[:CA]
Parlar de guerra és referir-se a una de les grans debilitats del nostre món. Armes, fabricants d’armes, militars, exercits, la no raó del poder, la creació de por, de temor, la defensa de les fronteres, la seguretat, és a dir, que les coses segueixin com sempre i si cal, convertir en terrorisme tot allò que ens pot fer nosa.
És per tot això que parlar de guerra, no ens pot fer oblidar, el gran dispendi que representa aquesta institució secular, diners que s’escapen a finalitats de poder, molt llunyanes per tant d’atendre les necessitats humanes.
Però si hem de parlar de pobresa, és ben evident que en tot cas hauríem de batallar –fer la guerra- per aconseguir evitar la pobresa.
Ens podem preguntar si la pobresa la resoldrem amb diners. En tot cas podrem ajudar als pobres, però aconseguirem bandejar la pobresa amb els diners? Segurament que no. Es fa necessari anar a l’origen de l’existència de la pobresa i veiem que el muntatge i el model de la nostra societat, basada sovint en l’explotació de l’egoisme com a font de progrés, és la veritable causa de l’existència de la pobresa.
La guerra contra la pobresa ha de ser doncs, la mobilització de la nostra societat per canviar o transformar aquest model econòmic que domina el món. Hem de fer servir totes aquelles armes pacífiques, però contundents, que facin evolucionar el nostre món en una altra direcció.
Tot plegat pot semblar utòpic o impossible. No obstant, la millor de les armes que hem de tenir, és la nostra consciència humana –que observa, reflexiona, es posiciona amb valentia- i la ferma voluntat de ser conseqüents amb el que pensem, amb el que som.
Pot ser una guerra llarga i difícil, però hem de creure que val la pena la nostra mobilització.
Miquel Verdaguer
[:]