[:CA]El que fins fa poc eren corrents subterrànies són ja perilloses corrents emergents. Des de que  Margaret Thatcher i Donald Reagan van iniciar la revolució conservadora els anys 1980’s,  han passat moltes coses, que podríem resumir en: globalització, noves tecnologies i la Xina. Aquestes realitats han portat creixement i  progrés econòmic, però també crisi, deute, atur, corrupció, desigualtat, migracions i incertesa. Als Estats Units i a Europa, per exemple, hi ha hagut alguns grans guanyadors, però la majoria dels ciutadans de les classes mitjanes i populars es senten perdedors.

Els perdedors tenen por al futur. I la por fa sorgir sentiments poc nobles, especialment l’egoisme, el tancament en si mateix i el rebuig a la diferència. Aquests sentiments, es concreten en exigir el tancament de fronteres, l‘exaltació de lo propi, tornar al proteccionisme, o rebutjar la immigració. Altres sectors socials es radicalitzen contra el sistema, la corrupció i els que governen. En definitiva, els perdedors es revolten contra l’establishment i volen un canvi polític que els protegeixi. Els caps de turc, culpables de tots els mals, són els immigrants, la invasió de productes estrangers, les directrius de la UE, o l’obertura de les fronteres. Aquesta demagògia ha obert les portes de bat a bat a Donald Trump, al Brexit, a Marine Le Pen, etc.

Al horitzó, mani qui mani, no tot són flors i violes. No està clar que es pugui tornar a un creixement estable, encara que sigui moderat. El deute acumulat al món és enorme. La pujada del tipus d’interès propera. Donald Trump és tot una incògnita. La UE trontolla. El proteccionisme ensenya les ungles. La immigració des de la guerra o la pobresa no té qui l’aturi.

Pel creixement econòmic l’obertura de fronteres i la globalització són imprescindibles, però NO com s’ha fet fins ara. Pel progrés social  cal “governar” la globalització,  posant-hi alguns límits, i en tot cas tenint presents els efectes socials i mediambientals, i protegint als perdedors més febles. Tot acompanyat d’una fiscalitat realment progressiva i una distribució més justa de la riquesa que es crea.

El model econòmic d’una globalització liberal està esgotat. Cal fer un replantejament a fons. Si la economia no porta el progrés per tots, o per la gran majoria, i sinó es protegeixen els perdedors de la globalització, la radicalització augmentarà i acabarà fent trontollar tot el sistema.

Com veiem, hi ha problemes, però també hi han solucions. La qüestió es saber si hi ha voluntat, dels que realment  tenen el poder, de posar-les en marxa. Voldríem poder ser optimistes.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 13/11/2016[:es]Lo que hasta hace poco eran corrientes subterráneas son ya peligrosas corrientes emergentes. Desde que Margaret Thatcher y Donald Reagan iniciaron la revolución conservadora en 1980’s, han pasado muchas cosas, que podríamos resumir en: globalización, nuevas tecnologías y la China. Estas realidades han traído crecimiento y progreso económico, pero también crisis, deuda, paro, corrupción, desigualdad, migraciones e incertidumbre. En los Estados Unidos y en Europa, por ejemplo, ha habido algunos grandes ganadores, pero la mayoría de los ciudadanos de las clases medianas y populares se sienten perdedores.

Los perdedores tienen miedo al futuro. Y el miedo hace surgir sentimientos poco nobles, especialmente el egoísmo, el cierre en sí mismo y el rechazo a la diferencia. Estos sentimientos, se concretan al exigir el cierre de fronteras, la exaltación de lo propio, volver al proteccionismo, o rechazar la inmigración. Otros sectores sociales se radicalizan contra el sistema, la corrupción y los que gobiernan. En definitiva, los perdedores se sublevan contra el establishment y quieren un cambio político que los proteja. Las cabezas de turco, culpables de todos los males, son los inmigrantes, la invasión de productos extranjeros, las directrices de la UE, o la apertura de las fronteras. Esta demagogia ha abierto las puertas de par en par a Donald Trump, al Brexit, a Marine Le Pen, etc.

Al horizonte, mande quién mande, no todo son flores y violas. No está claro que se pueda volver a un crecimiento estable, aunque sea moderado. La deuda acumulada en el mundo es enorme. La subida del tipo de interés cercana. Donald Trump es todo una incógnita. La UE tambalea. El proteccionismo enseña las uñas. La inmigración desde la guerra o la pobreza no tiene quién lo pare.

Para el crecimiento económico la apertura de fronteras y la globalización son imprescindibles, pero NO como se ha hecho hasta ahora. Por el progreso social hay que “gobernar” la globalización, poniendo algunos límites, y en todo caso teniendo presentes los efectos sociales y medioambientales, y protegiendo a los perdedores más débiles. Todo acompañado de una fiscalidad realmente progresiva y una distribución más justa de la riqueza que se crea.

El modelo económico de una globalización liberal está agotado. Hay que hacer un replanteamiento a fondo. Si la economía no trae el progreso por todos, o por la gran mayoría, y sino se protegen los perdedores de la globalización, la radicalización aumentará y acabará haciendo tambalear todo el sistema.

Cómo vemos, hay problemas, pero también han soluciones. La cuestión se saber si hay voluntad, de los que realmente tienen el poder, de ponerlas en marcha. Querríamos poder ser optimistas.

Francesc Raventós
Exdecano del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Artículo publicado en La Vanguardia el 13/11/2016[:]