08/02/2022
Seguim ja fa uns anys, un debat que s’ha transformat en polèmica, sobre si la robotització que estem vivint tindrà un efecte negatiu o positiu en la creació de llocs de treball. És clar que, a primera vista, en les cadenes de producció els robots substitueixen a persones, i que també s’està observant que la robotització s’estenen ara a feines del sector serveis com la cura de persones, la neteja o els transports. Ara bé, com que cal no fer pronòstics a primera vista, han aparegut els últims anys bastants estudis d’autors molt experts que han analitzat el que ha passat en diversos països i sectors, i han fet previsions numèriques al respecte. Les previsions dels primers anys eren gairebé sempre negatives i fins i tot preocupants; però algunes de les més recents les contradiuen, i no solament no anuncien la pèrdua de llocs de treball, sinó que fins i tot asseguren que la robotització és una font de creació d’ocupació. D’aquí la polèmica. No em considero pas un expert, però el tema m’ha interessat i m’han estranyat aquestes contradiccions. He reflexionat sobre el que passa, i voldria posar en consideració tres elements.
- Causalitat o simultaneïtat. Les discrepàncies en els resultats indicats poden tenir diferents explicacions. A l’analitzar els canvis que es produeixen en una societat quan apareix un nou fenomen, no sempre es pot concloure que el fenomen sigui la simple causa dels canvis. Pot ser que els canvis siguin causats per algun altre element que també s’estigui produint simultàniament, però que no sigui tan visible. També pot ser que els canvis siguin la conseqüència de les característiques de la societat, o de les diferents reaccions de la societat davant del fenomen. Des del punt de vista dels llocs de treball, la robotització pot ser molt positiva en alguns models sòcioeconòmics i en alguns mercats de treball concrets, i pot ser negativa en altres. També pot ser diferent el resultat segons quines siguin les precaucions o les actuacions de la societat davant de l’arribada del fenomen. Per tant, és tan lícit pensar i defensar que els robots destrueixen llocs de treball (així va passar amb les màquines a l’inici de l’era industrial), com pensar que poden ser una ocasió de major progrés i de millora del benestar personal i social (com finalment així ha estat). Jo m’apunto al segon grup i penso que la robotització és una font de progrés, si se sap fer bé…
- Qualitat dels llocs de treball. La robotització més coneguda és la que inicialment es va introduir en les cadenes de muntatge industrials amb feines que suposen un treball físic, feixuc, repetitiu, programat, i amb poca necessitat d’improvisació. Un treball poc atractiu, i normalment poc retribuït. Si la robotització permet una alliberació de persones i s’apliquen polítiques que permetin uns adequats reciclatges de competències personals per ocupar llocs més qualificats, es poden aconseguir uns augments de productivitat en els llocs antics, una major competitivitat del conjunt de l’economia, i un fort progrés social. Finalment, tot això pot suposar un augment de la demanda i la qualitat de nous llocs de treball, i una reducció del temps de treball. La robotització s’ha anat estenent molt amb uns altres tipus de robots, però encara és cert que no sempre són adequats per a treballs que necessitin capacitat d’imaginació, de resposta improvisada i de tracte curós amb persones. Fins i tot els robots dotats d’una certa IA, estan faltats de “sentit comú i d’empatia”… En tots els casos, crec que hem de partir d’un principi molt clar que resumeixo: el robot no s’ha de veure com a substitut d’una persona, sinó més aviat com a una nova eina tecnològica pel seu treball; no és un substitut, sinó un col·laborador.
- Tecnologia, robots i eines. He dit i escrit moltes vegades que la tecnologia és l’element que permet transformar el coneixement personal en eines útils per al benestar, i que com que aquest coneixement va augmentant, també cada cop tenim més eines. No m’estalvio de repetir que també suposa dos perills: que fem servir les eines per a finalitats rebutjables, i que l’existència de les noves eines augmenti les desigualtats entre persones, si hi ha uns que en disposen i altres que no. Crec que la robotització s’ha de plantejar veient els robots com a eines. Penso que més que expulsar, el que fan és alliberar persones de segons quins tipus de treballs, i en la majoria dels casos fer-los la feina molt menys feixuga, ajudar-los a fer-la millor, o permetre’ls fer feines que abans no podien fer. No oblido pas que els avenços en la IA i les possibilitats d’aprenentatge dels robots, aniran movent les àrees on establir aquesta la col·laboració.
Crec que hem d’utilitzar, revisats i actualitzats, els mecanismes d’introducció d’aquestes noves eines tecnològiques, tal com es va fer al llarg dels dos darrers segles, adaptant els nostres costums i les nostres regulacions per aprofitar-ne les noves oportunitats i evitar alguns dels seus perills. Si es fa amb cura, i tenint en compte el benestar global, ens anirem trobant amb un progrés social que suposarà millors maneres de treballar, reducció del temps de treball, major creació de valor per hora treballada, major disponibilitat de rendes i major accés a serveis col·lectius. No cal dir que tot això no es pot aconseguir simplement deixant actuar lliurement les forces del mercat, sinó que exigeix una adequada actuació publico-privada que combini les iniciatives empresarials i socials amb una assenyada regulació per part dels governs. Necessitem urgentment actualitzar i utilitzar els principis del que va ser el socialisme democràtic europeu de meitat del segle XX.
Joan Majó, enginyer i exministre
Febrer de 2022
06/05/2019
De mantenir-se les tendències actuals pel que fa a la fecunditat, mortalitat i migracions, de la població espanyola, en els pròxims 15 anys, s’estima s’arribarà a 49 milions d’habitants, 2,4 milions més que ara. Com que el nombre de naixements serà inferior al nombre de defuncions, aquest augment de població només serà possible gràcies a una immigració neta de 3,4 milions de persones.
Una bona notícia és que en aquest període l’esperança de vida augmentarà dos anys, situant-se a 82,9 anys pels homes i a 87,7 per les dones. La ja no tan bona notícia és que seguirem tenint una taxa de fecunditat molt baixa, avui és d’1,31 fills per dona, i que malgrat que es preveu augmentarà lleugerament, quedarà molt per sota dels 2,1 de fills necessaris per evitar que la població disminueixi. És evident, que caldrà incentivar la natalitat i, entre d’altres, crear més escoles bressol, facilitar la conciliació familiar i donar més ajuts a les famílies.
També es calcula que l’any 2033, a Espanya hi haurà 12,3 milions de persones majors de 64 anys; 3,4 milions més que ara. Actualment el percentatge de gent gran és del 19,2% de la població, i passaria a ser del 25,2%. Si no augmenta la natalitat, la població envelleix, es redueix la força laboral, baixa la producció i l’economia i per tant el PIB disminueix. Una població envellida genera una major demanda de serveis sanitaris i assistencials, i no cal dir, que augmenta el ja elevat cost de les pensions.
Amb aquestes dades, ja es veu clar que la immigració és una necessitat vital pel país, però a més, a la vista de com està el món, hi ha l’obligació moral d’acollir-ne dins uns límits assumibles. Un cop són aquí, se’ls ha d’integrar a la societat i tractar-los com als altres habitants.
L’objectiu de la política ha de ser la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, el que exigeix disposar d’un estat de benestar digne. Una societat que haurà d’incentivar la natalitat, atendre a una població que envelleix, i que necessita immigrants als que haurà d’acollir, haurà de disposar de més recursos. La despesa social prevista en el pressupost de 2019 era del 57% del PIB. El problema és que, malgrat la importància d’aquesta xifra, els serveis públics requereixen recursos a un ritme superior al del creixement del PIB.
En una societat moderna les demandes socials augmenten dia a dia. Que s’haurà de fer per atendre-les? Es podran finançar? Com disposar de més recursos? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals els polítics hauran de donar resposta. Demorar prendre decisions només agreujarà la situació.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a La Vanguardia el 28/04/2019.
04/06/2018
La Fundació Roca Galès va concedir el divendres 1 de juny de 2018 els Premis Fundació Roca Galès 2018 per reconèixer públicament la tasca que desenvolupen les entitats i empreses de l’economia social i solidària a Catalunya. L’acte va tenir lloc a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.
També es van donar diversos guardons amb els quals la Fundació reconeix tasques acadèmiques. Aquests guardons estan pensats per a premiar els projectes i/o trajectòries de persones, associacions, empreses i institucions l’objectiu de les quals sigui treballar i promoure el cooperativisme, el respecte pel medi ambient i el benestar social.
Imatge amb tots els premiats
L’acte va comptar amb la presència de Josep Vidal, Director general d’Economia Social, el Tercer Sector, les Cooperatives i l’Autoempresa de la Generalitat de Catalunya; Àlvaro Porro, Comissionat d’Economia Social i Desenvolupament Local i Consum de l’Ajuntament de Barcelona; Joseba Polanco, Director de la Confederació de Cooperatives de Catalunya; i Xavi Julve de la xarxa d’Economia Solidària (XES). La cantant Lídia Pujol va concloure l’acte amb diverses cançons.
Amb aquest acte la Fundació pretén donar a conèixer la seva tasca de promoció del cooperativisme, el respecte al medi ambient i la defensa del benestar a Catalunya. Però sobretot serveix per reconèixer la feina d’altres entitats o empreses, i incentivar la recerca acadèmica. Els guardonats van ser:
-
Oriol Romances, president d’ASCA, recull el Premi
El 1r Premi Benet Vigo va ser per Proactiva Open Arms, i el 2n per Acció Solidària Contra l’Atur, per la seva tasca i valorant els seus projectes actuals, els resultats i el futur, projectes fonamentats en el benestar social.
- El 1r Premi Albert Pérez-Bastarda va ser per Trèvol, i el 2n per DEPANA,a causa del seu respecte al medi ambient i sostenibilitat.
- El 1r Premi Jacint Dunyó, va ser per Rocaguinarda, i el 2n per Coop57,com a cooperatives.
Durant l’acte també va defensar la capacitat transformadora de l’economia social i solidària.
02/01/2018
Les expectatives per al 2018 són bones, encara que cal advertir que poden aparèixer algunes dificultats. Si, com desitgem, es confirma la bonança econòmica, s’haurien d’impulsar mesures que suposin un salt qualitatiu en el benestar i la cohesió de la societat.
El 2018 pot ser un bon any per a l’economia. No es tracta d’il·lusionar-nos més del compte i somiar com si féssim la carta als Reis, sinó de tenir unes expectatives raonables del que podem esperar si les coses no es compliquen.
En l’àmbit mundial s’estima que el creixement econòmic serà del 3% del PIB, i el de la Unió Europea d’un 2,1%, fet que confirmaria que ja s’ha sortit de la crisi. Si l’economia creix, permet millorar el benestar de la societat i resulta més fàcil resoldre els problemes existents, cosa impensable en períodes de recessió.
Però no fóra honrat si no deixés constància que hi ha un conjunt de factors que poden fer variar aquestes expectatives favorables. Existeixen riscos polítics, que poden afectar l’estabilitat; econòmics, que creen incertesa, o socials, que generen convulsions. Per posar uns exemples: la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, segons l’acord a què s’arribi, tindrà conseqüències econòmiques, com en tindria també si Donald Trump compleix el seu programa electoral d’impulsar el proteccionisme comercial, fet que seria un greu factor de distorsió per a l’economia mundial. Un altre factor rellevant és la política que seguirà el Banc Central Europeu sobre la compra de deute i el tipus d’interès, ja que molts estats, empreses i particulars estan molt endeutats.
La llista de riscos es podria allargar esmentant, per exemple, que la UE no avanci cap a una integració més gran, atès que estem en un món global que obliga a competir amb les grans potències; que no s’apliquin els Acords de París per lluitar contra l’escalfament del planeta; que l’emigració segueixi augmentant, o que apareguin fortes tensions per la creixent desigualtat social.
Per part nostra, el 2018 s’haurà d’encarar un repte vital que ens afecta molt directament: resoldre la relació Catalunya-Espanya per poder recuperar la tranquil·litat d’esperit que es necessita per conviure en pau i impulsar l’economia i el benestar. Les expectatives de l’any 2018 tant per a Espanya com per a Catalunya són bones.
S’espera un creixement del PIB al voltant del 2,3%, amb la consegüent reducció de l’atur, una inflació controlada, i un tipus d’interès encara baix, però aquesta millora només serà possible si hi ha voluntat política de consensuar acords que donin sortida al problema més greu que actualment tenim.
Però a més de riscos i reptes, també hi ha expectatives positives i bones notícies. La humanitat, especialment en les darreres dècades, ha progressat en tots els camps i el 2018 no serà una excepció.
A Espanya, si no hi ha noves retallades en els pressupostos, la qualitat de l’educació, la prevenció de la salut, un sistema sanitari de qualitat i una millor alimentació permetran allargar amb bones condicions l’esperança de vida. També ens podria sorprendre gratament posant un impost sobre els robots, de manera que ajudés a finançar la deficitària Seguretat Social, que és la que paga les pensions.
També l’any 2018 veurem com se segueix avançant en molts camps. El progrés científic i tecnològic és acumulatiu, de manera que s’aprofiten els esforços i els descobriments dels períodes anteriors. Els avenços mèdics i farmacològics permeten curar malalties i salvar vides. Els avantatges de la quarta revolució industrial, que s’anirà introduint, crearan riquesa abaratint el sistema productiu. La digitalització ens seguirà sorprenent oferint immenses possibilitats. També en el nou any s’hauria de donar un impuls a les energies alternatives, que contribueixen a reduir la pol·lució, disminueixen la generació de CO2 i l’amenaça de l’esgotament de les energies no renovables.
Els humans hem avançat molt i aquest nou any hem de seguir-ho fent, però voldríem que aquest progrés científic i tècnic anés acompanyat del progrés moral i social. Per això, si es confirma la bonança econòmica que desitgem, s’haurien d’impulsar mesures que suposessin un salt qualitatiu en el benestar i la cohesió de la societat.
Els bons desitjos per al nou any els podem resumir dient que voldríem un bon creixement econòmic que permetés crear ocupació, corregir les grans desigualtats, millorar les remuneracions i les condicions de treball, augmentar les pensions i dotar de més recursos l’educació, la sanitat i l’atenció a les persones. Però ha de ser un creixement econòmic sostenible, respectuós amb la natura, que es desenvolupi en un marc d’estabilitat política i social i en un món solidari i en pau. Un món en el qual avanci la globalització, però tenint en compte els efectes socials que produeix. En definitiva, que cadascú de nosaltres i tots junts contribuíssim a fer una societat més justa i més humana.
Confiem que, malgrat algunes dificultats que puguin aparèixer, el 2018 serà un bon any ple de prosperitat, alegria i pau per a tots.
¡Feliç Any!
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a El Periódico el 25/12/2017
