Un adéu al 2018

Un adéu al 2018

Se m’ha demanat que fes un balanç de l’any que està acabant. Ho faig amb gust però amb dues precaucions. Sé que ha estat un any intens i convuls tant aquí com arreu, que permet més d’un relat en funció de la perspectiva legítima de cada observador; el que trobareu és el meu. I com que l’escric abans del dia 21 i no veig prudent fer cap balanç del problema català. Com que crec que el que és important és mirar al futur tot analitzant el passat, el que segueix vol aportar algun diagnòstic sobre l’any 18 i unes reflexions  sobre lliçons que penso que hauríem d’haver aprés de cara a orientar el 19 i següents…

Per a mi hi ha cinc grans trets que caracteritzen l’any:

  1. S’ha continuat comprovant que, en contra del que vàrem gaudir la segona meitat del segle XX, el model econòmic actual ha fet que el creixement no hagi millorat la situació social si no que ha continuat augmentant les desigualtats.
  2. S’ha fet evident que les dificultats de sostenibilitat degudes a la contaminació i l’escalfament global son més preocupants del que semblava fa uns anys i que les mesures, insuficients, pactades per evitar els seus perills, no només no es compleixen si no que s’estan qüestionant en molts llocs.
  3. Hi ha hagut un augment de preocupació i de indignació en capes molt amples de la societat per la situació present, i de por per les perspectives personals de futur, conseqüència dels dos punts anteriors; sobre tot del primer, però també de la major percepció del segon.
  4. Aquest malestar ha provocat que s’hagin intensificat corrents perilloses en el camp de la política: L’enyorament d’etapes anteriors i la voluntat de recuperar-les (Brexit); el replegament cap a espais sobirans més petits i el rebuig cap als “altres” (proteccionismes en lo econòmic i nacionalismes en lo polític).
  5. Una desconfiança generalitzada en les actuacions dels polítics (desafecció transversal), i un aprofitament d’aquestes situacions per part de grups polítics radicals, populistes, i en molts casos antidemocràtiques, que han pogut fer un ús demagògic de la gran llibertat desregulada d’espais per la creació i distribució de la informació.

Tres reflexions que formen part del meu balanç personal.

No podem continuar amb unes dinàmiques econòmiques que milloren les xifres macro però que empitjoren l’equitat social. Això vol dir que hem de construir poders polítics democràtics més socials i que tinguin prou dimensió demogràfica i siguin prou forts per poder imposar-se  a l’enorme força del mercat financer mundial.  Això no es farà reconstruint o recuperant petites sobiranies, si no creant entitats polítiques que agrupin els estats nació, i que alhora estimulin i respectin la diversitat i la  pluralitat interna.

Encara que pugui semblar una expressió truculenta, és cert que estem posant en perill la sostenibilitat del planeta i la seva capacitat d’acollir una població que vagui augmentant contínuament. Cal que revisem la nostra relació amb la natura i molt especialment en els camps energètic i del reciclatge. Aquí també calen solucions globals per uns problemes globals, i no serà possible amb petites polítiques estatals. També hem vist com, tant les conseqüències del canvi climàtic com les mesures per evitar-lo, tenen guanyadors i perdedors, i per tant calen accions complementàries per compensar a aquest darrers.

Cal, finalment, repensar els mecanismes de la política i orientar  l’actuació dels gestors públics, per tal de dirigir-la sobre tot a la solució de tres grans problemes: aconseguir que la justícia social avanci simultàniament amb el progrés econòmic, assegurar la sostenibilitat futura del sistema, i reformar els mecanismes de participació democràtica en el nou context digital per evitar les actuacions polítiques curtes de vista, i per poder escoltar millor la voluntat popular, evitant així que la participació es converteixi en una enganyifa.

Joan Majó, enginyer i ex ministre.

Article publicat el 24/12/2018 a Via Empresa.

Tres trampes actuals per al futur de la UE

[:CA]Fa uns dies s’ha celebrat a Roma, amb una cimera de caps d’Estat, els 60 anys del Tractat que va fer néixer l’actual UE. Suposo que escoltarem discursos, que crec justificats, plens de satisfacció per el camí recorregut; però també plens de preocupacions per la situació actual, i de neguits sobre les perspectives de futur. La participació en alguns debats recents, presencials i on-line, m’han obligat a prendre una posició positivament crítica i propositiva, i m’han afermat en una sèrie de conviccions que resumeixo aquí. El Brexit i la crisi del refugiats, ens han posat davant de tres paranys en els que no hem de caure: mantenir la confusió a llarg termini,  especular amb el possible retrocés, o retardar la democratització.

  1. El Brexit com a símptoma. Per molta gesticulació que veiem, no està clar si el Regne Unit deixarà finalment de pertànyer a la UE. Crec que si ho fa  crearà bastants problemes, però seran molt pitjors per als britànics que per a la resta.  La UE ha de negociar amb intel·ligència el Brexit, comprenent la situació, però establint clarament els límits. Però molt més important que això, és entendre que, tant el Brexit com la crisi dels refugiats, son símptomes d’una malaltia més profunda que demana una urgent i valenta reorientació del nostre procés de construcció. Durant els darrers 15 anys s’ha perdut la bona direcció, provocada, entre altres coses, per la interrompuda construcció de la unió monetària, la precipitada i poc pensada ampliació a 28 membres, l’allunyament respecte dels ciutadans per la manca de democràcia en les institucions polítiques comunitàries, i la confusió d’unió amb uniformització. Cal rectificar algunes orientacions.
  2.  Les dues velocitats. La desorientació i confusió actuals ve en bona part, i  s’ha anat tapant, amb la fórmula de la “EU a dues velocitats” que ve a dir que som 28 membres que volem arribar al mateix lloc però no tots a la mateixa velocitat. Això, que mai no ha estat cert, ha permès excepcions, lentituds, incompliments, referèndums, i marxes enrera. Ha suposat fragilitat interna, i una evident pèrdua de pes de cara a fora. Cal abandonar les dues velocitats i reconèixer la necessitat d’una “UE amb dos objectius: un centre i una perifèria” però amb uns valors intocables, uns drets universals, i unes regles clares per l’un i per l’altra. El centre ha de ser una “Unió Política multinacional”, amb menys cohesió que un Estat clàssic i més respectuosa amb la seva pluralitat  interna (federal?); i al seu voltant  una “Unió Comercial reforçada”, molt més cohesionada que un simple acord de lliure comerç. L’actual Eurozona és l’embrió de la primera, i tots els que no acceptin el compromís polític que suposa, podran gaudir de totes les avantatges i obligacions de la segona. Estem dissenyant un ens polític nou, i per tant és lògic que hi hagi dubtes i revisions.
  3. Més o menys Europa? Cal canviar el simple lema de “Més Europa”. No pas per substituir-lo per “Menys”, que seria un gran error, si no per quelcom més llarg: “Cal més Europa en moltes àrees, però també menys Europa en altres”. Els futurs reptes de la seguretat, de l’estabilitat monetària, de la defensa, de les migracions, del canvi climàtic, i tants altres, demanen un poder polític que cap dels Estats europeus té ni tindrà, en comparació amb els grans poders actuals i futurs (estats molt més grans i grans poders financers).  Cal per tant la Unió política, però dissenyada de manera que respecti, i que utilitzi en profit de tots, la rica varietat de les nostres societats. La Unió no té perquè entrar a regular i uniformitzar la naturalesa dels seus membres, excepte quan això afecti el comportament macroeconòmic i les relacions geopolítiques. Amb aquest criteri es podria reduir el sentiment d’intromissió que actualment existeix i que és rebutjat.
  4. Democràcia i proximitat. Aquest sentiment gaire bé es perdria si es corregís la ridícula dimensió democràtica de les Institucions Europees, que provoca una barrera psicològica d’allunyament entre ciutadans i la UE. El sistema d’elecció i les migrades competències del Parlament Europeu, la no existència d’un òrgan similar de control de l’Eurogrup (que té molt poder no regulat), el sistema de nomenament dels membres de la Comissió i del seu President, i la manca de transparència de moltes reunions, aboquen a aquesta situació de rebuig. En un sentit complementari, s’han de crear mecanismes i institucions que demostrin als ciutadans que les actuacions de la Unió son profitoses per a la seva vida diària, tal com ha passat recentment amb el Tribunal de Justícia. Un fons europeu de garantia de dipòsits bancaris;  l’establiment d’alguns impostos de caràcter europeu (Imp. de Societats?), un increment del pressupost de la UE par a inversions equilibradores i per ajuts, l’emissió d’Eurobonus per part del BCE, un subsidi parcial d’atur europeu, o un fons complementari de pensions, son idees en aquesta direcció.

Esperem que la crisi del Brexit ens serveixi per aclarir-nos i avançar, però amb més valentia i promptitud que altres vegades.

Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Hace unos días se ha celebrado en Roma, con una cumbre de jefes de Estado, los 60 años del Tratado que dio nacimiento a la actual UE. Supongo que escucharemos discursos, que creo justificados, llenos de satisfacción por el camino recorrido; pero también llenos de preocupaciones por la situación actual, y de inquietudes sobre las perspectivas de futuro. La participación en algunos debates recientes, presenciales y on-line, me han obligado a tomar una posición positivamente crítica y propositiva, y me han afianzado en una serie de convicciones que resumo aquí. El Brexit y la crisis del refugiados, nos han puesto delante de tres trampas en los que no debemos caer: mantener la confusión a largo plazo, especular con el posible retroceso, o retrasar la democratización.

  1. El Brexit como síntoma. Por mucha gesticulación que vemos, no está claro si el Reino Unido dejará finalmente de pertenecer a la UE. Creo que si lo hace creará bastantes problemas, pero serán mucho peores para los británicos que para el resto. La UE debe negociar con inteligencia el Brexit, comprendiendo la situación, pero estableciendo claramente los límites. Pero mucho más importante que eso, es entender que, tanto el Brexit como la crisis de los refugiados, son síntomas de una enfermedad más profunda que pide una urgente y valiente reorientación de nuestro proceso de construcción. Durante los últimos 15 años se ha perdido la buena dirección, provocada, entre otras cosas, por la interrumpida construcción de la unión monetaria, la precipitada y poco pensada ampliación a 28 miembros, el alejamiento respecto de los ciudadanos por la falta de democracia en las instituciones políticas comunitarias, y la confusión de unión con uniformización. Hay que rectificar algunas orientaciones.
  2. Las dos velocidades. La desorientación y confusión actuales vienen en buena parte, y se han ido tapando, con la fórmula de la “EU a dos velocidades” que viene a decir que somos 28 miembros que queremos llegar al mismo sitio pero no todos a la misma velocidad. Esto, que nunca ha sido cierto, ha permitido excepciones, lentitudes, incumplimientos, referéndums, y marchas atrás. Ha supuesto fragilidad interna, y una evidente pérdida de peso de cara a fuera. Hay que abandonar las dos velocidades y reconocer la necesidad de una “UE con dos objetivos: un centro y una periferia” pero con unos valores intocables, unos derechos universales, y unas reglas claras para uno y para el otro. El centro debe ser una “Unión Política multinacional”, con menos cohesión que un Estado clásico y más respetuosa con su pluralidad interna (federal); ya su alrededor una “Unión Comercial reforzada”, mucho más cohesionada que un simple acuerdo de libre comercio. El actual Eurozona es el embrión de la primera, y todos los que no acepten el compromiso político que supone, podrán disfrutar de todas las ventajas y obligaciones de la segunda. Estamos diseñando un ente político nuevo, y por lo tanto es lógico que haya dudas y revisiones.
  3.  Más o menos Europa? Hay que cambiar el simple lema de “Más Europa”. No por sustituirlo por “Menos”, que sería un gran error, si no por algo más largo: “Hay más Europa en muchas áreas, pero también menos Europa en otros”. Los futuros retos de la seguridad, de la estabilidad monetaria, de la defensa, de las migraciones, del cambio climático, y tantos otros, piden un poder político que ninguno de los Estados europeos tiene ni tendrá, en comparación con los grandes poderes actuales y futuros (estados mucho más grandes y grandes poderes financieros). Hay por lo tanto la Unión política, pero diseñada de manera que respete, y que utilice en provecho de todos, la rica variedad de nuestras sociedades. La Unión no tiene porque entrar a regular y uniformizar la naturaleza de sus miembros, excepto cuando ello afecte el comportamiento macroeconómico y las relaciones geopolíticas. Con este criterio se podría reducir el sentimiento de intromisión que actualmente existe y que es rechazado.
  4. Democracia y proximidad. Este sentimiento muy bien se perdería si se corrigiera la ridícula dimensión democrática de las Instituciones Europeas, que provoca una barrera psicológica de alejamiento entre ciudadanos y la UE. El sistema de elección y las migradas competencias del Parlamento Europeo, la no existencia de un órgano similar de control del Eurogrupo (que tiene mucho poder no regulado), el sistema de nombramiento de los miembros de la Comisión y de su Presidente, y la falta de transparencia de muchas reuniones, abocan a esta situación de rechazo. En un sentido complementario, se deben crear mecanismos e instituciones que demuestren a los ciudadanos que las actuaciones de la Unión son provechosas para su vida diaria, tal como ha ocurrido recientemente con el Tribunal de Justicia. Un fondo europeo de garantía de depósitos bancarios; el establecimiento de algunos impuestos de carácter europeo (Imp. de Sociedades?), un incremento del presupuesto de la UE para inversiones equilibradoras y para ayudas, la emisión de Eurobonos por parte del BCE, un subsidio parcial de paro europeo, o un fondo complementario de pensiones, son ideas en esta dirección.

Esperemos que la crisis del Brexit nos sirva para aclarar y avanzar, pero con más valentía y prontitud que otras veces.

Joan Majó, ingeniero y exministro[:]