Enquestes satisfactòries

[:CA]Tant a través de la lectura d’informes recents, com en ocasió de la participació en algunes reunions empresarials, he tingut oportunitat de constatar una situació similar que m’ha resultat preocupant, i que vull comentar. Resumeixo, simplificant, el contingut del que he llegit o escoltat:

L’evolució dels índexs macroeconòmics ens indica que l’economia espanyola està retornant a un bon camí i que estem en una clara situació de recuperació. Durant el darrer semestre el PIB està creixent a un ritme anyal dels més alts de la UE; l’atur s’està reduint, encara que sigui amb una ocupació de més baixa qualitat; les exportacions estan augmentat de forma important i augmenta poc l’endeutament exterior; el consum interior també creix, així com l’Índex de Preus de Consum;  els marges de les empreses tornen a ser positius i els costos salarials disminueixen lleugerament; els tipus d’interès tornen a créixer una mica i els rendiments de les inversions borsàries també. També creixen el valor i els rendiments de les propietats immobiliàries, degut als increments dels lloguers. Com a conseqüència d’això augmenten les inversions exteriors. Hem d’aconseguir mantenir aquesta dinàmica cap al futur…”

Crec que aquesta és una descripció bastant encertada del que està passant, i que reflecteix una sortida de la recessió. Però crec que és un error descriure aquest escenari amb satisfacció i predicar la seva  continuïtat. En primer lloc per no analitzar prou be es seves causes, i sobre tot per no entendre allà on ens porta.

No oblido els importants esforços que molts han fet els darrers anys a tots nivells; però cal veure que una part important de les causes d’aquesta dinàmica positiva no depèn de nosaltres: el favorable canvi euro/dolar que ha contribuït a millorar la capacitat exportadora, el descens del preu dels combustibles que ha reduït el cost de les importacions, o les polítiques de liquiditat del BCE que han baixat el cost de l’endeutament.  Totes elles poden canviar sobtadament en funció de situacions inesperades. Si això passés només ens queda la reducció dels costos salarials, que és  bona si és deguda a millores de productivitat, però tot ens diu que en molt bona part és fruït de reduccions de sous, i per tant dolenta.

Analitzant en conjunt l’escenari de sortida de la crisi, em fa molta por que ens porti a una societat en la que continuïn creixent fortes desigualtats entre rendes (millors rendiments del capital, però pitjors salaris), s’incrementi molt la precarietat (més treball temporal, parcial, i mal pagat), es dificulti per a més gent l’accés a un habitatge (lloguers més alts amb sous més baixos) i s’obligui a moltes persones a reduir el seu consum (creixement dels salaris i de les pensions per sota del creixement de l’IPC, és a dir disminució del poder adquisitiu).

Sense una forta inversió pública en polítiques de formació de capital humà (salut, educació i recerca), en polítiques actives per els joves en el tema ocupacional, i sense una política fiscal que asseguri una redistribució de rendes i castigui el frau fiscal i l’especulació, haurem sortit de la crisi però ens trobarem que hem fet molts passos enrere respecte de la nostra situació econòmica i social de fa vint anys. És un escenari molt poc desitjable, però previsible en aquests moments…

Joan  Majó, Enginyer i ex ministre[:es]Tanto a través de la lectura de informes recientes, como en ocasión de la participación en algunas reuniones empresariales, he tenido oportunidad de constatar una situación similar que me ha resultado preocupante, y que quiero comentar. Resumo, simplificando, el contenido del que he leído o escuchado:

La evolución de los índices macroeconómicos nos indica que la economía española está devolviendo a un buen camino y que estamos en una clara situación de recuperación. Durante el último semestre el PIB está creciendo a un ritmo anua de los más altos de la UE; el paro se está reduciendo, aunque sea con una ocupación de más baja calidad; las exportaciones están aumentado de forma importante y aumenta poco el endeudamiento exterior; el consumo interior también crece, así como el Índice de Precios de Consumo; los márgenes de las empresas vuelven a ser positivos y los costes salariales disminuyen ligeramente; los tipos de interés vuelven a crecer un poco y los rendimientos de las inversiones bursátiles también. También crecen el valor y los rendimientos de las propiedades inmobiliarias, debido de a los incrementos de los alquileres. Como consecuencia de esto aumentan las inversiones exteriores. Tenemos que conseguir mantener esta dinámica hacia el futuro…”

Creo que esta es una descripción bastante acertada de lo que está pasando, y que refleja una salida de la recesión. Pero creo que es un error describir este escenario con satisfacción y predicar su continuidad. En primer lugar para no analizar suficiente be se suyas causas, y sobre todo para no entender allá donde nos trae.

No olvido los importantes esfuerzos que muchos han hecho los últimos años a todos niveles; pero hay que ver que una parte importante de las causas de esta dinámica positiva no depende de nosotros: el favorable cambio euro/dólar que ha contribuido a mejorar la capacidad exportadora, el descenso del precio de los combustibles que ha reducido el coste de las importaciones, o las políticas de liquidez del BCE que han bajado el coste del endeudamiento. Todas ellas pueden cambiar repentinamente en función de situaciones inesperadas. Si esto pasara sólo nos queda la reducción de los costes salariales, que es buena si es debida a mejoras de productividad, pero todo nos dice que en muy buena parte es fruto de reducciones de sueldos, y por lo tanto mala.

Analizando en conjunto el escenario de salida de la crisis, me da mucho miedo que nos traiga a una sociedad en la que continúen creciendo fuertes desigualdades entre rentas (mejores rendimientos del capital, pero peores salarios), se incremente mucho la precariedad (más trabajo temporal, parcial, y mal pagado), se dificulte para más gente el acceso a una vivienda (alquileres más altos con sueldos más bajos) y se obligue a muchas personas a reducir su consumo (crecimiento de los salarios y de las pensiones por debajo del crecimiento del IPC, es decir disminución del poder adquisitivo).

Sin una fuerte inversión pública en políticas de formación de capital humano (salud, educación e investigación), en políticas activas para los jóvenes en el tema ocupacional, y sin una política fiscal que asegure una redistribución de rentas y castigue el fraude fiscal y la especulación, habremos salido de la crisis pero nos encontraremos que hemos hecho muchos pasos atrás respecto de nuestra situación económica y social de hace veinte años. Es un escenario muy poco deseable, pero previsible en estos momentos…

Joan Majó, Ingeniero y ex ministro[:]