08/02/2022
Seguim ja fa uns anys, un debat que s’ha transformat en polèmica, sobre si la robotització que estem vivint tindrà un efecte negatiu o positiu en la creació de llocs de treball. És clar que, a primera vista, en les cadenes de producció els robots substitueixen a persones, i que també s’està observant que la robotització s’estenen ara a feines del sector serveis com la cura de persones, la neteja o els transports. Ara bé, com que cal no fer pronòstics a primera vista, han aparegut els últims anys bastants estudis d’autors molt experts que han analitzat el que ha passat en diversos països i sectors, i han fet previsions numèriques al respecte. Les previsions dels primers anys eren gairebé sempre negatives i fins i tot preocupants; però algunes de les més recents les contradiuen, i no solament no anuncien la pèrdua de llocs de treball, sinó que fins i tot asseguren que la robotització és una font de creació d’ocupació. D’aquí la polèmica. No em considero pas un expert, però el tema m’ha interessat i m’han estranyat aquestes contradiccions. He reflexionat sobre el que passa, i voldria posar en consideració tres elements.
- Causalitat o simultaneïtat. Les discrepàncies en els resultats indicats poden tenir diferents explicacions. A l’analitzar els canvis que es produeixen en una societat quan apareix un nou fenomen, no sempre es pot concloure que el fenomen sigui la simple causa dels canvis. Pot ser que els canvis siguin causats per algun altre element que també s’estigui produint simultàniament, però que no sigui tan visible. També pot ser que els canvis siguin la conseqüència de les característiques de la societat, o de les diferents reaccions de la societat davant del fenomen. Des del punt de vista dels llocs de treball, la robotització pot ser molt positiva en alguns models sòcioeconòmics i en alguns mercats de treball concrets, i pot ser negativa en altres. També pot ser diferent el resultat segons quines siguin les precaucions o les actuacions de la societat davant de l’arribada del fenomen. Per tant, és tan lícit pensar i defensar que els robots destrueixen llocs de treball (així va passar amb les màquines a l’inici de l’era industrial), com pensar que poden ser una ocasió de major progrés i de millora del benestar personal i social (com finalment així ha estat). Jo m’apunto al segon grup i penso que la robotització és una font de progrés, si se sap fer bé…
- Qualitat dels llocs de treball. La robotització més coneguda és la que inicialment es va introduir en les cadenes de muntatge industrials amb feines que suposen un treball físic, feixuc, repetitiu, programat, i amb poca necessitat d’improvisació. Un treball poc atractiu, i normalment poc retribuït. Si la robotització permet una alliberació de persones i s’apliquen polítiques que permetin uns adequats reciclatges de competències personals per ocupar llocs més qualificats, es poden aconseguir uns augments de productivitat en els llocs antics, una major competitivitat del conjunt de l’economia, i un fort progrés social. Finalment, tot això pot suposar un augment de la demanda i la qualitat de nous llocs de treball, i una reducció del temps de treball. La robotització s’ha anat estenent molt amb uns altres tipus de robots, però encara és cert que no sempre són adequats per a treballs que necessitin capacitat d’imaginació, de resposta improvisada i de tracte curós amb persones. Fins i tot els robots dotats d’una certa IA, estan faltats de “sentit comú i d’empatia”… En tots els casos, crec que hem de partir d’un principi molt clar que resumeixo: el robot no s’ha de veure com a substitut d’una persona, sinó més aviat com a una nova eina tecnològica pel seu treball; no és un substitut, sinó un col·laborador.
- Tecnologia, robots i eines. He dit i escrit moltes vegades que la tecnologia és l’element que permet transformar el coneixement personal en eines útils per al benestar, i que com que aquest coneixement va augmentant, també cada cop tenim més eines. No m’estalvio de repetir que també suposa dos perills: que fem servir les eines per a finalitats rebutjables, i que l’existència de les noves eines augmenti les desigualtats entre persones, si hi ha uns que en disposen i altres que no. Crec que la robotització s’ha de plantejar veient els robots com a eines. Penso que més que expulsar, el que fan és alliberar persones de segons quins tipus de treballs, i en la majoria dels casos fer-los la feina molt menys feixuga, ajudar-los a fer-la millor, o permetre’ls fer feines que abans no podien fer. No oblido pas que els avenços en la IA i les possibilitats d’aprenentatge dels robots, aniran movent les àrees on establir aquesta la col·laboració.
Crec que hem d’utilitzar, revisats i actualitzats, els mecanismes d’introducció d’aquestes noves eines tecnològiques, tal com es va fer al llarg dels dos darrers segles, adaptant els nostres costums i les nostres regulacions per aprofitar-ne les noves oportunitats i evitar alguns dels seus perills. Si es fa amb cura, i tenint en compte el benestar global, ens anirem trobant amb un progrés social que suposarà millors maneres de treballar, reducció del temps de treball, major creació de valor per hora treballada, major disponibilitat de rendes i major accés a serveis col·lectius. No cal dir que tot això no es pot aconseguir simplement deixant actuar lliurement les forces del mercat, sinó que exigeix una adequada actuació publico-privada que combini les iniciatives empresarials i socials amb una assenyada regulació per part dels governs. Necessitem urgentment actualitzar i utilitzar els principis del que va ser el socialisme democràtic europeu de meitat del segle XX.
Joan Majó, enginyer i exministre
Febrer de 2022
09/03/2021
Venen dies importants i difícils. Penso que no ha de costar gaire posar-se d’acord en dues coses: en primer lloc que, sense escatimar cap esforç per combatre la crisi sanitària, cal accelerar fort la lluita contra la crisi econòmica i social. I en segon lloc que, tant l’una com l’altra demanaran molts esforços i molts recursos econòmics. Sembla que, després de mesos de dubtes comprensibles i d’intents fallits, estem en camí de poder fer front a la pandèmia, però ningú no ens pot assegurar que no haguem de patir noves situacions similars; cal un gran esforç de prevenció. I sabem que l’aturada que de forma voluntària, però totalment necessària, hem provocat a la nostra economia serà llarga i costosa de recuperar.
Necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys. L’actitud amb Espanya i la UE ha de ser de negociació amb fermesa però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.
Tot plegat significa que necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys, tant per fer menys dures les actuals situacions econòmiques de persones i d’empreses, com per impulsar la recuperació i la reconversió de la nostra economia. No tinc ara dades ni coneixements suficients per donar xifres concretes, però les dues experiències que vaig viure tant al Govern de Madrid (Reconversió Industrial) com a la Comissió Europea (Revolució Digital), em fan pensar que seran molt altes les necessitats d’inversió, tant de caràcter privat com del sector públic. És per això que m’atreveixo a fer un seguit de recomanacions, pensant sobre tot en el nou govern català.
- Els orígens dels fons. Després parlaré dels fons privats, però els fons públics disponibles a Catalunya sortiran de la recaptació pròpia, de transferències de l’Estat, de transferències de la UE, o d’endeutament. La gran novetat d’aquests anys son precisament els grans ajuts provinents de la UE i les facilitats d’endeutament que facilita el BCE. Aquesta és sens dubte una gran oportunitat, sense la que la sortida de la crisi seria molt difícil. Cal però tenir en compta tres aspectes derivats de la relació amb l’Estat que poden dificultar la xifra de les transferències: Una, ja molt coneguda, és l’actual sistema de finançament que provoca un excessiu dèficit fiscal, no compensat amb les inversions directes de l’Estat a Catalunya. Una segona que és la formula per el repartiment dels fons extraordinaris que el govern de Madrid pugui distribuir entre totes les comunitats. I una tercera relacionada amb el paper de intermediari que Madrid tindrà com a transmissor dels ajuts rebuts de la UE. Per aquestes raons penso que els acords que es negociïn, sigui de forma bilateral o amb totes les comunitats autonòmiques, marcaran les xifres finals. Cal no oblidar la importància d’aquesta negociació, per assegurar més recursos. I cal pensar que en el nostre cas, a diferència d’altres espais europeus, les possibilitats d’endeutament estan relativament limitades per el gran deute ja existent.
- Finalitats d’utilització. El problema és similar arreu, però no oblidem que els recursos extraordinaris dels que desposarem han de servir per resoldre situacions de dificultat presents, tant de persones com d’empreses, però sobre tot per ajudar a fer les reconversions necessàries per garantir un millor futur. En el cas català això suposa retornar a una economia més industrial i tecnològica, reduint la importància d’alguns tipus de serveis relacionats sobre tot amb el turisme de poca qualitat; impulsar la creació de coneixements i la seva transferència al teixit empresarial; i recuperar en el món de les tecnologies digitals i de la sostenibilitat, el paper que el nostre paí ja havia jugat fa algunes dècades en aquella etapa industrial. La meva experiència em diu que per aconseguir-ho cal una actitud inversora del sector privat, però orientada, estimulada i ajudada des del sector públic. Existeixen possibilitats importants d’inversió en molts sectors econòmics, però es necessita la creació d’oportunitats que suposin una certa col·laboració publico-privada. El nou govern ha de saber-ho i promoure les oportunitats, sigui cofinançant, o potser encara més impulsant mesures de tipus bàsic com millorar el sistema educatiu, augmentar el recolzament a les activitats de recerca i de innovació, i finançant estructures públiques que ho facilitin.
- Estratègia política. Ni em toca, ni puc pas, fer cap programa per a un nou govern. Però m’agradaria insistir en una orientació central, a l’hora de constituir-lo. Per raons de salut pública, de recuperació de l’economia, d’atenció als més perjudicats, i d’exigència de sostenibilitat, necessitarem disposar de més recursos dels que ara tenim. Tinguem clar quins ha de ser els orígens d’aquests recursos i no els posem en perill amb posicions equivocades amb els que han de ser els nostres aliats, però podrien convertir-se en adversaris, Espanya i la UE. Tant en un cas com en l’altre, l’actitud ha de ser de negociació amb fermesa (reducció del dèficit fiscal, augment de la inversió estatal, repartiment adequat dels ajuts europeus…) però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.
Deixeu-me que sintetitzi en tres frases curtes aquesta orientació estratègica: 1) Els diners no ho son pas tot, però sense diners és molt difícil fer una bona política en temps de crisi. 2) Fer el valent en les relacions sense tenir la força suficient, pot portar a un gran fracàs. I 3) A l’hora de constituir un nou govern, cal fer-ho tenint en compta quines seran les prioritats immediates.
Joan Majó, ingenier i exministre
Publicada a el Diaria Ara el 04/03/2021.
25/02/2021
Tots aquells que considerem molt important el paper de les empreses en la societat, i sé que tant els redactors com els lectors d’aquesta publicació formem part d’aquest grup, necessitem fer urgentment una reflexió sobre les circumstàncies actuals que obliguen a fer canvis seriosos d’aquest paper en els propers anys.
L’evolució de la humanitat, des de ja fa molts segles, ha estat produïda per diferents motors, entre els que jo penso que els més importants han estat cinc: per una banda, els canvis en les necessitats de les persones, i l’aparició de nous reptes col·lectius; i per l’altre, l’increment dels coneixements humans, la disponibilitat de noves eines proporcionades per la tecnologia, i la major capacitat d’agrupar-se i de col·laborar per resoldre conjuntament els problemes. Els dos primers han demanat, i els tres últims han fet possible, que es creessin nous models d’organització de la vida col·lectiva. Entre elles podem destacar els Estats en el camp polític, i les Empreses en el camp econòmic. No es poden entendre sense aquestes dues figures organitzatives els darrers tres segles.
Hem de ser conscients que ara ens trobem en uns moments de crisis, entesa com a canvi, per l’aparició de tres reptes que posen en qüestió el nostre sistema de convivència: la crisi ecològica, la crisi sanitària i la crisi produïda per la desigualtat econòmica i social, entre persones i entre països. Cada una d’elles posa en qüestió el futur, i per raons de sostenibilitat, hem de fer front simultàniament a les tres, entre altres raons perquè estan molt més relacionades del que pugui semblar.
Sortosament estem també augmentant molt els nostres coneixements i tenim a la nostra disposició moltes noves tecnologies que ens hi ajudaran. Però per fer-ho, hem de començar acceptant que d’aquí a pocs anys l’estructura de l’organització política serà una altra i que el paper dels Estats canviarà molt, com ja veiem que està passant amb la Globalització. I, encara que potser no sigui tan evident, jo crec que també ha de canviar bastant el paper, la raó de ser, i la forma d’organització de les Empreses. Deixeu-me avançar unes poques idees molt simples i molt generals al respecte.
Molts consideren que la finalitat d’una empresa és la creació d’un producte (material o intel·lectual), o la prestació d’un servei. I molts pensen que és la generació d’un valor material que es reparteixen els que intervenen en ella, en forma de salari o de benefici. Això és real, és acceptat en general, i ha estat útil per el creixement de l’economia. Però vull posar de manifest algunes tendències que crec que hauran d’impulsar canvis, per fer front als reptes que he indicat i que poden modificar aspectes de la política i de l’economia.
- Producte i/o servei. En l’època industrial ens hem acostumat a resoldre les nostres necessitats a través de la possessió de productes materials (cotxes per viatjar, rentadores per netejar, llibres per llegir, aparells per escoltar música…). Encara que ja ho fem, cada cop més haurem de canviar més la “possessió” d’un producte per la possibilitat de “accedir” a un servei; i cada cop hi hauran menys fabricants de màquines i més empreses distribuïdores de serveis. Això reduirà molt el consum de productes minerals i d’energia per fabricar-los, i també canviarà les relacions capital-treball ja que no és la mateixa en una “fàbrica” que en una “oficina” o una “prestadora de serveis”.
- Interès personal i col·lectiu. Una gran quantitat d’empreses treballen per satisfer necessitats personals, però cada vegada hem de ser més conscients dels reptes que son col·lectius (equitat social, sostenibilitat ecològica, seguretat sanitària…). No n’hi ha prou amb intentar, com ara, evitar el seu agreujament establint un salari mínim, o un impost sobre emissions de CO2, o un tractament de residus. Cal que s’ampliï molt el concepte de Responsabilitat Social Corporativa de manera que passi a ser un finalitat empresarial paral·lela a les actuals, que deixi de ser una estratègia de millora d’imatge, i que s’incorpori a la raó de ser. No hem de permetre que una empresa que estigui fent un gran servei a la col·lectivitat, desapareixi per que no tingui un compta de resultats positiu. Guanyar diners ha de deixar de ser la única finalitat d’una empresa!
- L’origen dels ingressos. Poc a poc no tots els ingressos personals hauran de sortir del treball retribuït, ni aquest ocuparà tanta proporció del temps de les persones. Això suposarà la necessitat d’anar pensant uns altres tipus de rendes, com la que ara ha nascut amb l’ingrés mínim vital, o alternativament, augmentant l’accés a serveis públics gratuïts. S’ha de consolidar i mantenir el que s’ha fet el segle XX.
- Capital privat o públic. La llibertat d’actuació de les empreses ha de ser gran, però ha d’estar sempre subjecte a la regulació, i aquesta no hauria de permetre situacions com la que s’ha viscut recentment en el món de l’energia. Crec que fins i tot s’hauria d’acceptar que hi ha d’haver un tipus d’empreses que, per la naturalesa de l’activitat, han de ser sempre de capital públic, i en alguns cassos de capital mixta, aprofitant alhora les avantatges de la gestió professional qualificada, tenint cura dels objectius socials col·lectius.
En resum, les empreses cal que segueixin sent un element fonamental de les nostres societats però, sense caure en els errors d’alguns règims dictatorials, caldrà repensar-les per fer front millor a les noves exigències socials. N’haurem de parlar molt!
Joan Majó, enginyer i ex ministre
09/02/2021
Una vegada més hi ha una data de l’any per parlar de la justícia social. Però parlem abans de la justícia precisament avui que s’està posant més el focus en les actuacions judicials perquè estan més de moda. I per tant el paper dels jutges que sembla que han d’interpretar l’aplicació de la llei.
Com anem veient, la justícia va molt lligada a la llei. I per tant les lleis determinen on rau la justícia. I la llei limita o condiciona la justícia. I qui les fan les lleis? Els polítics que teòricament provenen del poble, de tots. És el que diuen democràcia.
Però les lleis tenen molts límits i molts defectes. Depenen de concepcions ideològiques dominants i són imperfectes perquè no ho preveuen tot, tenen moltes escletxes. I no diguem com es fan les interpretacions i en molts casos de qui provenen, amb dubtosa neutralitat. La llei esdevé una cotilla o camisa de força i sovint una bandera per justificar veritables injustícies. Sembla que s’ha de respectar més la llei que la justícia.
Però si eixamplem més la mirada, no podem contemplar la justícia tancats només en una entitat nacional o estatal. Ens hauríem de traslladar a una realitat molt més ample i global on podem veure molta injustícia: els immigrants, els deportats, la gran fam en determinats indrets, les encara guerres i rivalitats irreconciliables, el racisme, la inferioritat de gènere, l’escalfament progressiu i nefast del planeta amb totes les conseqüències, el poder i els abusos dels fons voltors, més enllà dels estats, etc.
On són les lleis per a regular o intentar fer justícia de totes aquestes injustícies? Potser també hi ha algunes lleis, però molt febles i sense possibilitats de fer-les complir.
I si arribem al tema d’avui, la justícia social, amb les lleis que tenim i en la poca voluntat de donar la volta al cos legal injust: la reforma laboral del partit laboral, la llei mordassa, l’abús energètic de les grans companyies, els desnonaments, els preus de lloguer desbocats, falta de protecció del medi natural, etc. O sigui que si no hi ha les lleis correctes, com hi pot haver més justícia, encara que siguin lleis amb poques garanties de fer justícia.
Doncs sí, una vegada més, hem de reivindicar la justícia social, la dels que treballen i la dels que no poden treballar encara que vulguin. I sense oblidar de la justícia social a la qual ens hem referit més amunt, la més ampla i global.
Miquel Verdaguer
Secretari d’Acció Solidària Contra l’Atur
19/01/2021
Els preus estan baixant. És lògic en un moment de pandèmia, forta paràlisi econòmica en sectors significatius, atur elevat i elevada incertesa. La UE, el BCE i els governs estan fent esforços gegantins per estimular el creixement econòmic, crear ocupació, ajudar als més vulnerables i evitar el risc de deflació, el que deriva en elevats dèficits i augment del deute públic.
Tradicionalment s’havia considerat que un nivell d’inflació al 2% del PIB era saludable per facilitar el creixement i donar estabilitat a l’economia. De fet, l’únic objectiu del BCE és garantir l’estabilitat dels preus. També és un dels objectius de la Reserva Federal Americana.
Ja que l’economia no reacciona suficientment als enormes incentius creats, s’hauran de prendre noves mesures. Ara sembla que l’objectiu dels bancs centrals de mantenir la inflació per sota del 2% és insuficient i que s’ha d’anar més enllà.
El tret de sortida l’ha donat la Reserva Federal Americana que el mes d’agost va anunciar que el seu objectiu serà que la inflació se situï en el 2% com a mitjana històrica. Es a dir, que com que la mitjana dels darrers temps ha estat per sota del 2% es crearan més estímuls perquè s’arribi a aquest nivell.
Ja que l’economia no reacciona suficientment als enormes incentius creats, s’hauran de prendre noves mesures.
Tampoc la presidenta del BCE, Christine Lagarde, s’ha quedat curta. Recentment ha declarat que el BCE prepara una revolució en la política monetària revisant el seu objectiu. Considera que el BCE ha de “compensar” els anys de baixa inflació amb períodes en el que la inflació creixi per sobre del 2%.
A la vista del fracàs de les polítiques convencionals per estimular l’economia, s’han anat aplicant mesures heterodoxes, com van ser el Quantitative Easing, interessos negatius pels préstecs, suspendre el Pacte d’Estabilitat de la UE per controlar el dèficit o aprovar paquets astronòmics d’ajuts. Però no ha estat suficient.
La “nova normalitat” post pandèmia obligarà a ser molt flexibles i alternar mesures “no convencionals” per gestionar l’economia. Hem entrat en un arriscat terreny desconegut en el qual el criteri de prova i error serà la guia.
Augmentar la inflació per sobre del 2% no és inert. D’entrada disminueix el valor real de l’endeutament, fet útil per reduir l’immens deute acumulat. A títol orientatiu, una inflació del 3% durant 10 anys redueix el valor real d’un deute amb un 34%. Però en surten perjudicats els creditors, petits estalviadors, els pensionistes, o el personal que treballa i no pot evitar perdre poder adquisitiu. Caldrà recórrer a solucions justes.
Les mesures preses de moment han servit per donar un respir a la societat, a l’economia i estabilitzar les primes de risc. De moment, cal agrair l’immens esforç que estan fent, i que hauran de seguir fent, la UE i el BCE per intentar sortir d’una situació fins fa poc inimaginable. Nosaltres, sort en tenim de la Unió Europea.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat La Vanguardia el 06/12/2020.[:es]Los precios están bajando. Es lógico en un momento de pandemia, fuerte parálisis económica en sectores significativos, desempleo elevado y elevada incertidumbre. La UE, el BCE y los gobiernos están haciendo esfuerzos gigantescos para estimular el crecimiento económico, crear empleo, ayudar a los más vulnerables y evitar el riesgo de deflación, lo que deriva en elevados déficits y aumento de la deuda pública.
12/11/2020
La transició cap a la que s’ha anomenat “la societat post-Covid” ens obligarà a fer alguns canvis importants en molts aspectes de la nostra vida. Tal com indica el títol, vull parlar d’un concret i puntual, però abans vull fer una precisió: no és bo que adjudiquem a la pandèmia el protagonisme del canvi d’època; segurament el virus n’haurà estat un accelerador casual i involuntari, però el que marca el sentit dels canvis son tres transformacions profundes de gran transcendència que continuaran vives després d’ell. Es tracta de la globalització, la digitalització i la sostenibilitat. No ho oblidem, perquè totes tres ens obliguen a repensar les nostres responsabilitats amb els altres humans i amb el planeta, i ens faran actuar d’una altra manera.
“No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics.”
- Currículums. Ja fa un temps que jo, i suposo que molts com jo, quan hem d’analitzar el currículum d’algú ens fixem molt més en el que ha fet i com ho ha fet, que no pas en els seus títols acadèmics. Si tenim necessitat de conèixer millor alguna persona per tal de demanar-li un consell, d’oferir-li una feina, de fer-li confiança per a una actuació conjunta, o de votar-la, utilitzem el currículum valorant la seva trajectòria més que no pas els seus estudis. Això respon a una realitat que vull comentar i que es relaciona amb els coneixements, les capacitats, les actituds, les experiències, l’educació escolar i extraescolar, o la preparació professional.
- Coneixements i capacitats. És clar que els coneixements son molt importants per anar millorant les capacitats personals, però aquestes no s’adquireixen de forma segura fins que no es consoliden a través de les experiències i dels aprenentatges pràctics. El contacte amb la realitat, l’aprenentatge a partir dels exemples d’altres, la consciència del encert de la feina feta, l’anàlisi dels errors comesos quan s’ha fracassat, son el millor mestratge que es pot tenir, a l’hora d’enfrontar-se amb els problemes de la vida. És per això que caldria que les avaluacions que es fan a l’hora d’atorgar títols escolars o universitaris, no es centressin tant en la comprovació de la retenció de coneixements teòrics, i molt més en la verificació de que s’han adquirit capacitats útils. Per tal que això fos així, les actuacions escolars i universitàries haurien de reduir la transmissió de coneixements (que cada vegada la persona pot adquirir fàcilment per sí mateix a través d’altres mitjans) i multiplicar les pràctiques, sobre tot les externes realitzades en àmbits de la vida real. La qualificació acadèmica no pot ser només la certificació de coneixements.
- Actituds i experiència pràctica. Crec que les actituds amb les que una persona enfronta un feina o uns problemes, influeixen extraordinàriament en el resultat de la seva actuació. És per això que la predisposició a escoltar, al diàleg, al treball en equip, a la comprensió d’interessos diversos, o a l’anàlisi de les conseqüències de les decisions, son una gran part de la valoració personal. Aquestes actituds haurien de formar part més intensament dels processos educatius ja que és allà on s’inicien però es reforcen molt en l’experiència personal. Crec que sovint tenim una valoració insuficient de la importància que té una llarga i diversa trajectòria personal. A vegades penso que el que vaig aprendre en uns mesos de treballar en una empresa de París, en una de New York, i en una de Eindhoven, va ser tant o mes important que el que havia aprés a la carrera… També penso que un dels valors més importants de la carrera va ser que gaire bé tots els exàmens consistissin en resoldre problemes, podent consultar si calia els llibres o els apunts..
- Societat educadora. El sistema d’educació formal (ensenyament escolar i universitari) té molta importància, però probablement no més que la del conjunt d’altres àmbits en els que la persona es mou. La família en primer lloc, però també les activitats formatives o esportives extraescolars, las estades de pràctiques en empreses, la participació en activitats de voluntariat, la implicació en grups socials, son complements d’un valor extraordinari en la tasca formativa. Per això caldria que totes aquestes organitzacions tinguessin clarament una dimensió educativa i que hi hagués una relació formal entre elles i l’escoles o les universitats. És urgent desenvolupar molt més la formació professional dual, i prendre aquest exemple com a mirall per a impulsar un moviment conjunt de cooperació d’organitzacions públiques o privades amb les entitats del món educatiu.
Acabo amb dues recomanacions: a) A l’hora de fer un currículum, no s’han pas d’ometre els títols i els càrrecs que hom té o ha tingut, ja que son importants; però amb això no n’hi ha prou. S’han de reflectir millor els fets que posen de manifest característiques humanes, i experiències acumulades que puguin ajudar a completar el retrat personal. I B) No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics. Recordem que la formació s’ha de buscar en totes les activitats que hom desenvolupa i s’ha d’estendre a totes les etapes de la vida.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
Página 1 de 4312345...102030...»Última »
