L’economia, clau dels nous temps polítics

Aquest any s’estima que el PIB d’Espanya creixerà al voltant del 3%. Una xifra notable, més si es compara amb el feble creixement de la Unió Europea. Suposarà un augment de la riquesa d’uns 30.000 milions d’euros, que donen per molt si es distribueixen bé. Aquest creixement, excepcional, s’ha beneficiat de factors conjunturals que no se sap quan duraran: baix preu del petroli, tipus d’interès proper a zero o un euro devaluat. Per això, no s’ha d’oblidar que la crisi encara és molt dura, que els moments difícils no s’han acabat i que existeixen greus problemes per resoldre. 

Un dels problemes punyents és la creixent desigualtat social. No és un problema exclusivament espanyol. Institucions com el Fons Monetari Internacional, l’OCDE o la Unió Europea ho denuncien periòdicament. Es constata que en els països avançats millora el creixement econòmic, però, paradoxalment, augmenta també la desigualtat. Els mitjans de comunicació ens informen ben sovint de com la riquesa s’està concentrant en poques mans, mentre s’incrementa el nombre de persones amb poc recursos.

Centrant-nos en Espanya veiem que la distribució de la riquesa és molt injusta. L’Institut Nacional d’Estadística, entitat que depèn del Govern espanyol, afirma en un informe que el 22,2% dels espanyols viuen per sota del llindar de pobresa, 7.961eurosanuals, i, el que encara és més dolorós, que en els menors de 16 anys s’eleva al 30,1%. Si a més es té present que un 23%de la població activa està a l’atur, no deixen de ser dos exemples d’una situació insostenible.

Tanta desigualtat, dramàtica pels que la pateixen, ha generat multitud de moviments ciutadans arreu del país que en les darreres eleccions municipals i autonòmiques han entrat amb força en els governs de les institucions, amb la voluntat de corregir les desigualtats, regenerar la política i millorar la transparència de les administracions. El nous governs d’ajuntaments com el de Barcelona, Madrid, València, Palma de Mallorca, A Coruña, Saragossa, Cadis… en són casos evidents. En les eleccions generals previstes per finals d’any és molt probable que aquests moviments ciutadans, amb una profunda voluntat regeneradora i reformista, aconsegueixin quotes de poder significatives a les Corts espanyoles. Davant l’anquilosament dels partits tradicionals, significaran un revulsiu. És evident que Espanya necessita un revulsiu.

Un revulsiu que permeti corregir els excessos, els  malbarataments i les injustícies com els d’aquests darrers anys, que han portat el país a una situació insostenible. Espanya ha de resoldre la profunda crisi econòmica, social, institucional, territorial i política a què està sotmesa. Però tothom ha de tenir present que la clau del progrés i d’una major igualtat social passa per impulsar l’economia productiva, atraure inversions, incentivar el talent, afavorir la innovació i la recerca i facilitar l’emprenedoria. Espanya necessita un revulsiu responsable, que permeti avançar en la profunda transformació que el país necessita i que al mateix temps sàpiga combinar sàviament el progrés econòmic i la justa distribució de la riquesa.

Però hi ha el risc que alguns sectors immobilistes poc democràtics de l’entorn polític, econòmic, mediàtic, cultural o d’alts funcionaris s’aferrin al poder i als seus privilegis, i optin per organitzar campanyes de desprestigi i per crear tensions per expulsar de les institucions els moviments ciutadans democràticament elegits. No seria bo, podria tornar la gent al carrer amb esperit de revolta. D’altra banda, hi ha el risc que alguns sectors d’aquests moviments vulguin solucionar la globalitat dels problemes socials de forma accelerada, i oblidin la imprescindible necessitat de crear riquesa. Aquestes posicions radicals dels uns i dels altres desestabilitzarien l’economia i la societat, i frustrarien així una oportunitat històrica de redreçar el país per aconseguir una societat avançada.

El creixement econòmic i el progrés social demanen un pacte. La intel·ligència, també. Un pacte de ciutadania o, si es prefereix, un Pacte de classes. Un pacte pel creixement, l’estabilitat i la justícia social. Espanya i Catalunya són societats modernes, desenvolupades, que si saben resoldre els greus problemes que tenen plantejats, tenen un elevat potencial de creixement, gràcies al seu capital humà, capacitat emprenedora i flexibilitat d’adaptació al canvi. Espanya i Catalunya viuen temps de profunds canvis. Canvis inevitables en un món en plena transformació. El reptes a encarar només es podran resoldre favorablement si mitjançant processos exquisidament democràtics la majoria del país opta per una societat de progrés més justa i solidària. No serà fàcil, però és possible. Siguem optimistes.

Francesc Raventós

ExDegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 12 de juliol de 2015

Este año se estima que el PIB de España crecerá en torno al 3%. Una cifra notable, más si se compara con el débil crecimiento de la Unión Europea. Supondrá un aumento de la riqueza de unos 30.000 millones de euros, que dan para mucho si se distribuyen bien. Este crecimiento, excepcional, se ha beneficiado de factores coyunturales que no se sabe cuándo durarán: bajo precio del petróleo, tipo de interés cercano a cero o un euro devaluado. Por ello, no hay que olvidar que la crisis aún es muy dura, que los momentos difíciles no se han terminado y que existen graves problemas por resolver.

Uno de los problemas acuciantes es la creciente desigualdad social. No es un problema exclusivamente español. Instituciones como el Fondo Monetario Internacional, la OCDE o la Unión Europea lo denuncian periódicamente. Se constata que en los países avanzados mejora el crecimiento económico, pero, paradójicamente, aumenta también la desigualdad. Los medios de comunicación nos informan con frecuencia de cómo la riqueza se está concentrando en pocas manos, mientras se incrementa el número de personas con poco recursos.

Centrándonos en España vemos que la distribución de la riqueza es muy injusta. El Instituto Nacional de Estadística, entidad que depende del Gobierno, afirma en un informe que el 22,2% de los españoles viven por debajo del umbral de pobreza, 7.961eurosanuals, y, lo que es aún más doloroso, que en los menores de 16 años se eleva al 30,1%. Si además se tiene en cuenta que un 23% de la población activa está en paro, no dejan de ser dos ejemplos de una situación insostenible.

Tanta desigualdad, dramática por los que la sufren, ha generado multitud de movimientos ciudadanos en todo el país que en las últimas elecciones municipales y autonómicas han entrado con fuerza en los gobiernos de las instituciones, con la voluntad de corregir las desigualdades, regenerar la política y mejorar la transparencia de las administraciones. El nuevos gobiernos de ayuntamientos como el de Barcelona, ​​Madrid, Valencia, Palma de Mallorca, A Coruña, Zaragoza, Cádiz … son casos evidentes. En las elecciones generales previstas para finales de año es muy probable que estos movimientos ciudadanos, con una profunda voluntad regeneradora y reformista, consigan cuotas de poder significativas en las Cortes españolas. Ante el anquilosamiento de los partidos tradicionales, significarán un revulsivo. Es evidente que España necesita un revulsivo.

Un revulsivo que permita corregir los excesos, los despilfarros y las injusticias como los de estos últimos años, que han llevado al país a una situación insostenible. España tiene que resolver la profunda crisis económica, social, institucional, territorial y política a la que está sometida. Pero todo el mundo debe tener presente que la clave del progreso y de una mayor igualdad social pasa por impulsar la economía productiva, atraer inversiones, incentivar el talento, favorecer la innovación y la investigación y facilitar el emprendimiento. España necesita un revulsivo responsable, que permita avanzar en la profunda transformación que el país necesita y que al mismo tiempo sepa combinar sabiamente el progreso económico y la justa distribución de la riqueza.

Pero existe el riesgo de que algunos sectores inmovilistas poco democráticos del entorno político, económico, mediático, cultural o de altos funcionarios aferren al poder ya sus privilegios, y opten por organizar campañas de desprestigio y para crear tensiones para expulsar de las instituciones los movimientos ciudadanos democráticamente elegidos. No sería bueno, podría volver a la gente a la calle con espíritu de revuelta. Por otra parte, existe el riesgo de que algunos sectores de estos movimientos quieran solucionar la globalidad de los problemas sociales de forma acelerada, y olviden la imprescindible necesidad de crear riqueza. Estas posiciones radicales de unos y otros desestabilizar la economía y la sociedad, y frustrarían así una oportunidad histórica de enderezar el país para conseguir una sociedad avanzada.

El crecimiento económico y el progreso social piden un pacto. La inteligencia, también. Un pacto de ciudadanía o, si se prefiere, un Pacto de clases. Un pacto por el crecimiento, la estabilidad y la justicia social. España y Cataluña son sociedades modernas, desarrolladas, que si saben resolver los graves problemas que tienen planteados, tienen un elevado potencial de crecimiento, gracias a su capital humano, capacidad emprendedora y flexibilidad de adaptación al cambio. España y Cataluña viven tiempos de profundos cambios. Cambios inevitables en un mundo en plena transformación. El retos a encarar solo se podrán resolver favorablemente sí mediante procesos exquisitamente democráticos la mayoría del país opta por una sociedad de progreso más justa y solidaria. No será fácil, pero es posible. Seamos optimistas.

Francesc Raventós

ExDegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Artículo publicado en la La Vanguardia el 12 de julio de 2015