La crisi ens ha obligat a ser molt més curosos en l’administració dels nostres ingressos, i ara em trobo un tema que em plantegen sovint en moltes converses. És la sensació de que estem pagant, tant a Catalunya com a Espanya, molts impostos; o dit encara més clar, massa impostos.  És una sensació que té algunes bases reals i altres molt equivocades. Aquest mateix diari va fer, fa unes poques setmanes, un molt bon reportatge sobre el tema. Vull fer algunes consideracions al voltant de sis conceptes clau: pressió fiscal,  tarifes, repartiment fiscal, frau, recaptació, i equilibri pressupostari.

  1. Pressió fiscal i tarifes. Per a molta gent la pressió fiscal es mesura comparant si les tarifes dels impostos son més altes o més baixes. Pensen que si un país (A) té l’IVA del 23% i el país (B) el té del 21%, el primer té més pressió fiscal. Això només és una part de la realitat, perquè el país A pot tenir molts més articles exempts de IVA o amb IVA reduït que no pas el B, i el resultat pot ser el contrari del que sembla. El mateix passa amb l’impost de Societats, que pot ser del 30% a A i del 20% a B, però que les empreses de A puguin utilitzar legalment moltes més deduccions que disminueixin la xifra de beneficis subjectes a l’impost, i per tant paguin al final menys que si estiguessin a B. El mateix passa amb l’IRPF que també inclou deduccions, encara que no tantes. El que tot això vol dir és que no es pot judicar la pressió fiscal només comparant la tarifa de l’impost. És molt més complex. Avanço que aquest fenomen és important en el cas espanyol, amb tarifes molt altes però amb moltes excepcions, deduccions, i fins i tot martingales legals…
  2. Repartiment fiscal. Amb més raó, aquells que tenen ingressos provenint sobre tot del treball, pensen que els impostos que paguen son molt superiors als que paguen els qui tenen els mateixos ingressos però que son rendes del capital o plusvàlues, generalment especulatives. És ben cert, ja que la introducció, fa uns anys, de la doble escala en l’IRPF va suposar un gran pas enrera en l’equitat, doncs la tarifa per el capital és molt més baixa a igualtat d’ingrés, i és molt més gran la capacitat de trobar camins legals per disminuir la quota, que si tens un sou. La supressió de l’impost sobre el Patrimoni, i la de l’impost de Successions, encara agreuja més aquesta discriminació. No és d’estranyar que qui viu del treball pensi que paga massa impostos…comparat amb altres.
  3. Frau i recaptació fiscal. A tot el que acabo de dir, si suma el gran nivell de frau fiscal espanyol i català (els qui no declaren, o amaguen ingressos) que s’ha estimat en un 24%. No és estrany que això hagi portat a una reducció important de la recaptació per impostos, de forma que a Espanya ara només és el 32% del PIB (per cert, menor que a Grècia, que tothom posa com a un mal exemple) mentre que la mitja dels països del la zona euro és del 40% i a la gran majoria dels països passa del 39%. En aquestes circumstàncies, el sector públic espanyol no ingressa prou diners, i el català encara menys, degut al excessiu drenatge que significa l’actual sistema de finançament autonòmic.
  4. Equilibris pressupostaris. Seria un miracle matemàtic voler mantenir uns serveis públics gratuïts del mateix nivell i qualitat que els d’altres membres de la UE, amb uns ingressos set o vuit punts inferiors a ells. Ara es feia, però retallant indiscriminadament serveis, acumulant dèficits, i augmentant continuament el deute públic. Això no és sostenible. La única política assenyada passa per la combinació de tres vies:
    1. Augmentar la recaptació, lluitant contra el frau fiscal.
    2. Modificar les lleis fiscals per tal que les rendes que provenen de les empreses o del capital no tinguin tants camins per acabar tributant menys que les del treball.
    3. Revisar la “gratuïtat total” dels serveis, introduint algun tipus de copagament per a les persones amb rendes altes quan utilitzin els serveis públics.
    4. Son molts els exemples d’aquest tipus de polítiques que es poden trobar en altres països de la UE.
  5. Baixar impostos. En les converses sobre el tema sempre m’agrada explicar que crec que és absurd parlar de baixar impostos o de disminuir el nivell actual dels serveis públics. Es pot parlar de baixar algunes tarifes, però els veritables objectius han de ser: baixar el frau fiscal; millorar la equitat social; corregir el repartiment territorial; i revisar la gratuïtat universal.

Joan Majó, enginyer i ex ministre

 

 

La crisis nos ha obligado a ser mucho más cuidadosos en la administración de nuestros ingresos, y ahora me encuentro un tema que me plantean a menudo en muchas conversaciones. Es la sensación de que estamos pagando, tanto en Cataluña como en España, muchos impuestos; o dicho aún más claro, demasiados impuestos. Es una sensación que tiene algunas bases reales y otros muy equivocadas. Este mismo diario hizo, hace unas pocas semanas, un muy buen reportaje sobre el tema. Quiero hacer algunas consideraciones en torno a seis conceptos clave: presión fiscal, tarifas, reparto fiscal, fraude, recaudación, y equilibrio presupuestario.

  1. Presión fiscal y tarifas. Para mucha gente la presión fiscal se mide comparando si las tarifas de los impuestos son más altas o más bajas. Piensan que si un país (A) tiene el IVA del 23% y el país (B) lo tiene del 21%, el primero tiene más presión fiscal. Esto sólo es una parte de la realidad, porque el país A puede tener muchos más artículos exentos de IVA o con IVA reducido que no el B, y el resultado puede ser lo contrario de lo que parece. Lo mismo ocurre con el impuesto de Sociedades, que puede ser del 30% en A y del 20% en B, pero que las empresas de A puedan utilizar legalmente muchas más deducciones que disminuyan la cifra de beneficios sujetos al impuesto, y por tanto paguen al final menos que si estuvieran en B. Lo mismo ocurre con el IRPF que también incluye deducciones, aunque no tantas. Lo que todo esto significa es que no se puede juzgar la presión fiscal sólo comparando la tarifa del impuesto. Es mucho más complejo. Adelanto que este fenómeno es importante en el caso español, con tarifas muy altas pero con muchas excepciones, deducciones, e incluso triquiñuelas legales …
  2. Reparto fiscal. Con más razón, aquellos que tienen ingresos procedentes sobre todo del trabajo, piensan que los impuestos que pagan son muy superiores a los que pagan los que tienen los mismos ingresos pero que son rentas del capital o plusvalúas, generalmente especulativas. Es bien cierto, ya que la introducción, hace unos años, de la doble escala en el IRPF supuso un gran paso atrás en la equidad, pues la tarifa por el capital es mucho más baja en igualdad de ingreso, y es mucho mayor la capacidad de encontrar caminos legales para disminuir la cuota, que si tienes un sueldo. La supresión del impuesto sobre el Patrimonio, y la del Impuesto de Sucesiones, aún agrava más esta discriminación. No es de extrañar que quien vive del trabajo piense que paga demasiados impuestos … comparado con otros.
  3. Fraude y recaudación fiscal. A todo lo que acabo de decir, se suma el gran nivel de fraude fiscal español y catalán (los que no declaran, o esconden ingresos) que se ha estimado en un 24%. No es extraño que esto haya llevado a una reducción importante de la recaudación por impuestos, de forma que en España ahora sólo es el 32% del PIB (por cierto, menor que en Grecia, que todo el mundo pone como un mal ejemplo) mientras que la media de los países del la zona euro es del 40% y en la gran mayoría de los países pasa del 39%. En estas circunstancias, el sector público español no ingresa suficiente dinero, y el catalán aún menos, debido al excesivo drenaje que significa el actual sistema de financiación autonómica.
  4. Equilibrios presupuestarios. Sería un milagro matemático querer mantener unos servicios públicos gratuitos del mismo nivel y calidad que los de otros miembros de la UE, con unos ingresos siete u ocho puntos inferiores a ellos. Ahora se hacía, pero recortando indiscriminadamente servicios, acumulando déficits, y aumentando continuamente la deuda pública. Esto no es sostenible. La única política sensata pasa por la combinación de tres vías:
    1. Aumentar la recaudación, luchando contra el fraude fiscal.
    2. Modificar las leyes fiscales para que las rentas que provienen de las empresas o del capital no tengan tantos caminos para acabar tributando menos que las del trabajo.
    3. Revisar la “gratuidad total” de los servicios, introduciendo algún tipo de copago para las personas con rentas altas cuando utilicen los servicios públicos.
    4. Son muchos los ejemplos de este tipo de políticas que se pueden encontrar en otros países de la UE.
  5. Bajar impuestos. En las conversaciones sobre el tema siempre me gusta explicar que creo que es absurdo hablar de bajar impuestos o de disminuir el nivel actual de los servicios públicos. Se puede hablar de bajar algunas tarifas, pero los verdaderos objetivos deben ser: bajar el fraude fiscal; mejorar la equidad social; corregir el reparto territorial; y revisar la gratuidad universal.

Joan Majó, ingeniero y ex ministro