15/06/2020
Cal dir-ho amb molta prudència, però sembla que estem avançant cap al que anomenen una nova normalitat. L’adjectiu “nova” és encertat perquè significa que intentarem no tornar allà on érem. Espero que sigui així, ja que els forts ensurts que hem viscut els darrers vint anys en l’àmbit econòmic, financer, social, ecològic, i ara sanitari, ens han anat convencent de la fragilitat de la nostra situació i de la necessitat de canvi. Al parlar d’aquesta nova situació sovint sento parlar de “societat postindustrial” o de “societat de serveis” i em sembla que aquesta expressió és el resultat d’una dificultat, molt lògica, de definir com pensem que serà, i d’un cert convenciment de què en ella s’ha d’anar acabant el paper de l’activitat industrial. M’agradaria explicar el meu pensament al respecte.
Penso que les societats europees que es van configurar els darrers tres segles tenen en el camp econòmic, entre altres, alguns trets comuns que cito: el descobriment en el planeta de molts recursos naturals, alguns de caràcter mineral i altres combustibles; el gran progrés científic i tecnològic que va permetre convertir els minerals en metalls i de generar energia útil cremant els combustibles; l’organització del treball humà de forma col·laborativa que va augmentar molt la seva eficiència i productivitat; i haver basat l’augment del benestar material, personal o col·lectiu, en molt bona part en la utilització dels aparells, les eines o els instruments “fabricats”. És evident que, encara que amb enormes situacions d’explotació i molt mal repartit, el benestar global ha augmentat molt.
És per això que penso que, així com fa 4000 anys, passar de la recol·lecció a l’agricultura fou un gran pas endavant, també ho ha estat el recent salt de l’artesania a la indústria. I per això em pregunto si, ara que tenim nous coneixements, noves tecnologies, noves oportunitats i també nous reptes, no fóra bo que, a més de generar nous escenaris, un dels nostres vectors de futur fos precisament redissenyar la indústria, aprofitant els trets positius que hi seguim trobant. Heus aquí algunes poques de les moltes idees que poden ajudar a la reindustrialització.
Hem de seguir “fabricant” i “utilitzant” màquines, ja que ens alliberen de molts esforços i ens permeten fer o tenir coses que, sense elles, no podríem; però no ens hem d'”apropiar” d’elles per poder-les utilitzar. Hem de passar de la propietat a l’accés o a la utilització col·lectiva. És clar que hi ha instruments de caràcter personal i d’utilització continuada, però n’hi molts d’utilització només puntual. Si ho féssim així obtindríem tots, tant o més benestar amb un estoc global molt més petit d’elements materials, suposaria un estalvi important de recursos naturals i augmentaria el reaprofitament.
Hem de deixar d’obtenir energia útil cremant combustibles i obtenir-la transformant en elèctrica la que de forma directa o indirecta, en quantitats molt superiors a les necessitats, el sol ens envia. A més, això augmentaria les possibilitats d’autoconsum, disminuiria el cost i milloraria molt l’eficiència de tot el procés de captació i utilització.
Hem d’incorporar a les nostres activitats econòmiques, d’educació, o de cura personal, noves màquines basades en les tecnologies digitals. Però hauríem de donar prioritat a aquelles innovacions que complementen i milloren les nostres capacitats, per davant d’aquelles que simplement les substitueixen. No es tracta de què les màquines ens facin fora, si no de què ens ajudin més, permetent-nos millorar la qualitat del nostre treball i l’accés a tasques que no ens semblaven possibles. Hem de veure com reorganitzar el treball industrial de manera que les tasques de poc valor afegit les puguin ocupar les màquines i les persones puguin passar a noves tasques de més qualitat; això hauria de reduir les grans diferències salarials.
Crec que és urgent que aquests propers anys, dins d’un esforç col·lectiu de renovació del nostre sistema industrial, tot seguint potenciant els seus aspectes més positius, fem una revisió profunda de les empreses o les organitzacions que s’hi mouen i comencem a establir uns sistemes de valoració que tinguin en compte, a més de la riquesa creada en termes de PIB o de nombre de llocs de treball, la seva aportació a alguns dels objectius que he citat, i a molts altres que segur que s’hi poden afegir. Aquesta nova valoració d’altres finalitats hauria de ser explícita i hauria de servir, tant per influir en les decisions de consum dels governs com per estar a la base de noves mesures fiscals. Segur que també podrà afectar a molts dels nostres hàbits de consum.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
17/07/2018
Fa unes setmanes feia, una reflexió sobre la incoherència que suposa seguir mesurant el progrés d’una societat basant-se fonamentalment, i a vegades exclusivament, en el creixement del seu PIB. Posava alguns exemples del que queda dins i del que queda fora en el càlcul del PIB tal com actualment s’està fent, i de la necessitat d’introduir altres elements fonamentals en tres aspectes: la distribució, és a dir les desigualtats; la influència que tenen en el benestar les activitats econòmiques que es poden comptabilitzar; i les conseqüències negatives però no tingudes en compta d’aquestes activitats. Voldria afegir alguns elements en aquesta línia, començant amb una rotunda afirmació: El creixement del PIB és un indicador important; però, per sí sol no és una garantia del progrés d’un país.
- Creixement i progrés. Massa sovint s’ha confós una cosa i l’altra. És cert que el creixement econòmic és un element clau per el progrés social, ja que una part important del benestar d’una persona depèn de disposar de recursos materials i de tenir accés a serveis retribuïts, que son els dos elements que es reflecteixen en el PIB. Però és evident que el benestar personal i social depèn de molts altres elements que nos és poden quantificar en termes econòmics. Encara sense sortir de l’àmbit econòmic, és evident que la sensació de benestar depén molt del nivell de renda, però cal tenir en compta altres elements: a) Per a les persones amb rendes baixes o mitges, la dependència és molt directa, però es va reduint a mesura que augmenta la renda. b) Cal no oblidar que la percepció està molt influïda per la renda personal, però també molt per la situació comparativa i la evidència de desigualtats, d’acaparament, i de injustícia. I c) també influeixen molt les perspectives, és a dir la possibilitat de tenir o no oportunitats de millora, a través de l’esforç personal. El creixement pot ajudar a millorar totes aquestes coses, però és clar que depèn del tipus de creixement. El progrés és molt més que el creixement, i la seva mesura ha de incloure elements que reflecteixin la seva qualitat (redistribució, salut, formació, discriminació, oportunitats…) i que tinguin en compta les sensacions personals de benestar, objectiu de tota política. Per tant, cal afegir mesures amb aquest tipus de dades.
- Decreixement i austeritat. El progrés tecnològic ha permès, i la ideologia neoliberal ha disparat, la globalització. Centenars de milions de persones s’incorporen cada dècada a una situació de major benestar . El model de consum dels països desenvolupats actuals no seria aplicable a una població de 3 o 4 mil milions. No es tracta només de la tradicional “escassetat de recursos” i del més recent “excés de residus”. És un problema de insostenibilitat econòmica, ecològica i social del model. La creixent evidència d’això va generar fa uns anys un corrent de pensament a favor del decreixement lligat a una acceptació de renuncies, és a dir d’austeritat. Aquesta formulació va significar fortes reticències a la seva acceptació, i crec que és perquè hi ha una confusió. Si decreixement significa la reducció del consum per càpita de recursos naturals i l’allargament important de la seva vida útil, per tal que puguin ser compartits per molta més gent, és una idea molt raonable. Si decreixement significa traslladar l’origen del benestar des de la utilització i la possessió d’elements materials, cap a la disponibilitat de productes de caràcter immaterial, i l’accés a diverses formes de serveis de tipus personals, també és raonable. Però aquest nou model no tindria necessàriament uns efectes evidents en l’actual concepte del PIB, no implica necessàriament renuncies i austeritat. S’ha de treure la imatge de que un “model més sostenible” significa un model en el que haguem d’acceptar “viure pitjor”. Significa, això sí, “viure diferent” i sobre tot potenciar altres orígens del nostre benestar, però sense necessitat de disminuir-lo. S’està parlant molt de “economia circular”, de “economia digital”, de “economia col·laborativa” i son alguns dels conceptes que porten, modestament per ara, cap a nou model. També veiem esforços per establir una nova relació entre renda i treball retribuït, i per potenciar la capacitat pública de proveir serveis de qualitat. De la mateixa manera que la tecnologia i la ideologia neoliberal ens van conduir a la globalització, les noves i importants oportunitats tecnològiques i una nova ideologia social i sostenible, ens han de permetre anar definint aquest model.
- Conclusió. El creixement del PIB ha de deixar de ser una obsessió política. Un model sostenible de cara al futur farà possible, però no és necessari, que veiem una tendència a disminuir el valor del PIB, si seguim mantenint el sistema de càlcul actual. Però això pot ser una bona notícia, sempre que es mantingui un creixement o una estabilitat en el nivell de benestar percebut per les persones i una major extensió en la població, que son els dos índexs que més interessen.
Ni decreixement ni austeritat son imprescindibles…
Joan Majó, enginyer i ex ministre
22/06/2017
[:CA]Fa uns dies, els francesos ens van permetre deixar de banda algunes angúnies sobre el futur. Macron sembla partidari de continuar la construcció de la UE. L’angúnia s’ha transformat en esperança. Però seria un error que es transformés en tranquil·litat: els dubtes i les divergències sobre quina UE volem són importants, tant en l’àmbit de països, com de governs, o de ciutadans. Cal que ens posem a treballar, però cal que primer ens aclarim, per no tornar a tenir ensurts i a anar a remolc dels fets. Amb aquesta intenció, exposo 4 reflexions.
- Tres objectius: Pau, Benestar, Presència. L’objectiu inicial dels fundadors va ser assegurar que, després de dues guerres esgarrifoses, a Europa hi hagués pau. Els 70 anys de pau han estat el resultat, no només de controls sobre carbó, acer, urani, armes i exercits,sinósobretot del continuat augment del benestar a tota la UE. L’augment ha estat possible pel creixement econòmic, la creació de riquesa real, l’increment del comerç, i la reducció de les desigualtats. La pau no és solament absència de guerra; és l’augment del benestar i l’oportunitat per a tots d’accedir-hi. El benestar va ser un objectiu en si mateix, i també una base per a la pau. Mentre aquests dos objectius s’assolien, va caldre afegir un tercer. El nou panorama global, amb l’emergència de grans espais econòmics i de grans poders polítics, va fer evident que cap estat europeu podia, ell sol, intervenir amb eficàcia en aquest nou món. Però el conjunt d’Europa té pes i força per seguir defensant els interessos dels seus ciutadans, i ser alhora un referent, un model, i una gran font de cooperació i d’ajuts, per a la resta de les societats del planeta. Cal revisar les bases de la Unió, però de cap manera fer passos enrere tornant a estructures polítiques obsoletes de fa 100 anys. Posaríem en perill el que s’ha aconseguit i no obtindríem res del que busquem. Això val per a tots tres objectius.
- Dues velocitats o dues fites. Les successives ampliacions de membres a la Unió, i molt especialment la més nombrosa de finals de segle, feta amb poca preparació, van anar fent més complicada la construcció d’aquest nou ens polític que ha de combinar la necessària unitat d’actuació en temes geopolítics i macroeconòmics, amb el respecte de la diversitat i la pluralitat internes. No es va aprovar el model federal, i es va voler salvar aquestes dificultats amb els invents de les “cooperacions reforçades” i de les “dues velocitats”. Error…A poc a poc, això s’ha anat convertint en una mena de barra lliure en la qual cada estat pot triar el que vol, el que no vol, i quan ho vol… L’experiència de l’ampliació amb l’entrada del Regne Unit ja va ser un antecedent, i ja hem vist com ha acabat. És evident que l’Europa de dues velocitats” és una imatge equivocada, ja que no és clar que tots vulguem arribar al mateix grau d’unitat, uns més ràpidament que altres. La realitat és que, legítimament, no tots volem arribar al mateix punt. Hem, per tant, de construir un model que tingui en compte dues possibles fites, tot evitant les actuals diferències i confusions en política internacional, en defensa, en sistemes monetaris, i en sistemes fiscals. Confusions que ens comporten una extrema debilitat negociadora.
- El Nucli i la Perifèria. La Unió Europea ha de ser una “entitat política” similar als Estats Federals, encara que segurament amb més respecte per les seves particularitats històriques i culturals, però amb unificació o harmonització de polítiques exteriors, de seguretat, de defensa, de relacions econòmiques, de moneda i de fiscalitat. Ha de tenir uns mecanismes de solidaritat interna i unes transferències interterritorials. I ha de dotar-se d’unes institucions polítiques que responguin a un mandat democràtic dels ciutadans i no a un “tractat inter-governamental”. Al seu costat, o al seu voltant, hi ha d’haver una entitat de caràcter fonamentalment econòmic que aplegui tots aquells estats que, conservant una part més gran de sobirania política, vulguin contribuir a enfortir i aprofitar els avantatges d’una zona comercial unificada, també amb institucions pròpies però de caràcter més econòmic, i menys estrictes.
- Benestar i Sobiranies. He dit que observo molts dubtes. Respecte el que cadaupensa, però estic convençut que quan un ciutadà català, espanyol, austríac, o francès, cedeix part de la seva sobirania a la UE no l’està perdent, sinó que està evitant perdre-la tota davant del poder dels mercats financers globalitzats i liberalitzats, o de les empreses multinacionals. Només els poders polítics grans poden fer front a aquests poders i defensar els seus ciutadans. Evidentment, cal que vulguin i sàpiguen defensar-los, cosa que no sempre passa!
Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Hace unos días, los franceses nos permitieron dejar de banda algunos repeluses sobre el futuro. Macron parece partidario de continuar la construcción de la UE. El repelús se ha transformado en esperanza. Pero sería un error que se transformara en tranquilidad: las dudas y las divergencias sobre qué UE queremos son importantes, tanto en el ámbito de países, como de gobiernos, o de ciudadanos. Hace falta que nos ponemos a trabajar, pero hace falta que primero nos aclaramos, para no volver a tener sustos y a ir a remolque de los hechos. Con esta intención, expongo 4 reflexiones.
- Tres objetivos: Paz, Bienestar, Presencia. El objetivo inicial de los fundadores fue asegurar que, después de dos guerras escalofriantes, en Europa hubiera paz. Los 70 años de paz han sido el resultado, no sólo de controles sobre carbón, acero, uranio, armas y ejercidos, sino sobre todo del continuado aumento del bienestar a toda la UE. El aumento ha sido posible por el crecimiento económico, la creación de riqueza real, el incremento del comercio, y la reducción de las desigualdades. La paz no es solamente ausencia de guerra; es el aumento del bienestar y la oportunidad para todos de acceder. El bienestar fue un objetivo en sí mismo, y también una base para la paz. Mientras estos dos objetivos se lograban, cabe añadir un tercero. El nuevo panorama global, con la emergencia de grandes espacios económicos y de grandes poderes políticos, hizo evidente que ningún estado europeo podía, él solo, intervenir con eficacia en este nuevo mundo. Pero el conjunto de Europa tiene pes y fuerza para seguir defendiendo los intereses de sus ciudadanos, y ser a la vez un referente, un modelo, y una gran fuente de cooperación y de ayudas, para el resto de las sociedades del planeta. Hay que revisar las bases de la Unión, pero de ninguna forma hacer pasos atrás volviendo a estructuras políticas obsoletas de hace 100 años. Pondríamos en peligro el que se ha conseguido y no obtendríamos nada del que buscamos. Esto vale para los tres objetivos.
- Dos velocidades o dos hitos. Las sucesivas ampliaciones de miembros a la Unión, y muy especialmente la más numerosa de finales de siglo, hecho con poca preparación, fueron tirando más complicada la construcción de este nuevo ente político que tiene que combinar la necesaria unidad de actuación en temas geopolíticos y macroeconómicos, con el respecto de la diversidad y la pluralidad internas. No se aprobó el modelo federal, y se quiso salvar estas dificultades con los inventos de las “cooperaciones reforzadas” y de las “dos velocidades”. Error…Despacio, esto se ha ido convirtiendo en un tipo de barra libre en la cual cada sido puede elegir el que quiere, el que no quiere, y cuando lo vol… La experiencia de la ampliación con la entrada del Reino Unido ya fue un antecedente, y ya hemos visto cómo ha acabado. Es evidente que la Europa de dos velocidades” es una imagen equivocada”, puesto que no está claro que todos queramos llegar al mismo grado de unidad, unos más rápidamente que otras. La realidad es que, legítimamente, no todos queremos llegar al mismo punto. Hemos, por lo tanto, de construir un modelo que tenga en cuenta dos posibles hitos, evitando las actuales diferencias y confusiones en política internacional, en defensa, en sistemas monetarios, y en sistemas fiscales. Confusiones que nos comportan una extrema debilidad negociadora.
- El Núcleo y la Periferia. La Unión Europea tiene que ser una “entidad política” similar en los Estados Federales, aunque seguramente con más respeto por sus particularidades históricas y culturales, pero con unificación o armonización de políticas exteriores, de seguridad, de defensa, de relaciones económicas, de moneda y de fiscalidad. Tiene que tener unos mecanismos de solidaridad interna y unas transferencias interterritoriales. Y tiene que dotarse de unas instituciones políticas que respondan a un mandato democrático de los ciudadanos y no a un “tratado inter-gubernamental”. A su lado, o al suyo cercando, hay de haber una entidad de carácter fundamentalmente económico que reúna todos aquellos estados que, conservando una parte más grande de soberanía política, quieran contribuir a fortalecer y aprovechar las ventajas de una zona comercial unificada, también con instituciones propias pero de carácter más económico, y menos estrictos.
- Bienestar y Soberanías. He dicho que observo muchas dudas. Respeto el que cada uno piensa, pero estoy convencido que cuando un ciudadano catalán, español, austríaco, o francés, cede parte de su soberanía a la UE no lo está perdiendo, sino que está evitando perderla toda ante el poder de los mercados financieros globalizados y liberalizados, o de las empresas multinacionales. Sólo los poderes políticos grandes pueden hacer frente a estos poderes y defender sus ciudadanos Evidentemente, hace falta que quieran y sepan defenderlos, cosa que no siempre pasa!
Joan Majó, ingeniero y ex ministro[:]
18/04/2017
[:CA]Les perspectives de manca de treball son el tema d’una gran quantitat d’articles, de debats, d’informes, o de llibres. No és d’estranyar; és quelcom de gran importància i que genera una preocupació justificada, ja que son perspectives molt incertes. No m’afegeixo a la llista. M’agradaria fer unes consideracions de tipus més general, i a mig termini, que potser ajudin a un millor enfocament del debat. Crec que seria aclaridor fer una distinció entre el que podem d’anomenar “activitat” de la persona humana, i el que avui dia entenem per “treball”, o encara més concretament per “treball productiu retribuït”. Entre aquest i l’ ”oci” i ha moltes gradacions.
La confusió neix del model de funcionament de la nostra societat, basat en dues característiques que jo identifico com: “societat industrial” i “societat de mercat”. En ella, el benestar de les persones depèn en gran part de la capacitat de consumir alguns “productes”, de poder disposar d’alguns “aparells”, o d’utilitzar alguns “serveis”. Totes tres coses es poden “comprar” en el mercat, amb els diners que hom guanya per la seva participació en la “producció” dels dos primers o en la “prestació” dels darrers. Aquest mecanisme que s’ha anat construint durant més de 25 segles, i que s’ha consolidat durant els tres darrers, s’ha de revisar com a conseqüència de dos grans fenòmens recents: la globalització, i el progrés tecnològic.
La globalització ha fet que hagin assolit cert nivell de benestar més de dos mil milions de persones, que n’estaven excloses; i això ha sotraguejat un equilibri que havia funcionat força bé durant el segle passat, quan érem només uns 800 milions (europeus, americans del nord, i pocs altres).
El creixent progrés tecnològic ha suposat que, a l’hora de produir, la necessitat de treball humà de tipus mecànic, la poden cobrir cada cop més les eines, les màquines, els motors, o els robots. I la del treball intel·lectual, la poden aportar els ordinadors i tots els elements (materials o immaterials) que permeten la gestió, emmagatzemament, transmissió, i utilització de la informació i els coneixements.
La confluència d’aquestes dues tendències, plantegen quatre reptes:
- Es van difuminant les fronteres entre societats desenvolupades (riques) i subdesenvolupades (pobres), i poc a poc el planeta es va convertint en una casa comuna. Encara estem lluny; però sens cap dubte és una molt bona notícia per a milions de persones. Ara bé, exigeix una adaptació important per part de les societats riques.
- Els augments de productivitat son grans, i les necessitats de treball humà, tant de tipus mecànic com intel·lectual “programable”, poden anar disminuint, tot i augmentant el consum global i el benestar. És també una gran notícia, ja que allibera la persona humana de tasques que es poden fer altrament, i augmenta la disponibilitat per activitats que busquin cobrir objectius personals, o col·lectius.
- L’actual equació “rendes del treball + transferències – impostos” = “renda disponible + serveis públics” queda desequilibrada. Caldrà segurament augmentar la part de transferències no lligades al treball (“renda garantida”?) i també la part d’activitats personals no retribuïdes en benefici de la col·lectivitat (“serveis socials”, “treball col.laboratiu”?).
- Segurament una part de l’economia no passarà per el mercat ni per al diner, sinó per la col·laboració i la cooperació. També suposarà que l’augment dels nivells de benestar personal i social, no aniran tant lligats, com fins ara, al creixement del PIB. Una altra bona notícia.
Si saben entendre tot això, haurem aprofitat en el nostre benefici les tres bones notícies que he exposat. En cas contrari, la globalització i la tecnologia ens poden crear problemes.
Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Las perspectivas de falta de trabajo son el tema de una gran cantidad de artículos, de debates, de informes, o de libros. No es de extrañar; es algo de gran importancia y que genera una preocupación justificada, ya que son perspectivas muy inciertas. No me sumo a la lista. Me gustaría hacer unas consideraciones de tipo más general, y a medio plazo, que quizás ayuden a un mejor enfoque del debate. Creo que sería esclarecedor hacer una distinción entre lo que podemos llamar “actividad” de la persona humana, y lo que hoy en día entendemos por “trabajo”, o aún más concretamente por “trabajo productivo retribuido“. Entre éste y el “ocio” y muchas gradaciones.
La confusión nace del modelo de funcionamiento de nuestra sociedad, basado en dos características que yo identifico como: “sociedad industrial” y “sociedad de mercado“. En ella, el bienestar de las personas depende en gran parte de la capacidad de consumir algunos “productos”, de poder disponer de algunos “aparatos”, o de utilizar algunos “servicios”. Las tres cosas se pueden “comprar” en el mercado, con el dinero que se gana por su participación en la “producción” de los dos primeros o en la “prestación” de los últimos. Este mecanismo que se ha ido construyendo durante más de 25 siglos, y que se ha consolidado durante los tres últimos, se revisará como consecuencia de dos grandes fenómenos recientes: la globalización, y el progreso tecnológico.
La globalización ha hecho que hayan alcanzado cierto nivel de bienestar más de dos mil millones de personas, que estaban excluidas; y esto ha sacudido un equilibrio que había funcionado bastante bien durante el siglo pasado, cuando éramos sólo unos 800 millones (europeos, americanos del norte, y pocos otros).
El creciente progreso tecnológico ha supuesto que, a la hora de producir, la necesidad de trabajo humano de tipo mecánico, la pueden cubrir cada vez más las herramientas, las máquinas, los motores, o los robots. Y la del trabajo intelectual, la pueden aportar los ordenadores y todos los elementos (materiales o inmateriales) que permiten la gestión, almacenamiento, transmisión, y utilización de la información y los conocimientos.
La confluencia de estas dos tendencias, plantean cuatro retos:
- Se difuminando las fronteras entre sociedades desarrolladas (ricas) y subdesarrolladas (pobres), y poco a poco el planeta se va convirtiendo en una casa común. Todavía estamos lejos; pero sin duda es una muy buena noticia para millones de personas. Ahora bien, exige una adaptación importante por parte de las sociedades ricas.
- Los aumentos de productividad son grandes, y las necesidades de trabajo humano, tanto de tipo mecánico como intelectual “programable”, pueden ir disminuyendo, aunque aumentando el consumo global y el bienestar. Es también una gran noticia, ya que libera a la persona humana de tareas que se pueden hacer de otro modo, y aumenta la disponibilidad para actividades que busquen cubrir objetivos personales, o colectivos.
- El actual ecuación “rentas del trabajo + transferencias – impuestos” = “renta disponible + servicios públicos” queda desequilibrada. Habrá seguramente que aumentar la parte de transferencias no ligadas al trabajo ( “renta garantizada”?) Y también la parte de actividades personales no retribuidas en beneficio de la colectividad ( “servicios sociales”, “trabajo colaborativo”?).
- Seguramente una parte de la economía no pasará por el mercado ni por el dinero, si no por la colaboración y la cooperación. También supondrá que el aumento de los niveles de bienestar personal y social, no irán tanto relacionados, como hasta ahora, el crecimiento del PIB. Otra buena noticia.
Si saben entender todo esto, habremos aprovechado en nuestro beneficio las tres buenas noticias que he expuesto. En caso contrario, la globalización y la tecnología nos pueden crear problemas.
Joan Majó, ingeniero y ex ministro[:]