[:CA]
Demà és Reis, i d’aquí a dos dies els nens ja aniran a l’escola. Els pares esperen aquesta data amb una certa impaciència. No es que els nens facin nosa, però treballant la parella, es fa difícil compaginar el treball amb els dies de vacances. Les àvies fan els seu paper col·laborant a donar un cop de mà, entretenint els nets. És vigília de festa, es nota en l’ambient; fa sol, els carrers estan encara engalanats, llums de colors, gent apressada fent les ultimes compres. A casa d’en Joan tots estan a punt per rebre l’arribada dels Reis; han anat a portar la carta, han posat la safata amb el menjar, l’aigua pels camells i les sabates a fora al balcó. En Joan, està nerviós, aquest any ha demanat només una sola cosa: el que li fa il·lusió, des de fa molt temps. Us podeu imaginar que és? un cavall, però no de cartró, dels de veritat, dels que galopen. Des de que va passar un estiu a pagès, està boig per a muntar. Ell, està segur de que els Reis, no li poden fallar: és bon nen, és estudiós. diligent. Això, ses Majestats ho saben! Se’n va a dormir d’hora, és condició indispensable per rebre els regals. Li costa agafar el son. Està nerviós, però, per fi s’adorm. És el mati de l’endemà i a punta d’alba, en Joan, ja està despert. S’aixeca del llit de pressa i va cap el balcó, vol veure que li han portat els Reis. Obre els porticons i al terra del balcó, hi ha una gran ¨ caca¨ de cavall. De moment és queda sorprès, no era el que pensava. A l’instant, reacciona, entra a dins de casa, corrent i entusiasmat crida: pares! pares! els Reis, m’han portat el cavall que volia, el més ràpid del món, per això s’ha escapat!!
Pilar Mercadé[:]