En una mirada cap el passat, es pot afirmar que un segle enrere es vivia pitjor. Ara sembla que tothom menja i té mòbil. Però sempre hi ha el perill de caure en simplismes.
També podríem dir que hi ha una gran part de la població mundial que viu molt malament, i nosaltres no formem part d’aquest col·lectiu. I ens en podríem alegrar.
Tot plegat són sempre bones excuses per deixar de veure la realitat com és. I en el nostre món, en el que vivim, no podem mirar a un altre costat quan sabem que hi ha molts problemes, que lluny de no ser resolts, cada vegada s’agreugen més.
“El fet de tenir un treball no és cap garantia de subsistència econòmica.”
Avui que progressem tant en les noves tecnologies, ens sentim impotents d’afrontar grans reptes: l’emergència del clima, les guerres a molts indrets, la gran immigració, els poders econòmics dominants, la violència de gènere, etc.
I en aquest sentit, el que podria ser més assequible i més fàcil d’afrontar, també es va allunyant: la justícia social. És a dir, que la nostra família humana més pròxima pugui ser capaç d’assolir un nivell de convivència i de distribució equitativa de la riquesa que entre tots generem.
On detectem doncs la injustícia social?: bàsicament en les conseqüències de moltes disfuncions, al voltant del món del treball. I concretament la gran injustícia és que cada vegada més el fet de tenir un treball no és cap garantia de subsistència econòmica. I això no passava en la nostra història i sobretot la dels nostres pares.
També és molt injust que aquest fenomen no estigui sobre la taula dels que governen la nostra societat. I que a més el discurs públic no sembla gaire preocupat –i menys ocupat- d’aquesta situació.
Una anàlisi molt seriosa i rigorosa del problema és l’Informe de Comissions Obreres de Catalunya “Una aproximació a la pobresa en el treball” del 2018. Aquest estudi aprofundeix molt en diversos aspectes que mostren la gran complexitat i gravetat de què ha passat en aquests darrers deu anys, des de l’arribada de la crisi.
Hi ha molts elements que s’han de considerar per a poder afirmar que en comptes de millorar hem anat enrere. Sobretot en el tema de l’atur que se’ns presenta ara com quelcom que s’està reduint i per tant estem millor: un gran engany.
Per exemple, a Catalunya, del 2008 al 2018 hi ha hagut una pèrdua del 8,1% d’ocupació que representa un 47,6% d’increment de l’atur. I es considera que hi ha 400.000 obrers pobres.
També des de Càritas s’afirma que els contractes laborals de temps parcial, han evolucionat de 7 dies el 18% el 2017, ha passat en un any al 27%. I globalment els contractes de jornada parcial arriben a ser el 48% del total de contractes.
I quan es parla de l’atur, s’hauria de tenir en compte diverses situacions assimilables: treball parcial involuntari (a Catalunya és un 49,1% de tots els contractes), les persones desanimades de no trobar feina i que tiren la tovallola (29.000 persones), la gran quantitat de persones que pateixen el que es coneix com a sobrequalificació, és a dir que estan preparats per feines molt superiors (unes 518.000 persones), els que estan en situació d’ERO, l’atur de llarga durada que queden fora del sistema, etc.
I per reafirmar més la consideració d’injustícia social hi hauríem d’afegir els salaris tan baixos que no permeten pagar el lloguer de l’habitatge, la discriminació de la dona en salaris i en valoració funcional i el drama de molts joves que després d’haver estudiat una carrera, no aconsegueixen trobar feina.
Tot plegat ens denuncia que ¼ part de la població es troba en risc de pobresa o d’exclusió social.
També podríem parlar que la reforma laboral encara vigent ha aconseguit fer precari encara més el món del treball. I potser puja una mica la mitjana dels salaris, però això és degut a la gran diferència, cada vegada més entre els sous dels directius que creixen de forma exponencial i la migradesa dels salaris dels treballadors.
I la gran crisi de l’habitatge i l’encariment escandalós dels lloguers que tot i tenir un bon treball, cal destinar un elevat percentatge del sou per a fer-hi front. Si és que tenim habitatge i si tenim salari.
Cal doncs ser conscients que vivim en una gran INJUSTICIA SOCIAL.
Miquel Verdaguer
Secretari d’Acció Solidària Contra l’Atur