[:CA]article-raventos2014La resposta donada a la crisi econòmica per part dels diferents països ha estat errant i diversa. A la Unió Europea, la troica, Comissió Europea, Banc Central Europeu i  Fons Monetari Internacional, va imposar reformes liberalitzadores, austeritat en els pressupostos, augment d’impostos i devaluació salarial, que han portat a l’estancament econòmic i un insuportable nivell d’atur. Ben diferent va ser la política seguida per les autoritats d’Estats Units, Gran Bretanya, o el Japó que per combatre la crisi van crear estímuls econòmics baixant radicalment el tipus d’interès i injectant al mercat financer centenars de milers de milions, gràcies al fàcil sistema d’imprimir més paper moneda.  Es tractava de forçar el creixement, artificialment, amb l’ajut de medicines que en el futur poden tenir importants efectes secundaris. El resultat en aquests països ha estat millor que el obtingut a la Unió Europea, que ha seguit una política monetària més moderada.

Quina és la realitat actual en el món desenvolupat? Alguns països estan en recessió, altres amb una  recuperació molt feble, i uns pocs amb un “miratge” de recuperació i en general amb un elevat endeutament públic, que molt sovint supera el 100% del PIB, i que no pare d’augmentar atesa la insuficiència dels impostos per cobrir la despesa pública. La realitat social és tradueix en un atur elevat, pèrdua de poder adquisitiu, degradació dels serveis públics i un considerable augment de les desigualtats. Al mateix temps, apareixen interrogants  econòmics preocupants. Què passarà quan es vagin retirant les ingents quantitats de diner que els bancs centrals han abocat al mercat?  El quantitave easing no pot ser indefinit si no es vol despertar el fantasma de la hiperinflació. Què passarà quan la Reserva Federal comenci a pujar el tipus d’interès, actualment proper a zero? Si abans de la crisi estava entre el 4 i el 5%,  no hi ha dubte que augmentarà. Què passarà si es confirma la disminució de la demanda procedent dels països emergents, que fins fa poc han donat alegria a les exportacions mundials? Resumint, podem afirmar que el sistema econòmic tal com s’està aplicant avui està esgotat i que prendre mesures que només suposen fugir endavant acaba agreujant els problemes.

La resposta per tornar a un creixement estable en els països avançats caldria trobar-la en la recuperació dels principis bàsics de l’economia real, que d’entrada obligaria a prendre mesures doloroses, com la de reestructurar el deute públic dels països en els quals passes del 60% del PIB, que els pressupostos fossin equilibrats, i posar límits a l’economia financera incloent-hi la potent banca a l’ombra. Però el canvi fonamental hauria de consistir en avançar en una profunda transformació en la distribució de rendes de manera que progressivament minvessin les enormes desigualtats socials, així com un replantejament a fons del mercat de treball per distribuir entre la població activa la demanda d’ocupació. No cal dir que a més cal continuar fent esforços en educació, recerca…

Centrant-nos en Espanya, cal dir que les mesures aprovades pel govern van totalment en la  direcció oposada. La recuperació econòmica es vol basar exclusivament en l’exportació i s’oblida la importància del consum intern. Com es vol augmentar la demanda interna si la reforma fiscal prevista beneficia als que més tenen, no hi ha cap acció per disminuir sensiblement l’atur, i l’exportació es vol basar en la devaluació salarial? Amb la disminució dels salaris, un nivell d’atur molt alt, un creixent nombre de persones que s’empobreixen, i el risc d’un proper augment de l’interès, no es pot generar prou demanda interna per garantir la recuperació econòmica.

Es evident que l’exportació ha de tenir un paper clau en la recuperació, però rebaixar els costos de producció per ser competitius ofereix moltes accions que van més enllà de rebaixar salaris i condicions laborals. Si no s’introdueixen profundes reformes que impulsin la demanda interna i creïn ocupació la recuperació serà efímera i alimentarem una nova crisi d’efectes no previsibles.

 

Francesc Raventós

26/08/2014

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

 [:]