Estem en un diluvi de declaracions, opinions i debats sobre les crisis sanitària, econòmica i social que estem vivint; diluvi comprensible ja que la preocupació és, i és bo que sigui així, molt gran. En ell hi ha dos conceptes constantment presents: “sortida de la crisi” i “normalitat post-crisi”. Crec que això té un aspecte molt positiu, ja que significa que a més del debat sobre les actuacions urgents a curt termini, estem pensant seriosament en el futur. Però també penso que poden suposar un perill de confusió ja que tots dos conceptes es poden interpretar en un sentit equivocat. Deixeu-me fer tres aportacions al respecte.
-
- Sortida. La sortida d’una situació de crisi pot ser transitòria o definitiva; és a dir, pot tenir un caràcter conjuntural o permanent. En el cas sanitari és més fàcil d’entendre: es pot curar la malaltia, combaten els símptomes, descobrint i eliminant la causa (diagnòstic i tractament), però sense prendre mesures per evitar una repetició; o es pot deixar el malalt immunitzat per a un període llarg (prevenció i vacuna). Tinc la impressió que, en relació a la crisi sòcio-econòmica, s’estan confonent els termes i es parla de “sortida” com si fos definitiva quan, segurament, pot ser només transitòria. La raó és molt simple: les crisis que hem viscut les darreres tres dècades, però sobre tot la més greu i recent de l’any 2008, han estat tractades com una malaltia sense voler entendre que no eren més que símptomes de quelcom més profund. En alguns casos per desconeixement, i en altres per interessos ocultats, no s’ha volgut fer un diagnòstic prou profund. Hem atacat aquests símptomes i en molts casos hem aconseguit eliminar-los però no ens hem plantejat combatre a fons la malaltia, és a dir fent tots els canvis econòmics, socials i polítics necessaris que calen per evitar la repetició. Sense plantejar i emprendre aquests canvis, és perillós i enganyós parlar de sortida ja que la situació resultant encara que pugui significar la tranquil·litat a curt, el que pot significar és la continuïtat de la vulnerabilitat. Cal més prudència al parlar de sortida.
Les crisis que hem viscut les darreres tres dècades, però sobre tot la més greu i recent de l’any 2008, han estat tractades com una malaltia sense voler entendre que no eren més que símptomes de quelcom més profund.
- Normalitat. S’esmenta també sovint la tornada a la normalitat i, encara que a vegades es qualifica de “nova” aquesta normalitat, no s’és prou clar en mostrar la importància d’aquesta diferència. Cal ser conscients, i ajudar a fer conscients als nostres conciutadans, que estem en un procés en el que les coses no podran tornar a ser igual que abans. La raó és complexa però molt fàcil de sintetitzar: s’està fent evident des de fa alguns anys que els nostres models de consum, econòmic, social, energètic i també polític, no son vàlids en un escenari de 10 o 11 mil milions de persones habitant el planeta. Ni és possible mantenir models econòmics i de consum extremadament diferents en un món globalitzat i transparent, ni és sostenible l’expansió arreu del nostre model. Per tant, el que hem conegut com a normalitat és precisament el problema, o com jo n’he dit, la malaltia. Tenim ara la urgència de repensar els models per evitar aquesta doble impossibilitat.
- No ens pot tornar a passar! Ens cal aprendre la lliçó del que va passar ara fa deu anys. La crisi Inmobiliaria, financera i econòmica que va començar als EE.UU i es va traslladar ràpidament a Europa, era un símptoma d’una malaltia més profunda. Com ja he dit, no va ser diagnosticada i ens vàrem limitar a alguns ajustos insuficients que van amagar, però no resoldre, el problema. En alguns aspectes fins i tot el van agreujar, degut a alguns tractaments equivocats. És cert que l’actual crisi sanitària no està directament lligada a l’anterior, encara que algunes de les seves conseqüències (afebliment dels sistemes sanitaris) la han fet humanament més dolorosa i d’altra banda estan obligant a decisions civils preventives de confinament que engrandiran molt les dificultats econòmiques i provocaran més desigualtats socials.
La necessitat d’una transició de model és evident, i això comporta al menys tres iniciatives: una revisió del model de consum que tingui molt més en compta l’eficiència en la utilització dels recursos naturals i la reducció radical dels residus físics i gasosos; un nou pacte sòcio-econòmic que posi fi al creixent augment de les desigualtats econòmiques i de oportunitats i millori la justícia social; i una reorganització de les institucions polítiques a nivell local i global que mantingui la capacitat de participació dels ciutadans a través de mecanismes democràtics, i que es basi en el convenciment que no hi ha solucions particulars, ja que ens en sortim tots junts o no se’n sortirà ningú. Sé que tot això ni és fàcil ja que aquesta transició comportarà l’aparició de molts guanyadors i alguns perdedors, i precisament molts d’aquests son els que tenen actualment el poder de posar-la en marxa.
No repetim l’error del la dècada dels 30 (revolució i guerra), ni el de fa 10 anys (negació dels problemes reals i aprofitament egoista dels tractaments).
Joan Majó, enginyer i ex ministre.