No és el PIB, és el benestar

Fa unes setmanes feia, una reflexió sobre la incoherència que suposa seguir mesurant el progrés d’una societat basant-se fonamentalment, i a vegades exclusivament, en el creixement del seu PIB. Posava alguns exemples del que queda dins i del que queda fora en el càlcul del PIB tal com actualment s’està fent, i de la necessitat d’introduir altres elements fonamentals en tres aspectes: la distribució, és a dir les desigualtats; la influència que tenen en el benestar les activitats econòmiques que es poden comptabilitzar; i les conseqüències negatives però no tingudes en compta d’aquestes activitats. Voldria afegir alguns elements en aquesta línia, començant amb una rotunda afirmació: El creixement del PIB és un indicador important; però, per sí sol no és una garantia del progrés d’un país.

  1. Creixement i progrés. Massa sovint s’ha confós una cosa i l’altra. És cert que el creixement econòmic és un element clau per el progrés social, ja que una part important del benestar d’una persona depèn de disposar de recursos materials i de tenir accés a serveis retribuïts, que son els dos elements que es reflecteixen en el PIB. Però és evident que el benestar personal i social depèn de molts altres elements que nos és poden quantificar en termes econòmics. Encara sense sortir de l’àmbit econòmic, és evident que la sensació de benestar depén molt del nivell de renda, però cal tenir en compta altres elements: a) Per a les persones amb rendes baixes o mitges, la dependència és molt directa, però es va reduint a mesura que augmenta la renda. b) Cal no oblidar que la percepció està molt influïda per la renda personal, però també molt per la situació comparativa i la evidència de desigualtats, d’acaparament, i de injustícia. I c) també influeixen molt les perspectives, és a dir la possibilitat de tenir o no oportunitats de millora, a través de l’esforç personal. El creixement pot ajudar a millorar totes aquestes coses, però és clar que depèn del tipus de creixement. El progrés és molt més que el creixement, i la seva mesura ha de incloure elements que reflecteixin la seva qualitat (redistribució, salut, formació, discriminació, oportunitats…) i que tinguin en compta les sensacions personals de benestar, objectiu de tota política. Per tant, cal afegir mesures amb aquest tipus de dades.
  1. Decreixement i austeritat. El progrés tecnològic ha permès, i la ideologia neoliberal ha disparat, la globalització. Centenars de milions de persones s’incorporen cada dècada a una situació de major benestar . El model de consum dels països desenvolupats actuals no seria aplicable a una població de 3 o 4 mil milions. No es tracta només de la tradicional “escassetat de recursos” i del més recent “excés de residus”. És un problema de insostenibilitat econòmica, ecològica i social del model. La creixent evidència d’això va generar fa uns anys un corrent de pensament a favor del decreixement lligat a una acceptació de renuncies, és a dir d’austeritat. Aquesta formulació va significar fortes reticències a la seva acceptació, i crec que és perquè hi ha una confusió. Si decreixement significa la reducció del consum per càpita de recursos naturals i l’allargament important de la seva vida útil, per tal que puguin ser compartits per molta més gent, és una idea molt raonable.  Si decreixement significa traslladar l’origen del benestar des de la utilització i la possessió d’elements materials, cap a la disponibilitat de productes de  caràcter immaterial, i l’accés a diverses formes de serveis de tipus personals, també és raonable. Però aquest nou model no tindria necessàriament uns efectes evidents en l’actual concepte del PIB, no implica necessàriament renuncies i austeritat. S’ha de treure la imatge de que un “model més sostenible” significa un model en el que haguem d’acceptar “viure pitjor”. Significa, això sí, “viure diferent” i sobre tot potenciar altres orígens del nostre benestar, però sense necessitat de disminuir-lo. S’està parlant molt de “economia circular”,  de “economia digital”, de “economia col·laborativa” i son alguns dels conceptes que porten, modestament per ara, cap a nou model. També veiem esforços per establir una nova relació entre renda i treball retribuït, i per potenciar la capacitat pública de proveir serveis de qualitat. De la mateixa manera que la tecnologia i la ideologia neoliberal ens van conduir a la globalització,  les noves i importants oportunitats tecnològiques i una nova ideologia social i sostenible, ens han de permetre anar definint aquest model.
  1. Conclusió. El creixement del PIB ha de deixar de ser una obsessió política. Un model sostenible de cara al futur farà possible, però no és necessari, que veiem una tendència a disminuir el valor del PIB, si seguim mantenint el sistema de càlcul actual. Però això pot ser una bona notícia, sempre que es mantingui un creixement o una estabilitat en el nivell de benestar percebut per les persones i una major extensió en la població, que son els dos índexs que més interessen.

Ni decreixement ni austeritat son imprescindibles…

Joan Majó, enginyer i ex ministre