L’objecte d’aquest article és analitzar l’evolució de l’atur els últims 40 anys a Catalunya i veure si del resultat d’aquest anàlisi es pot entreveure alguna conclusió de futur.
L’avaluació de l’atur a Catalunya s’ha fet amb les dades de la “Enquesta de Població Activa” (EPA) en el període 1976 – 2014 i es poden veure en el gràfic que apareix a continuació (Al 2001 es produeix un canvi en la metodologia de càlcul de l’atur. No s’han reajustat els valors dels anys anteriors perquè l’impacte és limitat i no rellevant als efectes d’aquest estudi).
La primera constatació que s’aprecia en el gràfic és la presencia de dos cicles complerts i un tercer que és en el que ens trobem ara.
El primer cicle abasta el període 1976 – 1990 amb un màxim de l’atur del 22,3% a l’any 1.984. Els factors socioeconòmics i polítics que configuren aquest cicle son la crisi del petroli que comença a l’agost del 1973 i la Transició Política a l’Estat Espanyol amb el Pactes de La Moncloa del 1977 per afrontar la crisi.
Un segon cicle correspon al període 1991 – 2007 amb un màxim del 21,3% al 1994. Aquí els factors determinants del 1990 son l’esclat de la bombolla immobiliària al Japó i la Guerra del Golf. A l’Estat Espanyol la crisi arriba una mica més tard per les fortes inversions públiques dels JJOO de Barcelona i l’Exposició de Sevilla ambdues inaugurades al 1992.
Al tercer cicle, al que estem ara immersos, comença a l’agost del 2007 amb la fallida als EEUU de l’American Home Mortatge i continua amb la Lehman Brothers al setembre del 2008. A l’Estat Espanyol, a més a més si suma l’esclat de la bombolla immobiliària. El resultat es un taxa d’atur màxima del 23,8% al 2012 que comença a reduir-se a partir del 2013.
Una primera constatació és que l’actual crisi presenta un màxim superior als dels anteriors cicles, tot i que tampoc molt lluny dels anteriors.
Existeix un consens entre els experts que la reducció de l’atur a nivells acceptables només s’aconseguirà apostant per la Societat del Coneixement, que vol dir desenvolupar iniciatives empresarials de nous productes i serveis en sectors emergents.
Però aquests mateixos experts també coincideixen que, en una primera fase, els canvis tecnològics associats a aquestes iniciatives destrueixen més llocs de treball poc qualificats dels que es creen de més valor afegit. La conseqüència de tot això es que el procés de recuperació neta de llocs de treball serà llarg.
Tot i que les dades de temps passats no són garantia del que ha de succeir en el futur, tan el que acabem d’exposar com el propi sentit comú, fa preveure que el cicle en el que ara estem immersos necessitarà encara uns quants anys per arribar a taxes d’atur inferiors al 10% que és la mitjana de la Unió Europea.
Ens enfrontem, doncs, a un període de transició amb taxes d’atur importants afectant fortament als col·lectius de més de 50 anys i als joves i es aquí on la Fundació Acció Solidària contra l’Atur centra els seus esforços per ajudar a trobar una sortida als afectats.
Miquel Gibert
El objeto de este artículo es analizar la evolución del paro en los últimos 40 años en Cataluña y ver si el resultado de este análisis se puede entrever alguna conclusión de futuro.
La evaluación del paro en Cataluña se ha hecho con los datos de la “Encuesta de Población Activa” (EPA)” en el período 1976 a 2014 y se pueden ver en el gráfico que aparece a continuación.
La primera constatación que se aprecia en el gráfico es la presencia de dos ciclos completos y un tercero que es en lo que nos encontramos ahora.
El primer ciclo abarca el período 1976 hasta 1990 con un máximo del paro del 22,3% al año 1984. Los factores socioeconómicos y políticos que configuran este ciclo son la crisis del petróleo que comienza en agosto de 1973 y la Transición Política en España con el Pactos de La Moncloa de 1977 para afrontar la crisis.
Un segundo ciclo corresponde al período desde 1991 hasta 2007 con un máximo del 21,3% en el 1994. Aquí los factores determinantes de 1990 son el estallido de la burbuja inmobiliaria en Japón y la Guerra del Golfo. En España la crisis llega un poco más tarde por las fuertes inversiones públicas de los JJOO de Barcelona y la Exposición de Sevilla ambas inauguradas en 1992.
En el tercer ciclo, al que estamos ahora inmersos, comienza en agosto de 2007 con la quiebra en EEUU de la American Home Mortatge y continúa con la Lehman Brothers en septiembre de 2008. En España, además si suma el estallido de la burbuja inmobiliaria. El resultado es un tasa de paro máxima del 23,8% al 2012 que empieza a reducirse a partir del 2013.
Una primera constatación es que la actual crisis presenta un máximo superior a los anteriores ciclos, aunque tampoco muy lejos de los anteriores.
Existe un consenso entre los expertos de que la reducción del paro a niveles aceptables sólo se logrará apostando por la Sociedad del Conocimiento, que quiere decir desarrollar iniciativas empresariales de nuevos productos y servicios en sectores emergentes.
Pero estos mismos expertos también coinciden en que, en una primera fase, los cambios tecnológicos asociados a estas iniciativas destruyen más puestos de trabajo poco cualificados de los que se crean de mayor valor añadido. La consecuencia de todo esto es que el proceso de recuperación neta de puestos de trabajo será largo.
Aunque los datos de tiempos pasados no son garantía de lo que debe suceder en el futuro, tanto el que acabamos de exponer como el propio sentido común hace prever que el ciclo en el que ahora estamos inmersos necesitará aún varios años para llegar a tasas de paro inferiores al 10% que es la media de la Unión Europea.
Nos enfrentamos, pues, a un período de transición con tasas de paro importantes afectando fuertemente a los colectivos de más de 50 años y los jóvenes y es aquí donde la Fundación Acció Solidària contra l’Atur centra sus esfuerzos para ayudar a encontrar una salida a los afectados.
Miquel Gibert