Una Europa amb pocs recursos

La representació a Barcelona de la Comissió Europea convoca trobades de persones interessades per recollir opinions sobre la preparació dels pressupostos de la UE. Una bona iniciativa, ja que permet seguir millor  què passa a Brussel·les, i aportar propostes per ser canalitzades cap a les autoritats comunitàries. Cal recordar que, tot i funcionar amb pressupostos anyals, la UE elabora l’anomenat “Marc Financer plurianual” (7 Anys) que marca una perspectiva llarga de la evolució dels pressupostos. Ara s’està elaborant el 2021-27 Recullo algunes de les reflexions fetes en una reunió del mes passat. Confirmo idees que jo he defensat sempre i d’altres que vaig escoltar.

  1. Euroescepticisme. Repeteixo un cop més que, davant de la desafecció envers l’actuació de la UE que constatem en molts àmbits, l’actitud dels que estem convençuts de la seva necessitat i som partidaris de la seva continuïtat, ha de ser l’eurocriticisme: analitzar les mancances i proposar reformes de millora. Les actituds de defensa acrítica, o de ple rebuig (Brexit…) son equivocades. Enumero les reformes de caràcter general que crec que cal emprendre.
  2. Els recursos. En els treballs actuals s’està parlant de una xifra entre 1,1 i 1,3 Bilions de euros per el conjunt dels 7 propers anys. Vol dir que seguim encallats en un volum de recursos que representa només una mica més del 1% del PIB de la UE. És fàcil veure que això és totalment insuficient. La despesa pública de la majoria dels estats desenvolupats representa entre un 35% i un 45% del seu PIB, i en el cas dels estats federals, la despesa “federal” pot arribar al 20% del PIB de tota la seva federació. No és d’estranyar que, als anys 60, quan la UE era només la CEE, és a dir poc més que un tractat comercial reforçat entre estats, s’assignés a les administracions de Brussel·les una proporció molt petita de la despesa, ja que la majoria de les competències seguien en els estats membres. Però és inexplicable que després de l’Acta Única de Maastricht, de l’ampliació a 28 membres, de l’Euro, i de forts augments de les competències, es pretengui seguir amb aquest ridícul 1% del que, a sobre, més del 90% torna als estats… La conseqüència d’això és la impotència de la UE per fer front a molts problemes d’abast comunitari (infraestructures europees, refugiats, seguretat…).  Una impotència que és denunciada, moltes vegades amb raó, no només per els ciutadans sinó sovint també per els propis governs dels estats. Però que s’haurien de fer mirar, abans de fer-ho, quina és la part de culpa que tenen ells.
  3. Origen del recursos. Una part important dels recursos provenen de transferències dels 28 estats (una part de l’IVA i una petita part de la renda nacional….). Representa en total entre un 75% i un 80% del pressupost de la UE. Només una petita part (menys del 20%) és fruit de drets o tributs propis de la UE. És evident que cal un reforma a fons. La UE hauria de tenir algunes actuacions pròpies que afectessin el dia a dia dels ciutadans, tals com un sistema de garantia de dipòsits comunitari o una assegurança d’atur complementària. Això permetria que els ciutadans es sentissin protegits per la UE.; actualment els ciutadans no tenen aquesta percepció ja que molts dels beneficis de ser membres els arriben de forma indirecta i inconscient. Ara bé, aquest escenari és impossible sense una fiscalitat i una capacitat recaptatòria de la UE (que podria estar delegada en els estats) que permetés augmentar els ingressos d’una manera notable. He proposat repetidament que l’impost de Societats nacional es transformi en un impost  uniformitzat de caràcter europeu. Tindria un segon avantatge: faria impossible el dumping fiscal que fan ara alguns estats, i el frau fiscal que fan les grans empreses amb les seves polítiques de trasllats. Això explica moltes reticències…
  1. Perspectives massa llargues. L’actual sistema pressupostari té dos inconvenients de tipus temporal. El primer és que el marc financer condiciona molt els pressupostos anyals, i un període de 7 anys és massa llarg per preveure les possibles necessitats, cosa que obliga a modificacions i reformes de innecessària i complexa tramitació. I el segon és que, havent-hi eleccions al Parlament amb una nova Comissió cada 5 anys, tindria molt més sentit que es sincronitzessin les decisions financeres. Caldria que cada nou Parlament i Comissió elaboressin el “seu marc financer” durant el primer any de mandat, que fos de 5 anys, i que anés fins a la fi del primer any de la nova Comissió, evitant haver de treballar amb directius elaborades per altres, com passa ara.

Joan Majó, enginyer i ex ministre

Publicat el 15/11/2018 en el Diari Ara