha disminuït molt les desigualtats en el món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que s’han produït localment guanyadors i  perdedors. Els estats no han estat capaços, o no han volgut, de corregir, amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral, aquestes situacions. No es tracta de parar la globalització, sinó d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica. Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’Estat del Benestar han estat una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa; però sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt de la crisi i s’agreugen les desigualtats socials.

El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica i la facilitat de moviments de persones, productes, diners, i informació, estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat que, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixin a tots deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, el respecte per la natura viva i la garantia de sostenibilitat, ecològica, econòmica i social per a les futures generacions.

Joan Majó, enginyer i exministre[:es]Cada vez es más preocupante la cantidad de personas que te manifiestan dudas y confusión de cara al futuro. Es comprensible, debido a las contradicciones entre la información y las propuestas que reciben, y la realidad que experimentan. No me refiero sólo al problema político catalán, que también, sino a las perspectivas económicas generales. Querría destacar las causas del contraste entre los valores que se predican y la realidad que se vive.

  1. Valores. Las actuales sociedades europeas comparten, desde hace tres siglos, unos valores: “libertad, igualdad, y fraternidad”. Son valores históricamente de origen cristiano, a pesar de que los revolucionarios franceses, al proclamarlos, tuvieron que luchar contra la nobleza y la Iglesia. Estos valores, ahora, se formulan a menudo como “derechos humanos, justicia social, y solidaridad”. Pienso que gran parte del problema es que su transposición a la práctica económica y política, a lo largo de los últimos siglos, ha tenido unas derivas que los han ido desfigurando en buena parte.
    Por un lado, al pasar de la libertad a los derechos personales, no se incorporó bastante la noción de “límites” y se proclamaron de forma mucho más compulsiva que los derechos derivados de la igualdad. Por eso, el capitalismo de aquellas épocas significó crecimiento económico pero produjo unas desigualdades sociales extraordinarias, hasta la primera mitad del siglo XX. Por otro lado, la “fraternidad” se trató tanto más cuanto un buen sentimiento que como una obligación y unos deberes derivados de la justicia social. La reacción socialista radical o comunista, intentó revertir los términos poniendo la igualdad por ante la libertad, pero no va tuvo éxito. Todo ello acabó provocando dos desastres bélicos y una gran crisis económica.
    Más recientemente, la “economía social de mercado”, pactada en Europa entre los partidos moderados de derecha y las socialdemocràcies, representó una mejora de equilibrios, y supuso 40 años de crecimiento real, y una importante disminución de las desigualdades. El equilibrio se rompió cuando las teorías neoliberales y la desaparición de los regímenes comunistas, permitieron y ayudar a un regreso a las fórmulas del pasado, que han traído, no a desastres bélicos, pero sí a situaciones de fuertes riesgos en la economía, y a una peligrosa mezcla de miedo y de indignación en partes muy importantes de nuestra ciudadanía. Si queremos mantener y reforzar nuestros valores, y sobre todo, si queremos que no queden en puras declaraciones sin suficiente eficacia real, tenemos que revisar algunas de las actuales prácticas políticas. La experiencia de los últimos años nos proporciona bastantes pistas y criterios para hacerlo.
  2. Enseñanzas a tener en cuenta. Una buena noticia es que se ha constatado empíricamente que la disminución de la desigualdad, en contra de lo que se decía, no afecta negativamente el crecimiento, sino que lo favorece, siempre que haya políticas adecuadas que lo acompañen. Por lo tanto, progreso económico y progreso social no se contradicen y pueden andar juntos.
    El comportamiento del mundo financiero ha hecho mucho daño, pero ha servido para mostrar que, en contra de teorías en boga, los mercados liberalizados no se autoregulen. Estuvo en peligro toda la economía y se ha necesitado un gran esfuerzo público para salvar la situación, pero ha quedado claro que las intervenciones reguladoras de los Estados son necesarias; y que cuando la actividad económica tiene una dimensión global, hace falta que haya organismos de regulación de esta dimensión.
    El fenómeno de la globalización en el campo comercial ha sido enormemente beneficioso a nivel mundial y ha disminuido mucho las desigualdades en el mundo. Los países desarrollados también se han beneficiado, pero muchos han visto como aumentaban sus desigualdades internas, puesto que se han producido localmente ganadores y perdedores. Los Estados no han sido capaces, o no han querido, de corregir, con medidas fiscales redistributivas y con políticas activas de reconversión laboral, estas situaciones. No se trata de parar la globalización, si no de evitar que sea descontrolada y asimétrica.
    Las políticas de austeridad y de reducción del Estado del Bienestar han sido una mala receta para salir de la depresión. Es necesario evitar desequilibrios fiscales excesivos y el descontrol en el gasto; pero sin políticas paralelas que mantengan la capacidad de consumo, no se sale de la crisis y se agravan las desigualdades sociales.

El progreso tecnológico, la evolución demográfica, y la facilidad de movimientos de personas, productos, dinero, e información, están cambiando nuestras sociedades haciéndolas más plurales y complejas. Esto impone la necesidad de que, junto a proclamar valores y derechos personales, se indiquen sus límites y se exijan a todos deberes y obligaciones; límites y deberes que venden determinados por la necesidad de una vida en común digna para todo el mundo, el respeto por la natura viva, y la garantía de sostenibilidad, ecológica, económica y social, para las futuras generaciones.

Joan Majó, ingeniero y exministro[:]

L’extrema dreta que asfíxia a la UE

[:CA]Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals permetrà a Europa tenir un paper més actiu en l’economia i en la societat. Les polítiques liberals seguides per sortir de la crisi de 2007 han suposat un fort augment de l‘antieuropeisme. La pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat laboral, l’augment de la desigualtat social, la corrupció, la por al futur i la dissolució de la pròpia identitat han creat un entorn propici per a exaltar emocions.

Una globalització descontrolada, la crisi econòmica mal resolta i canvis tecnològics amenaçadores per a molts estan tenint greus conseqüències per a les classes mitjanes i populars. Els partits tradicionals no han sabut donar resposta a les noves inquietuds. Mentre els ciutadans senten que ningú els representa, floreixen partits que prometen solucions fàcils i recuperar un “passat gloriós”.

Són partits d’extrema dreta amb notables diferències entre ells, encara que solen compartir el rebuig a la globalització, a la integració europea i la immigració. L’extrema dreta, com una metàstasi, està penetrant amb força a Europa. Els resultats de les últimes eleccions a Holanda, França, Àustria, Alemanya i la República Txeca ho confirmen.

Abans de la crisi, la classe obrera tenia la sensació que la seva situació havia millorat, però era un sentiment enganyós, ja que l’aparent augment de la capacitat adquisitiva era resultat dels crèdits barats i del fàcil accés a productes de països emergents molt més assequibles. Amb la crisi de 2007 va desaparèixer el miratge. L’atur i la precarietat laboral s’han imposat; els desnonaments han florit; gent que es considerava de classe mitjana s’ha convertit en classe obrera; molts temen quedar-se sense feina pel canvi tecnològic; la immigració es veu com una amenaça; la marginació social creix. Tots ells se senten humiliats, veuen que ningú els representa i que ningú es preocupa per ells.

Avui la classe obrera ja no creu tenir un paper capdavanter com el va tenir en el passat, ni creu en la revolució anticapitalista. La cultura de resistència al capitalisme ha canviat cap a una cultura de resistència a la globalització, a la immigració i als drets humans, el que explica l’augment de l’extrema dreta.

Com es pot reorientar aquest procés que està destruint la democràcia i pot arribar a desintegrar la UE? En primer lloc, acceptant que les polítiques seguides per sortir de la crisi han suposat un fracàs social, i després, donant respostes tangibles a les necessitats reals dels ciutadans.

El president francès, Emmanuel Macron, ha presentat un pla per “tornar Europa als seus ciutadans.” El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, també ha proposat, un cop més, rescatar el pilar europeu de drets socials. En definitiva, declaracions, conferències, trobades, propostes i més propostes, però realitats ben poques.

Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals, podrà redreçar la situació. En paral·lel, s’hauria d’avançar cap a la unitat política, econòmica i social, per poder fer front als reptes de la globalització, el que exigirà que els Estats membres cedeixin sobirania i mostrin major solidaritat.

Si reconeixem que molts dels problemes que es denuncien són reals, no hem de limitar a condemnar la demagògia de l’extrema dreta. La UE ha de tenir un paper més actiu en impulsar l’economia, en distribuir els seus beneficis, corregir les desigualtats, crear llocs de treball, controlar els serveis públics essencials, millorar les condicions laborals i de l’Estat de benestar, defensar els drets civils, la igualtat l’home i la dona, l’ecologisme i la solidaritat.

Les polítiques per sortir de la crisi han suposat un fracàs socialLos Estats han de cedir sobirania i ser més solidaris. L’extrema dreta té un relat molt proper als sentiments i necessitats immediates dels ciutadans, com defensar els llocs de treball, impedir la immigració o assegurar les pensions, i per a això promet recuperar el control de la política i de l’economia, el que aixeca entusiasme i passió.

Un nou progressisme hauria també aixecar passions, no contra el pobre immigrant, sinó contra les elits polítiques i econòmiques que s’apropien del creixement econòmic i destrueixen la cohesió de la societat.

Si es vol sortir de la crisi social i moral actual, caldrà comptar amb l’adhesió dels ciutadans, i per a això presentar un projecte que suposi millores immediates en el marc d’un ambiciós projecte de crear una moderna societat de benestar per a tothom.

Francesc Raventós – gener 2018
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Alternatives econòmiques, 54

 [:es]Solo un giro copernicano que aleje las políticas neoliberales permitirá a Europa tener un papel más activo en la economía y en la sociedad​. Las políticas liberales seguidas para salir de la crisis de 2007 han supuesto un fuerte aumento del antieuropeísmo. La pérdida de poder adquisitivo, la precariedad laboral, el aumento de la desigualdad social, la corrupción, el miedo al futuro y la disolución de la propia identidad han creado un entorno propicio para exaltar emociones.

Una globalización descontrolada, la crisis económica mal resuelta y cambios tecnológicos amenazantes para muchos están teniendo graves consecuencias para las clases medias y populares. Los partidos tradicionales no han sabido dar respuesta a las nuevas inquietudes. Mientras los ciudadanos sienten que nadie les representa, florecen partidos que prometen soluciones fáciles y recuperar un “pasado glorioso”.

Son partidos de extrema derecha con notables diferencias entre ellos, aunque suelen compartir el rechazo a la globalización, a la integración europea y a la inmigración. La extrema derecha, como una metástasis, está penetrando con fuerza en Europa. Los resultados de la últimas elecciones en Holanda, Francia, Austria, Alemania y República Checa lo confirman.

Antes de la crisis, la clase obrera tenía la sensación de que su situación había mejorado, pero era un sentimiento engañoso, ya que el aparente aumento de la capacidad adquisitiva era resultado de los créditos baratos y del fácil acceso a productos de países emergentes mucho más asequibles. Con la crisis de 2007 desapareció el espejismo. El paro y la precariedad laboral se han impuesto; los desahucios han florecido; gente que se consideraba de clase media se ha convertido en clase obrera; muchos temen quedarse sin trabajo por el cambio tecnológico; la inmigración se ve como una amenaza; la marginación social crece. Todos ellos se sienten humillados, ven que nadie les representa y que nadie se preocupa por ellos.

Hoy la clase obrera ya no cree tener un papel de vanguardia como lo tuvo en el pasado, ni cree en la revolución anticapitalista. La cultura de resistencia al capitalismo ha cambiado hacia una cultura de resistencia a la globalización, a la inmigración y a los derechos humanos, lo que explica el aumento de la extrema derecha.

¿Cómo se puede reorientar este proceso que está destruyendo la democracia y puede llegar a desintegrar la UE? En primer lugar, aceptando que las políticas seguidas para salir de la crisis han supuesto un fracaso social, y luego, dando respuestas tangibles a las necesidades reales de los ciudadanos.

El presidente francés, Emmanuel Macron, ha presentado un plan para “devolver Europa a sus ciudadanos.” El presidente de la Comisión Europea, Jean-Claude Juncker, también ha propuesto, una vez más, rescatar el pilar europeo de derechos sociales. En definitiva, declaraciones, conferencias, encuentros, propuestas y más propuestas, pero realidades bien pocas.

Sólo un giro copernicano que aleje las políticas neoliberales, podrá enderezar la situación. En paralelo, se debería avanzar hacia la unidad política, económica y social, para poder hacer frente a los retos de la globalización, lo que exigirá que los Estados miembros cedan soberanía y muestren mayor solidaridad.

Si reconocemos que muchos de los problemas que se denuncian son reales, no debemos limitarnos a condenar la demagogia de la extrema derecha. La UE debe tener un papel más activo en impulsar la economía, en distribuir sus beneficios, corregir las desigualdades, crear puestos de trabajo, controlar los servicios públicos esenciales, mejorar las condiciones laborales y del Estado de bienestar, defender los derechos civiles, la igualdad del hombre y la mujer, el ecologismo y la solidaridad.

Las políticas para salir de la crisis han supuesto un fracaso socialLos Estados deben ceder soberanía y ser más solidarios. La extrema derecha tiene un relato muy próximo a los sentimientos y necesidades inmediatas de los ciudadanos, como defender los puestos de trabajo, impedir la inmigración o asegurar las pensiones, y para ello promete recuperar el control de la política y de la economía, lo que levanta entusiasmo y pasión.

Un nuevo progresismo debería también levantar pasiones, no contra el pobre inmigrante, sino contra las élites políticas y económicas que se apropian del crecimiento económico y destruyen la cohesión de la sociedad.

Si se quiere salir de la crisis social y moral actual, habrá que contar con la adhesión de los ciudadanos, y para ello presentar un proyecto que suponga mejoras inmediatas en el marco de un ambicioso proyecto de crear una moderna sociedad de bienestar para todos.

Francesc Raventós – Enero 2018
Ex decano del Colegio de Economistas de Catalunya
Artículo publicado en Alternativas económicas, 54[:]